Una cançó que quan, per primera vegada, la vaig escoltar, vaig saber que
mentre la memòria em fos viva, la guardaria per moments escollits, sola,
acompanyada o amb ganes de compartir-la, com ara, amb tots vosaltres.
Començo per assenyalar que la seva intèrpret, Cecilia Bartoli, no ha gaudit
mai massa de les meves preferències. Valoro la seva labor com investigadora de
músiques prohibides, secretes, amagades. També valoro com es llança a
cantar-les i desperta passions arreu on va però, per mi, la Bartoli és una cantant
molt desigual que sovint fa honor als títols de les àries que canta com ara
“Agitata da due venti” o “Son qual nave che agitata”. Ja veieu, sempre poc o
molt “agitata” exhibint un virtuosisme quasi marejador que inclou els sons més
impensats. Grinyols de dents apassionades, ofecs d’amor irreprimibles i
cataractes de saliva com néctar de maduixa.
Però quan Cecilia Bartoli es posa, es concentra i es controla i s’absenta
per oferir-nos una interpretació d’ “Amore e morte” com la que ara podem
sentir, acotem les parpelles mentre els ulls s’humitegen i estrenyem les mans
per no aplaudir-la abans d’hora.
Cançó sublim que plora els dos extrems de l’existència, va se composta per
Gaetano Donizetti sobre un poema de Giovanni Antonio Luigi Radaelli.
Video napat14
Teatro Olimpico di Vicenza-itàlia
Juny 1998
piano, Jean-Yves Thibaudet
Escolta les paraules d'un home moribund,
escolta el seu darrer so:
aquesta flor marcida
a tu et dono, Elvira.
Que bell és
que tu puguis saber
que quan vas ser meva
del teu pit la vaig prendre.
Llavors, símbol d'afecte,
ara penyora de dolor:
Torna-la al teu pit
aquesta flor marcida.
I en el teu cor hauràs esculpit,
si el teu cor no és dur,
com et va ser robada
i com retorna a tu.
Traducció literal de l'italià Glòria Abras Pou
20 comentaris:
M'ha encantat escoltar aquesta cançó de bon matí.
estoy yo más cerca del arte y los artistas que levantan pasiones allá donde que van, que del artista perfecto,controlado y controlador... ay, gloria, que sería de nosotros sin pasiones¡¡¡
preciosa canción, besos
La Bartoli és tal com dius. Aquí, meravellosa.
Deliciosa pieza. Apenas he oído a doña Cecilia (nombre bien musical, por cierto). Una maravilla, Glória) y sería aun mejor si no hicera tantos gestos.
Gracias,
AG
Preciosa cançó, i molt apropiada per a escoltar-la avui, que sembla que el sol no hi és i la pluja s'ha fet seu el dia.
Hola, hi ha alguna manera de contactar-te :) ?
Marta.
a mi m'agrada que t'hagi agradat, Júlia.
Salutacions!
Pilita:
Muertas estaríamos sin pasiones. Ellas son el motor verdadero de nuestras vísceras.
Sí, la cnción es bellísima y yo te envío un beso desde un cerca y lejos difícil de adivinar.
Kalamar,
M'alegro que coincidim. I sí. Aquí està meravellosa.
Alberto:
Conocieras o no la canción, tenía que gustarte.
Cecelia bartoli nacio de padres cantantes en el romano barrio del Trástevere. Supongo que de ahí viene su hermoso nombre aunque sus fans más acérrimos la llamen "la Chechi". Sus padres, a su vez, han sido también, desde siempre, sus maestros.
Una abraçada!
Ja ho crec, Novesflors. Aquesta és una cançó de núvols i pluja. El sol no escau als moribunds.
Estic molt contenta de que t'hagi complagut.
Marta,
Em pots contactar al correu:
GLORIA.ABRAS@terra.es
Salutacions!
Mira que Donizetti no em sol dir gran cosa, però aquí ajudat per la Bartoli, deu-n'hi-do!
La Bartoli és meravellosa, tant quan es controla com quan no, tant quan canta Rossini i Donizetti com quan canta Haendel i Vivaldi.
A mi eem passa igual, Allau. Aquí s'ajunta el millr del músic i el millor de la cantant.
Titus,
Qualsevol et diu que no si això teu ésun claríssim encaterinament. No el comparteixo però el respecto. Que hi vols fer?
Molta gent em diu que no, no et cregues. Els imperators ja no imposem tant com abans.
La cançó m'ha encantat, Glòria. Sobre la interpretació no te'n puc dir gaire cosa perquè d'òpera no hi entenc gens, per tant em refio del que tu en dius. Interpreto que, quan es deixa d'histrionismes, és quan Bartoli destaca més, oi? Els passa a molts artistes, això.
Una abraçada!
No soy un melómano entendido aunque adore la música. He leído en algún sitio que la Bartoli es divina en el barroco pero no tanto en el "bel canto"
La verdad es que aquí, me ha parecido maravillosa. Entra en trance y hace entrar al que la escucha.
Un abrazo.
ja saps que reconeixent els excessos, la Bartoli em fa treure sempre el reclinatori, no sé com se les empatolla, però acabo de genollons, rendit i admirat de tanta creació, de tanta passió, de tanta energia, de tanta vida, de tanta música.
Aquest concert, en un dels marcs més impressionants que hom pugui imaginar, a una de les ciutats més fascinants d'Itàlia, és una joia preuadíssima.
Petons d'estima i agraïment.
Moltes gràcies per les teves paraules al blog de Galves. Em reconfortes.
Meravellosa aquesta àrira!! Gràcies, Glòria.
Titus,
Han de caure d'una vegada emperadors i reis.
Però si li veus tanta perfecció a la Cecília, aprofita la passió que et desperta perquè, amb el pas del temps, perd força.
Ho has entès molt bé David. I no et cal entendre d,òpera. Deixa't seduir que és el llenguatge més segur.
Una abraçada.
Tienes razón Presley, su entrega es sobrenatural y se transmite. Ella trabaja poco el bel canto sin embargo es una maestra en los barrocos de los que ha descubierto muchísimo para placer de quienes, como yo, gozamos de este estilo.
Feliz fin de semana.
Jas tens raó, Joaquim. Aquest teatre de Vincenza és també de reclinatori poerò, d'altra banda, Itàlia acumula paisatge i art d'una manera espectacular. Sembla tocada pels déus.
No t'havia d'agradar la Cecilia?
Benvolguda Olga,
Gràcies de res. Vaig dir el què pensava i encara vaig estar discreta.
Bon cap de setmana.
Eduard,
El que deixes escirt m'omple de joia.
Salutacions!
Yo estoy con Titus, soy incondicional de Bartoli y hasta me cabreo de que algunos, cegados por su inclemente martillero barroco, no reconozcan que es una de las mejores intérpretes rossinianas y mozartianas de finales s.XX principios del actual, y tiene un disco dedicado a mélodies que es una auténtica maravilla.
Ya sabes que soy muy respetuosa. Buscaré las melodies porque soy una incpndicional de Susan incondicional der Susan Graham y de Veronique Gens. Nunca pensaría que alguien que no siente lo mismo que yo ve u oye menos que yo. A veces, tantos gritos, me parecen obvios.
Saludos Maac!
Bueno, más que de mélodies son canciones francesas. El disco se titula Chant d'amour y es de su primera época, o de la intermedia, pre boom barroco. Por ejemplo: La coccinelle.
http://www.youtube.com/watch?v=dPgQttJykQ8
Publica un comentari a l'entrada