LES MODELS D'ANDREW WYETH (I):CHRISTINA OLSON I SIRI ERICKSON

Avui l'Arbre de Foc es complau a presentar un excel·lent treball sobre el gran pintor Andrew Wyeth, signat per una historiadora de l'Art amagada darrere d'un  pseudònim: Edi-

pa Mass. Espero que en gaudiu.

No us perdeu aquesta ni la segona i última que sortirà aviat.

Andrew Wyeth, self- portrait, About age 21

Estimat incondicionalment pel públic i sovint alabat per la crítica, Andrew Wyeth (1917-2009) és considerat un dels pintors més representatius dels Estats Units. El seu pare, l’il·lustrador N.C. Wyeth, li va llegar la sensibilitat i l’enorme talent que tothom li reconeix, i va ser també el seu primer mestre. D’altra banda, el jove Wyeth s’inspirararia en artistes com Albrecht Dürer i en els més propers Winslow Homer i Edward Hopper, al qual va conèixer el 1942 i a qui, per les seves obres sobre la soledat urbana, considerava el Wyeth de les ciutats.

Es va mantenir sempre fidel a la representació figurativa i aparentment realista –retrats, escenes i paisatges rurals, marines-, al marge de les diverses tendències que es van anar succeint al llarg de la seva dilatada carrera, i sobretot, al marge de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, tan genuïnament americà i tan celebrat per la crítica internacional. Va desenvolupar, a més, una tècnica de pintura al tremp que li permetia un gran perfeccionisme, i va practicar amb freqüència l’aquarel·la i el dibuix, però no la pintura a l’oli.

El 1948 el MoMA li va comprar per 1.800 dòlars la que és sens dubte la seva obra més famosa, Christina’s World, que se sol enquadrar dins l’anomenat realisme màgic. Molts anys més tard, el 1991, el mateix museu la va utilitzar com a imatge de l’exposició The Art of the Forties. Llavors ja s’havia convertit en la peça de culte que és actualment i, alhora, en l’obra d’art d’un autor americà més reproduïda als Estats Units.

Christina's World, 1948

No és estrany qe Christina's World -titulada així per la dona de Wyeth, en record de la pintura Stephanie’s Ocean, del seu amic Stephen Etnier- hagi estat unànimement aclamada. Excel·lent pel que fa a la destresa tècnica i el domini de l’ofici; molt agosarada i original en la seva concepció i composició; inquietant i subtilment misteriosa darrere un realisme gairebé fotogràfic, aporta la visió colpidora i difícil d’oblidar, d’un personatge i un paisatge que se’ns presenten com un misteri.

Wyeth la va pintar de memòria durant un estiu, reproduint elements reals que li eren ben coneguts: la casa i el graner dels Olson, el paisatge circumdant, i la figura femenina, feta a partir del cos de la jove dona de l’artista, Betsy, amb les extremitats, el cap i, sobretot, el gest de Christina Olson, que no podia caminar a causa d’una malaltia muscular i que es negava a fer servir una cadira de rodes per als seus desplaçaments.

L’obra té molt a veure amb la relació de Wyeth amb la zona costanera de Maine, on sempre va passar les vacances i on havia conegut la seva esposa Betsy James, que hi residia i que, quan tot just començava a sortir amb ell, li va presentar Christina i el seu germà Alvaro Olson. Seria el principi d'una llarga amistat que ja només trencaria la mort dels germans. L’artista els va fer retrats en continuades visites a la granja i, sobretot, va pintar Christina –el cap de la qual va arribar a comparar amb el d’un Medici-, així com la casa mateixa, que ell apreciava com una mostra genuïna de l’arquitectura tradicional de Maine.

Anna Christina, 1967

És bo de saber que avui la casa de Christina es pot visitar comprant l’entrada al Farnsworth Museum, de Rockland, que també conserva algunes obres d’Andrew Wyeth, del seu pare i del seu fill Jamie, també pintor. Pel que fa a l’habitatge, restaurat i decorat amb la reproducció d’obres de Wyeth que s’hi relacionen, té més encant que misteri, almenys a l’època estiuenca, però passejar-s’hi no deixa de ser una experiència emocionant, difícil de descriure. L’entorn, gairebé lliure d’edificacions i amb el mar al fons, és esplèndid. En una zona propera, recollida i fàcilment accessible, es pot visitar també un petit cementiri on estan enterrats, entre altres, Alvaro i Christina. El conjunt té interès per ell mateix i per la història humana que testimonia, però se situa en un punt encara més elevat i entra en el territori del mite quan el percebem com l’escenari d’una creació artística cridada a transcendir el temps i l’espai.

Després de la mort de Christina (1968), Wyeth trobaria una altra model ben diferent, la nena-noia de 14 anys, Siri Eirckson, una Lolita rústica, d’actitud tímida i una mica perplexa. Esperonat per la seva dona, i amb el permís dels pares de l’adolescent, el pintor la va retratar nua i va començar amb ella una relació de límits incerts. Durant l’estiu del 1972, Siri es va incorporar a la casa dels Wyeth per tal d’ajudar-los en feines domèstiques. Fou aleshores quan Betsy va trobar el seu marit estirat a la platja acaronant l’esquena de Siri, a qui havia estat pintant nua per a l’obra Black Water, per tal de calmar-li les cremades del sol. Sembla que no havia passat res, però, naturalment, Betsy no va estar gens contenta amb l’escena que va presenciar.

Black water, 1978

Xafarderies al marge, les obres dedicades a Siri –se’n pot veure una al Farnsworth Museum, amb el distant títol de Miss Erickson, on la noia apareix vestida- es van allargar molt en el temps i són una mostra més de la manera de fer de Wyeth, personal, sensible, misteriosa i, sempre, tècnicament impecable. Alguns autors hi han vist un preludi de l’àmplia sèrie que posteriorment dedicaria a Helga. No gosaria desmentir-ho, però, em sembla que els retrats de Siri, tot i estar-hi emparentats, tenen molta força i són diferents dels d’Helga, una persona d’aspecte igualment una mica nord-europeu, també una mica rústica, però menys tímida, més experimentada i també més reflexiva que l’aparentment candorosa, desinhibida i una mica inconscient Siri.

Edipa Maas