dimecres, 23 de maig de 2012

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR, INTERNACIONAL DELS BLOCS DE CIMENT

De Sant Adrià de Besòs a Badalona
(...) Ignasi habla conmigo en castellano; pero con su familia y la mayoría de sus amigos lo hace en catalán. Hablamos como respiramos. Los idiomas se mezclan en la calle igual que en los pulmones el oxígeno se mezcla con la sangre. En los primeros años, en mi barrio, en los bloques, el catalán lo utilizará muy poca gente; donde lo habla todo el mundo es en las zonas más antiguas de San Adrián. Aquí el catalán será sobre todo la lengua de los viejos y de los comerciantes. A nosotros irá llegándonos poco a poco, porque va a ser este idioma el que tenga que dirigirse hacia nosotros, y no nosotros los que vayamos hacia él. Al principio se introducirá en nuestro vocabulario un puñado de palabras en catalán, pero no sé si esto tendrá el efecto de abrir camino o acaso de sellarlo como cuando se inocula un puñado de microbios para prevenir una gripe. Los adultos empezarán a decir "chamarreta" y "rachola", y los niños, "pegadosa" y "baldufa". Y así se quedarán ambas lenguas, durante años separadas no por ser idiomas distintos sino por la distinción sociológica que hay entre sus hablantes.
(...) Quizá porque en casa no había posibles, me conformaré con un solo idioma para todos los días del año. Desde niño les tendré envidia a los catalanes que hablan en ese lenguaje entonces oculto y proscrito. Me cautivará el poder lingüístico del que están dotados y que les permite vivir una vida profundamente privada. Hablar como ellos,  a ratos lo habré deseado; pero me parecerá luego que eso es hacer trampas. Me dará vergüenza ser catalán como me va a dar vergüenza ponerme corbata. Eso son cosas que no se hacían en mi casa. Yo no voy a ser catalán por respeto a los catalanes. En la intimidad, con los catalanes no hablaré en catalán sino que les escucharé su catalán. (...) Antes que sentirme de ningún país, deninguna patria o nación, coy a pertenecer a la internacional de los bloques. (...)

Javier Pérez Andújar
Paseos con mi madre

Ja fa quasi tres mesos que vaig llegir “Paseos con mi madre”  de Javier Pérez Andújar escriptor nascut a Sant Adrià del Besòs l’any 1965. Fill de pares andalusos, Pérez Andújar és, sobretot, un escriptor dotat,  per la doble i agraïda raó de dir coses interessants en un llenguatge altament literari. Home d’inqüestionable talent natural per l’escriptura, els seus estudis de filologia hispànica i les seves lectures, li han permès construir una prosa bellíssima, culta i original que sempre ens fa adonar de l’estil instintiu que l’empeny a dir-ho tot de forma inconfusible. De la mateixa manera en que reconeixem una composició musical o la veu d’un cantant, així la prosa afilada, exquisida i fluïda de Pérez Andújar pren d’immediat identitat en aquest recompte de records, alguns encara molt recents, que és “Paseos con mi madre”. Gens inferior a la seva atractiva manera de explicar és l’essència del què ens explica, l’anàlisi social que se’n extreu davant del que ens deixa saber de la seva vida i les intel·ligents reflexions que, quan convé, despietadament, introdueix a fi de que estiguem ben informats per si de cas. El seu coneixement de l’extraradi d’una ciutat com Barcelona el fa espectador de les lluïtes obreres que descriu i per les que,  allunyat de vulgars demagògies,  reclama la bàsica justícia al mateix temps que honora sentidament els màrtirs. És també molt interessant el seu pas per un hipermercat quan ell era només un noi estudiant que desitjava escriure i els amos del negoci, valent-se de tramposos subterfugis, l’explotaven juntament amb els altres, tots ells àvids de guanyar-se la vida per tirar endavant.   La necessitat d’anar i tornar diàriament de Sant Adrià a Barcelona confereix a alguns paràgrafs el grinyol dels elements mecànics i metàl·lics que tant caracteritzen el transport. Aquí Pérez Andújar m’ha recordat inevitablement el gran John Dos Passos de l’enyorada i magistral novel·la Manhattan Transfer.
El llibre, de memòries diverses, parla, òbviament, del que ja és passat i que, tanmateix, ens apareix quasi sempre escrit en temps futur com si l’escriptor fes una predicció de fets que, per bé i per mal com a tothom, li marcaran la vida.
 El dia 5 de Març Javier Pérez Andújar va presentar el seu llibre a Badalona ciutat molt vinculada a la seva per raons superiors a la proximitat física. L’assistència va ser molt notable i ell es va manifestar com un home encantador i afable a qui mai hauríem dit adéu. Lamento no haver-li fet saber com se’m feia d’estrany veure que, malgrat les moltes preguntes en llegua catalana, ell responia sempre en castellà. I ell segurament m'hauria contestat que en el llibre s'explica.

PASEOS CON MI MADRE
Javier Pérez Andújar
Tusquets Editores
Colección Andanzas
Gener del 2012

Fotografia: Racons de casa nostra
                    Maria Moncal

15 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Cualquier hablante es capaz de usar convenientemente más de un código lingüístico, en razón de la situación o la oportunidad. Por eso no hay problema en diferenciar ambos idiomas y aprovecharlos. Me ha gustado el fragmetneo en que dice cómo va a llegar el catalán, de forma casi imperceptible.
Ese es el verdadero espíritu del bilingüísmo (a fin de cuentas soy filólogo de formación).
No conocía a este hombre,probablmente jiennese como yo. Toda una sorpresa (una más) de tu blog.
Se agradece en estos días de triste realidad.

Un petó desde el sur.

AG

GLÒRIA ha dit...

Te encantaría el libro pero no es jienense como tu ya que sus padres vinieron de un pueblo de Granada, tal vez Gor i él, como bien dice en alguna parte de su libro, es de Sant Adrià de Besòs. De todas formas sois colegas filòlogos.
Un altra petó des del Nord Est.

Allau ha dit...

Com diu ell mateix, està clar que va quedar inoculat contra el català, perquè no l'utilitza ni que el matin. Per molt que adorni literàriament els seus motius per no emprar el català, sona a excuses de mal pagador.

Joaquim ha dit...

Trobo que cadascú ha d'emprar l'idioma amb el que cregui convenient i sobretot aquell que l'apropi més als sentiments, però vols dir que aquesta militància anti no grinyola una mica?

José Luis ha dit...

Es un personatge molt curiós. Abans el veia a "L'hora del lector" d'en Emili Manzano, i crec que llegiré aquest llibre seu. A mi no se’m fa gens sospitós de res més que de anar per lliure. I em sembla tan intel•ligent com bona persona.

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

Totes dues reflexions tan la de l'autor com la teva són molt profundes. Jo sóc just del costat de Sant Adrià, de Santa Coloma de Gramenet. El fenomen lingüístic a la perifèria de Barcelona crec que ha anat igual a totes bandes. D'altra banda s'agreix molt el teu punt de vista tan obert, així com les teves reflexions metaliteràries.

GLÒRIA ha dit...

Allau,
El llibre no desprén anticatalanisme perì sí que és cert que no expressa de manera directa què li passa amb el nostre idioma. D'altra banda esmenta el seu colega Julià de Jòdar, fill d'andalusos com ell mateix i que escriu en català i l'esmenta amb admiració....I si té mal accent? I si falla en la sintaxi?. La mateixa vergonya que sent a Barcelona pel fet de ser de Sant Adrià podria comptar també amb l'element "accent".

Joaquim,
Ja pots veure el que he dit a l'Allau. D'altra banda, la seva bonhomia no deixa pensar en militàncies d'aquesta mena i menys havent estat tertulià del programa del Manzano "L'hora del lector".
Investigaré.

José Luis,
Tendeixo a pensar igual que tu. M'agradaria que el llibre t'agradés.

Eduard,
Moltes gràcies per la teva valoració, veí. El meu punt de vista és directa i sincer.

Sigueu benvinguts i saludats, amics!

Olga Xirinacs ha dit...

Blogs diversos ens aporten informacions valuoses del nostre entorn: persones, llibres, caràcters. En el teu cas, amb bona prosa i visió imparcial de les decisions preses per autors/artistes.

Pertànyer a grups molt influïts (no afegeixo influents, però també s'hi podrien incloure) i mediatitzats comporta aquest recel a integrar-se al lloc de vida i acolliment.

Notem molt als mitjans audiovisuals aquelles gracietes en mitges llengües que, em penso, no convencen ningú, només algun esnob protegit pel seu clan.

Però el que interessa, a banda de judicis i prejudicis, és conèixer el medi, i aquesta radiografia d'ambient no té preu.

Olga Xirinacs ha dit...

Blogs diversos ens aporten informacions valuoses del nostre entorn: persones, llibres, caràcters. En el teu cas, amb bona prosa i visió imparcial de les decisions preses per autors/artistes.

Pertànyer a grups molt influïts (no afegeixo influents, però també s'hi podrien incloure) i mediatitzats comporta aquest recel a integrar-se al lloc de vida i acolliment.

Notem molt als mitjans audiovisuals aquelles gracietes en mitges llengües que, em penso, no convencen ningú, només algun esnob protegit pel seu clan.

Però el que interessa, a banda de judicis i prejudicis, és conèixer el medi, i aquesta radiografia d'ambient no té preu.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies, Olga per les teves, sempre sàvies, reflexions.
Agraeixo la teva intel·ligent bondat així com la teva important sensibilitat quan exerceixes l'anàlisi.
Bon cap de setmana, Olga!

kalamar ha dit...

Me'l ha recomanat molta molta gent i en particular, les profes del meu cole.
Si no et fa res, t'envio aquesta postal:
http://kalamarlee.blogspot.com.es/2012/05/querido-blog.html

GLÒRIA ha dit...

He estat uns dies fora, Kalamar. Ja miraré la postal.
Mantinc que el llibre és molt interessant i a més a més, la prosa és bonica i personal.

David ha dit...

No dubto de la qualitat literària d'aquesta obra, Glòria, però tot plegat em fa arrufar una mica el nas. No hi ha manera de fugir del tòpic que diu que les classes treballadores d'aquest país han parlat sempre castellà, quan és absolutament fals. La realitat és molt més complexa que el que aquests clixés volen mostrar (i molts partits polítics continuen treient rèdits d'aquesta manipulació).
No li costaria res respondre en català i escriure com li doni la gana, és clar. Que el català no és pas un idioma que hagi de costar a un castellanoparlant, per favor.
Bé, disculpa'm si he comentat més aquesta part que la qualitat d'una obra que no he llegit, però que si la recomanes tu, de ben segur que s'ho val.
Una abraçada en català!

GLÒRIA ha dit...

Gràcies pel teu comentari, David. Sempre pots expressar el que sentis, només faltaria!
M'agradaria pensar que tens raó però, una pregunta. per què els catalans, en general, parlen castellá amb les classes treballadores?. Visc en una ciutat, Badalona on aquest és un fet habitual. Sóc d'un poble, Riudellots de la selva, on els nouvinguts sempre han parlat català amb naturalitat.
Una abraçada per tu!

David ha dit...

El perquè els catalans fem el que fem és un misteri insondable, Glòria. Jo no distingeixo, parlo en català amb tothom i si algú no m'entén, ja m'ho dirà. Ara, és cert que aquesta no és pas la postura habitual.