dimarts, 30 d’octubre de 2012

RES NO S'OPOSA A LA NIT

Lucile a la portada del llibre que ha escrit Delphine de Vigan, la seva filla

Aquest relat sensible de la memòria familiar, travessat per secrets enterrats, rancors permanents i decepcions amoroses, és el testimoni pudorós de les ferides de l’existència”. Julien Bisson, Lire.  

"Escric sobre la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”. Delphine de Vigan, J'ai lu.

 

M'alegro molt de veure a les taules, prestatges i aparadors de les llibreries, l’últim llibre de Delphine de Vigan que porta el bell títol de Res no s’oposa a la nit i on la jove escriptora francesa renuncia honestament al món purament literari i enterra les metàfores per relatar la vida de Lucile, la seva mare que és també la vida de la pròpia autora si partim de la importància que mares i filles solen tenir l'una per l'altra quan descobreixen aquest vincle de sang i esperit que no es trencarà mai mentre una d'elles dues romangui en vida.

Mentre en el seu llibre anterior Les hores soterrades, comentat en aquest blog amb entusiasme, lloant la intel·ligència i l’estil de l’escriptora, a Res no s’oposa a la nit, de Vigan no pot escriure com un creador lliure, captiva com està del record de la seva estimada Lucile de la que ha hagut de tenir cura com si els seus rols fossin jugats a la manera inversa i Delphine fos la mare d'aquest ser desnortat, tendrament desvalgut que és Lucile, la seva mare convertida en filla problemàtica.

De Vigan fa una important recerca sobre la vida de la seva familia començant pels seus avis materns. Una vida marejada pels alts i baixos d’un avi de conducta estranya, d’uns oncles i tietes marcats per una inestabilitat profunda i d'una mare, Lucile, que amb l’ajuda de les seves filles, Delphine i la seva germana, encara molt joves, lluitarà per reexir d'una malaltia que l'empeny a viure en un constant comportament de signe patòlogic  ple de sotracs i ensurts que no sempre sabrà o podrà evitar.

Fets reals considerats com una novel·la, Res no s’oposa a la nit ha estat traduïda a més de vint-i-cinc idiomes i ha obtingut el prestigiós premi Renaudot, un dels més considerats de França. 

Llegir aquest llibre ha estat per a mi dolor i amor humans . De Vigan escriu de veritat la veritat i les seves paraules, sempre mesurades, com si volgués calcar de la memòria els records més exactes, ens la fan respectar i apreciar amb el desig que no deixi mai d’escriure’ns.

 

La meva mare estava blava, d'un blau pàl·lid barrejat de cendres, les mans estranyament més fosques que la cara, quan jo l'he trobat a casa seva aquest matí de gener. Les mans com tacades de tinta al plec de les falanges.

Primer paràgraf de "Res no s'oposa a la nit"

Res no s'oposa a la nit-Edicions 62

Nada se opone a la noche- Anagrama

Rien ne s'opose à la nuit- JCLattés

 

6 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Des d'aquí dono les gràcies a Júlia i a Carme de les quals vaig correspondre els comentaris quan aquest apunt va sortir per primera vegada. Ignoro el perquè de la seva misteriosa desaparició. Per fi, espero haver-lo recuperat per qui tingui ganes de llegir-lo.
Una abraçada,

Glòria

Alberto Granados ha dit...

Me alegro de que el árbol de fuego siga iluminando, con su inteligencia y su sensibilidad, esta lóbrega y larga noche de vulgaridad y estulticie. Creí que el árbol había caído, así que me alegro de que siga en pie y firme.

Y respecto al libro y su autora, un comentario mil veces hecho en este blog: que me quedo con las ganas de haberlo leído. La reseña ya es todo un gozo.

Un abrazo.

AG

Olga Xirinacs ha dit...

El vell somni d'autor i editor: ser traduït i venut a qualsevol altre país.

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
El árbol andaba medio caído a saber por causa de qué extrañas tormentas, se llamen Sandy o sean anónimas. El caso es que ayer, anochecido, me propuse levantarlo y con un poco de voluntad lo conseguí porque el libro me había gustado mucho y deseaba compartir el sentimiento que nos deja la hermosa, aunque a veces dura, verdad.
Una abraçada!!!

I que tu, benvolguda Olga, ja deus haver tastat doncs molt m'estranyaria que al menys uns quants dels teus llibres, poemes, contes, novel·les no sigui conegut en altres llengües. Si no fos així, no saben qué s'han perdut.
Salutacions!

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

Un començament molt prometedor, valdrà la pena fer un cop d'ull al llibre sencer. Gràcies Glòria.

GLÒRIA ha dit...

M'atreveixo a assegurar que t'agradarà molt, Eduard.
Amb afecte!