dijous, 31 de maig de 2012

OH BILBAO !


Columnes, Alhóndigabilbao, Fotografia Javier 1949 flickr
Bilbao em rep com si ens coneixéssim de tota la vida. Em tracta de tu amb agradable naturalitat i en cap moment es mostra turística o empalagosa. A Bilbao ningú t’empeny a comprar si no vols fer-ho i la ciutat, ella mateixa, és una invitació a passejar-la i gaudir-la sense que mai es mostri pretensiosa o distant.
El primer dia volto pel casc antic. És dissabte i els carrers estan plens de ciutadans que xerren, beuen i mengen amb envejable animació. Una para de metro em permet veure com amb dues línies puc fer una bona batuda visual a la capital biscaïna. És obligatori passejar per Sabino de Arana des del famós estadi de San Mamés i així, xino xano, arribar al Palau Euskaldun on es pot veure un notable Nabucco protagonitzat per Maria Guleghina. La sala està plena de gom a gom. El públic sembla prendre’s molt seriosament una vetllada d’òpera. Quasi tothom va ben vestit, guarda silenci quan toca i, això sí, com a quasi arreu del món, aplaudeix abans d’hora quan l’orquestra encara no ha acabat la seva intervenció. Surto al carrer flanquejat d’arbres esponerosos, frescos i perfumats. No és ni mitja nit però regna la quietud i la majoria de restaurants d’aquella zona ja han tancat.
Museu Guggenheim-Bilbao-Fotografia JoSin-Flick

L’endemà diumenge és imprescindible acostar-se al Guggenheim que, tot i tenir-lo molt interioritzat, m’impacta amb les seves inesperades formes des de l’horitzó. Fa sol i la llauna platejada m’enlluerna com m’enlluerna l’audàcia de la construcció que ha definit un nou paisatge per Bilbao. Veig com passa la ria, verdosa i mansa. Hi ha molta gent a fora, gent que sembla haver arribat al final d’una ruta habitual. Jo em fico al museu, me’l miro de bon grat, veig obres exposades i dino a la cafeteria contemplant el paisatge seré d’una plaça d’elegància geomètrica. No intento racionalitzar el laberint d’angles que s’enfilen per formar el sostre del museu. Potser no podré entendre res però m’és igual si em trobo a gust i, gràcies a rètols i ascensors, ni em perdo ni em canso. Més tard aniré al Museu de Bellas Artes, un clàssic obligatori però tot una altra cosa quan s’ha passat pel Guggenheim que, com el seu homònim novaiorquès, és diferent de qualsevol altra edifici i, ja per sí sol, s’erigeix en un espai tan visitable com una escultura gegantina.
Café Iruña-Bilbao

I dilluns un dinar especial, res, un menú de la casa a menys de quinze euros per cap. Però, de quina casa?. Es tracta del bell Café Iruña, racó històric creat l’any 1903, adient per les tertúlies de tota mena, lloc preferit per la gent que assisteix a la universitat de Deusto i on de seguida puc clissar el bon ofici dels cambrers. L’atmosfera té un aire mudèjar degut a les rajoles que decoren les parets i, sobretot, a la manera com estan col·locades. Me’n vaig sabent que deixo un “luoco storico” que ofereix diversitat de tapes, pinxos i racions en un ambient amable i clarament europeu. El record del flam casolà pesa amb la dolçor de l’hospitalitat.

Alhóndigabilbao - Interior - Fotografia Javier 1949-Flickr

A la tarda és obligatori anar a Alhóndigabilbao. I quina forma més brillant de tancar l’escapada!  Alhóndigabilbao és un edifici de l’any 1909 destinat a fer de magatzem de vins, licors i alcohols. Seguint la tendència modernista va ser dissenyat per l’arquitecte bilbaí Ricardo Bastida. L’ Alhóndiga va complir la seva funció de magatzem durant només deu anys ja que, per desgràcia, el va destruir un incendi. L’edifici ha romàs inservible fins que sorgeix el projecte de convertir-lo en centre cívic, espai per la cultura, l’oci i el benestar. I així el polifacètic Philippe Starck re dissenya l’ampli interior i construeix un atri –l’atri de les cultures- de 6.193 metres quadrats que decora l’escenògraf Lorenzo Beraldi. Degut a que l’edifici és en realitat el recull de tres construccions, són necessàries quaranta-tres columnes que les sostinguin. Beraldi dissenya quaranta tres pilars de 267 centímetres cadascun completament diferents els uns dels altres, és a dir que no hi ha ni una columna igual. L’efecte visual és magnífic en el seu contrast d’ombres i colors, un refugi silenciós i ampli on seure o caminar amb l’esperit alliberat, els ulls immersos en la penombra d’un espai que pot semblar infinit.
Alhóndigabilbao compren un centre d’activitats físiques, una mediateca amb més de 50.000 volums i, finalment, un centre d’activitats complementàries. A cada activitat hi correspon un edifici. Aquest bell edifici tres en un es troba al centre de Bilbao, en el vivíssim districte d’Abando i és tan gratificant anar-hi com resulta dur pel visitant haver-lo de deixar. Crec que la clau de l’èxit d’una construcció pública és aquesta. No voler-te’n anar perquè en ella t’hi has trobat a tu i voldries compartir-la amb tots els que estimes. Però els avions no esperen i tornar a Barcelona és ja imperiós. Per sort Bilbao sempre és allà mateix i només la tenim a una hora de vol. Començo a pensar en tornar-hi.

15 comentaris:

Carme ha dit...

Et llegeixo i em pregunto per què sempre he passat tant de pressa per Bilbao?

Em fas venir ganes de tornar-hi amb més calma!

Allau ha dit...

Tot i tenir-hi allà els origens, vols creure que mai no he trepitjat el País Basc? Ja toca, oi?

pfp ha dit...

eres una esponja Gloritxu, ¡ cómo te cunde y qué bien lo cuentas siempre, tanto, tanto, que mi próxima parada en Bilbao voy a seguir tu ruta...

besos pilarintxi

Olga Xirinacs ha dit...

Et demostres una exquisida 'cicerone', i amb tu es tasta el goig del viatge tan ben narrat. Felicitats. Ja sabem que pel que fa a organització, exigència i bon estil de vida els bascos ens porten anys d'avantatge.
Em sembla que al meu blog d'avui responc el que em preguntaves ahir.
Bon final de maig, que fuig com el títol d'una petita peça de Schumann.

maac ha dit...

Tengo que ir a Bilbao, me han entrado ganas.

novesflors ha dit...

Jo mai no hi he estat, i m'agradaria, segur...

Titus ha dit...

Jo tampoc no he estat mai. I m'agradaria, és clar.

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

Jo hi hauria de tornar que no hi vagi des que era ben petit. Segur que ha canviat força i segur que ara la puc veure amb uns altres ulls. Només per conèixer aquest Alhóndigabilbao segur que val la pena.
Per cert, tu sí que saps com aprofitar unes vacances breus. ;)

kalamar ha dit...

jo, dos cops, m'encanta Bilbo urbana i social, la propera t'acompanyo i em portes a la Alhóndiga, que ni sabia que existís. Ets millor guía que un arquitecte!

Joaquim ha dit...

Hi tornaria ara mateix i la "mandonguilla" em falta, no l'he vist.

Alberto Granados ha dit...

En la puerta del Guggenheim se me averió el cierre del coche y en vez de entrar, tuve que salir en busca de un taller, un sábado de julio. Se acabó Bilbao y sólo me atendieron ya metidos en Cantabria.
Envidio que sepas sacarle ese gusto a las cosas. En esta ocasión yo no pude.
Un petó

AG

Igor ha dit...

Ostres, quin repàs a la ciutat... Jo recordo la caigua de l'avió per aterrar en aquell aeroport. Quina por.
Molt xulo aquest café de regust àrab.
Salut.
Quan surt el llibre?

carina ha dit...

Sempre que et llegeixo puc viatjar als llocs on descrius--- ho fas també, gairebé podem olorar els espais. No he estat mai a Bilbao, i ara que me n'adono he viatjat molt més per fora la península que per dins. És una assignatura pendent. Petonets

GLÒRIA ha dit...

Estimats amics llegidors,
Celebro que la meva modesta i espontània crònica hagi estat del vostre gust. Sou molt generosos amb les vostres paraules que donen ales a les meves mans.
El blog sou vosaltres! I per a molts anys.

Anònim ha dit...

Me alegra saber que lo pasaste tan bien en Bilbao y me encanta con qué facilidad y concreción explicas cuanto has visto.

A mi también me entran ganas de ver esa "Albondiga" (!) que nos perdimos la última vez que estuvimos. Tengo muchas ganas de volver, pero los tiempos que vivimos son muy malos...

Molts petons.

Fede