Gare Saint Lazare - Manet |
I qui és Victorine Meurent?.
Les imatges donen prou pistes com per encertar de ple que Victorine Meurent és
l’”Olympia” de Manet, una noieta de dinou anys de pell blanquíssima i cabellera
roja que no només va posar per Manet sinó que, al mateix temps, ho va fer per a Alfred
Stevens, amb el qual va mantenir una
relació amorosa. Degas i Toulouse-Lautrec la varen requerir també per algun
dels seus quadres. Crida l’atenció que mentre fent d’Olympia el seu cos apareix
molt jove i atractivament androgin, a "Le déjeuner sur l’herbe" –es pot veure en
el detall- mostra unes molles tan ben pintades com indesitjables serien pels
canons d’avui dia.
Però, al gra! Qui és
Victorine Meurent? Perquè ella no es limitava a ser una dona bonica i jove que
treballava com a model de grans pintors sinó que tenia una vida pròpia com a
pintora notable i, a més a més, era una bona instrumentista de guitarra i
violí. Victorine havia nascut l’any 1862 d’una família molt modesta i els seus
estudiosos diuen que va romandre en cert anonimat com a artista degut a dos
motius: el fet de provenir de la classe més necessitada i haver esdevingut
pintora de renom i a l’altre fet, sempre incanviable, que era el de ser una dona.
Victorine Meurent va exposar
al cèlebre Salon Paris l’any 1876, irònicament força abans que el propi Manet. Va
fer sis exposicions molt aplaudides per la crítica i el públic i en una d’elles
va compartir paret amb qui l’havia immortalitzat físicament amb el nom d’Olympia
que és com, quan la va conèixer, l’anomenava
Toulouse Lautrec. Victorine va viure sempre dels seus guanys com a model i com
a pintora si bé ella sempre es presentava com a professional de la pintura, la
seva vocació real per la que havia demostrat condicions suficients ja que l’any
1879 va ser admesa per l’Académie de Beaux Arts de París. Malgrat aquest honor
el fet de ser una dona li barrava les portes per impartir classes.
L’any 1906 Victorine Meurent
es va retirar al poble de Colombes, a
pocs quilòmetres, de París on va
compartir casa i vida amb una pianista onze anys més jove que ella que portava
el nom de Marie Dufour. En un moment determinat de la seva estada a Colombes, on va passar els últims vint anys de la seva
vida, i degut a la mort de Manet a l’edat
de 51 anys, Victorine va escriure una carta a Suzanne Manet, esposa del pintor, demanant-li una suma desconeguda de diners i
argumentant que el mestre els hi havia promès. Suzanne Manet va ignorar la
demanda.
L’any 1903 va entrar a l’Académie
des Artistes Français i un dels seus quadres, l’únic que s’ha identificat amb
la seva autoria, va ser comprat pel museu local de Colombes per un valor de quatre
mil euros.
Olympia - Manet |
Voilà la maliciosa i
ensenyorida pèl-roja, coneguda com "La crevette" (La gamba), que el museu d'Orsay mostra amb comprensible satisfacció. La vaig
veure fa menys d’un any i és un mal acudit però...està com sempre, misteriosa i
sensual oferint la mirada de nena que se les sap totes. En el seu temps el
públic la va creure una jove prostituta alcoholitzada, atesos els seus nus tan
admirats com malvistos. Aquell cos era el d’una artista i, afortunadament, el
món ho ha sabut.
Le jour de Rameaux - Victorine Meurent |
Le déjeuner sur l'herbe-Manet, detall |
Fotografies de les pintures: edu.com
13 comentaris:
vida inabarcable para nuestros ojos; Victorine, la vida que va desde la Olimpia bravamente desnuda y desafiante, acompañada de un inquietante gato negro, a la Victorine vestida, burguesa y convencional acompañada de una aparente hija y de un perrillo diminuto en su regazo, mientras sostiene en sus manos un libro abierto. Entre medio nos muestras lo más auténtico de ella, ese retrato ?¡ su pintura,lo que la unía con más fuerza a esos grandes maestros que la inmortalizaron, su amor a la pintura, su vocación artística...
gracias por refrescarme la memoria, besos, Gloria,
Tinc un text escrit sobre el quadre "La gare de Saint lazare" de Manet, que encara és manuscrit en el meu diari de dones lectores. A vegades no em pregunto sobre els personatges reals que hi ha darrere dels pintats. M'has explicat tantes coses de Victorine en aquest teu post que ara me la miraré amb uns altres ulls. Petonets.
Quantes coses aprenc, sempre, per aquí... Glòria!
No coneixia aquesta pintora i model que sabia fer tantes coses.
Gràcies, guapa!
El cos d'una dona. Artistes de tots els temps, inclosos els arcaics, han fet servir el cos de la dona, si pot ser nua, com la més bella exhibició de la carn. I utilitària també (les antigues deesses de la fertilitat). Per això encara, a ulls de l'Església, som "esca de pecat".
No sols pintors: escultors, poetes, modistes...
De tant admirar els cossos que desperten l'instint, es va oblidar que tenim enteniment i saber, i això és ben patent als nostres dies només obrir una revista de modes. Encara som al paleolític.
¿Quines obres es conserven de Victorine, que va viure dels seus guanys? ¿Per què se la recorda sinó per haver estat model dels "grans"?
I sí, no hi ha millor companyia que una dona.
Victorine estarà contenta del teu record.
El cos d'una dona. Artistes de tots els temps, inclosos els arcaics, han fet servir el cos de la dona, si pot ser nua, com la més bella exhibició de la carn. I utilitària també (les antigues deesses de la fertilitat). Per això encara, a ulls de l'Església, som "esca de pecat".
No sols pintors: escultors, poetes, modistes...
De tant admirar els cossos que desperten l'instint, es va oblidar que tenim enteniment i saber, i això és ben patent als nostres dies només obrir una revista de modes. Encara som al paleolític.
¿Quines obres es conserven de Victorine, que va viure dels seus guanys? ¿Per què se la recorda sinó per haver estat model dels "grans"?
I sí, no hi ha millor companyia que una dona.
Victorine estarà contenta del teu record.
Heus aquí el testimoni vital d'una dona que va atrevir-se a entrar al món de l'art i a viure una mica per sobre de les convencions socials. Pot ser, si hagués nascut uns anys més tard podria haver triomfat com a dona amb firma pròpia, més enllà de ser una bona model, oi?
A mi el cuadre de Manet també em captiva.
Gràcies per aquesta entrada Glòria.
No sabia res d'aquesta dona però, curiosament, anit vaig veure una pel·lícula sobre Touluse-Lautrec, "Moulin rouge", però la de John Huston (1952).
Sempre aprenc en el teu blog.
Ara sabem per què et dius Olympia a altres móns? tantes dones pintores van fer de model (i amants) dels senyors. Però la Valladon lluità molt més per la pintura i de la Victorine hi ha ben poca cosa.
Efectivament gran homenatge al teu nick infernemlander. Bellíssim i merescut.
Això de ser més coneguda com a model d'altres artistes que per la pròpia obra no és gaire just. Malauradament no crec que el preciós apunt ajudi molt, ja que quan ens aturem palplantats davant d'un quadre per admirar-ne el conjunt de pinzellades sobre la tela, no acostumem a pensar qui hi ha al darrere dels personatges sovint anònims que l'artista ens mostra i ves per on en aquest cas, hi trobem molt més que una model que es guanyava la vida mostrant les molles “sur l'herbe”.
Llarga vida a Olympia
Molt interessant. Mai m'havia adonat que la model de Le dejeneur sur l'herbe i la de Olympia eren la mateixa, ves per on. I tampoc m'havia parat a pensar qui seria, clar.
No la coneixia pas, Glòria. És la sort de llegir aquest blog, sempre hi ha alguna cosa per aprendre. No se m'acut res millor. Una abraçada d'agraïment!
Gracias por tu entrada, Pilar, tan enriquecedora.
No había caído en que sois colegas aunque yo, a tus modelos, nunca sabría donde hallarlos si no fuera en tu imaginación maravillosa.
Beso.
Mariàngela,
Jo, no fa massa temps, que he començaat a interessar-me per les models. És un tema molt llaminer. Inevitablement en vindran més.
Gràcies i petons!.
Carme,
Ets molt amable. Celebro que, com em fas notar, t'hagi agradat la crònica.
Una abraçada!
Olga,
Quànta veritat mostren les teves paraules sempre tan ben dites!
Penso que moltes dones, sobretot avui dia, contribueïxen a que alguns homes no hi vegin més enllà del nas. L'hiperconsumisme que hi ha de moda, de cosmètica, de cotxes...sempre es presenta amb dones que, lluïnt el pamet, guanyen molts de diners. Quan les coneixem solem saber que són "alguna cosa més que un bonic cos".
Gràcies per la teva enriquidora visita.
Eduard,
La coneixes gràcies als ulls dels artistes. Probablement a dia d'avui ja no se'ens fa estranyar trobar dones pintores. De totes formes penso que la competència entre elles i els homes déu ser un bon galliner.
Salutacions!
Novesflors,
he vist més d'un cop "Moulin Rouge" que, per cert, m'agrada molt.
Gràcies per ser tan amable.
Kalamar,
De la Victorine només es reconeix el quadre d'El dia de Rams que he reproduït. Molta de la seva obra va ser venuda -suposo que a preus raonables- a particulars i els seus hereus potser ni saben qui és l'autora d'aquell quadre que era dels besavis. Una altra part important que Victorine guardava a casa seva, es va cremar en un incendi fortuït.
Em dic Olympia per l'autòmat d'Els contes d'Hoffmann. Mai oblidaré els refilets de la Dessay.
Salutacions!
Hello Joaquim!
És veritat. No ens preguntem, quan contemplem el quadre, qui ha posat. S'ha fet per encàrrec o la model treballava com a tal? Cuàntes hores, cuànta disciplina, quants diners fins que l'obra arribava a la seva conclusió?
Seguiré investigant.
Kisses.
Titus,
Jo tampoc me n'havia adonat que darrere els i les models hi havia persones amb una vida pròpia. No s'identifiquen com la mateixa la nena Olympia i la senyora que dina al bosc. En un any passa "de niña a mujer".
Una abraçada, Titus.
David,
Les teves paraules m'animen a seguir perquè en els blogs i entre els blogs tots compartim i aprenem molt els uns dels altres. El món mai m'havia semblat tan inabastable com des que existeix la xarxa. La sensació és l'infinit.
Abraçada!
Me ha gustado mucho tu entrada que no había tenido el placer de leer pues he estado una temporada alejado de este mundo bloguero.
Has hecho una magnífica síntesis de esta pintora y modelo de la que que durante muchos años se dijo que había muerto joven, alcohólica y prostituida después de haber posado para Manet en los dos cuadros que la censura de la época rechazó fuertemente.
En algún lugar había leído yo hace tiempo que había otro cuadro conocido de ella "Le briquet" perteneciente a un coleccionista privado pero la verdad es que no tengo datos fiables.
Gracias por tu magnífico trabajo, como todos los tuyos. Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada