SALOME

Diumenge passat al migdia feia fred a París. Bufava un vent obstinat que escombrava les fulles dels aurons, despentinava cruelment els vianants i semblava invitar a buscar un bon refugi. No podia trobar millor lloc que l’Opèra Bastille on a dos quarts de tres d’aquell feréstec migdia jo hi tenia una entrada per veure una òpera que segueix arrasant des de que es va estrenar allà el 1905. Parlo de Salome de Richard Strauss que, amb aquesta, ja hauré vist quatre vegades aquest any 2009: Tres per la Nina Stemme al Liceu i la de Bastille que canta la jove soprano finesa Camilla Nylund.

L’acció es desenvolupa en una de les terrasses del palau d’Herodes Antipas durant la festa de celebració del seu aniversari. Per una vegada vaig poder veure una posada en escena que en cap moment va voler ser original i, en canvi, sí va servir l’esperit i la lletra de l’obra. L’hora i quaranta minuts que l’acció dura transcorren com un seguit d'estampes bibliques del tot premeditades. Dos inquietants xiprers ens van mostrant i ocultant la lluna,  potser la protagonista real de l’obra d’Oscar Wilde,  que va servir a Strauss per compondre el que ha estat qualificat com a miracle musical. La lluna es mou lenta i misteriosa en un cel que oscil•la des del groc més intens fins al blau tràgic i cru d’aquella matinada que acabarà amb una nena besant la boca ensangonada de l’home que ella ha fet decapitar. El vestuari és igualment clàssic si exceptuem la pròpia Salome que vesteix una vistosa faldilla de ratlles lluents i mats. Segons com ella es mou, encarada pels focus grocs o blancs, és una serp menuda i àgil d'or o plata que,  amb somriure de hiena, repta, s'enfila i s’arrossega a l’entorn de la gàbia on el profeta Jokanaan, l’objecte de desig de Salome, roman empresonat. Jokanaan no sembla sentir-se gens incòmode darrere dels barrots que a l'hora que el mantenen captiu també el protegeixen de l’imparable assetjament a què el sotmet la formosa princesa de peus blancs com coloms. Canta aquesta Salome la molt notable Camilla Nylund amb una veu valenta i poderosa que expressa amb gran talent la capriciosa malignitat de la filla d’Herodies. Nylund surt airosa del seu rol de principi a final. Se li pot retreure l’absència de notes greus que, quan toquen, crea amb refinat esforç però, en canvi, ofereix una Salome total que evidencia no solament una soprano prou dotada sino també una estupenda actriu dramàtica. La seva dansa és tan discreta com sensual,  fregant una volguda obscenitat,  quan com una bestiola en zel queda de quatre potes mostrant-li al Tetrarca el seu lluent somrís de fera.

Herodes està interpretat per l’excel•lent tenor Thomas Moser que, en aquesta versió, ens és presentat com un vell verd d’aspecte rodanxó,  molt menys sàtir que altres Herodes que ja hem vist. És evident que la seva neboda i fillastre el té boig però la figura del profeta, l’ombra potent de Jokanaan té també un enorme ascendent sobre el tirà. Moser mostra amb veterania i bona veu aquest doble sí tràgic que l’embolcalla i l’omple de temor: el sexe adolescent , primari, de la petita i descarada Salome i la força distant d’aquell il•luminat que, darrere els barrots,  maleeix el vici encarnat en la família Antipas i invoca fanàtic la figura del seu cosí i salvador del món, Jesús.

Jokanaan interpretat per Vincent Le Texier resulta força pla. Té una bonica veu però les seves bellíssimes àries són una mica xates i totalment mancades de grandesa.  Xavier Mas canta un Narraboth correcte i Julia Juon fa una Herodies estupenda. Malgrat la brevetat del seu paper destaca la notable veu i la interpretació d’un personatge que no per fosc és menys important. També és de destacar Varduhi Abrahamyan fent el paper de patge d’Herodies amb una veu molt bonica, de les que es fan sentir i et fan pensar que pot arribar lluny. 
La direcció musical, magnífica, va estar a càrrec d’Alain Altinoglu. L’orquestra, i ja sabem el què Strauss exigeix a l’orquestra en la seva Salome, va ser molt aplaudida. En tot moment el sons varen cohesionar amb la força, la tendresa i la violència necessàries.

La posada en escena es deu a Lev Dodin, els decorats i el vestuari a David Borovsky,  Jean Kalman és l’artífex de la luminotècnia i Mikhaïl Stronine ha estat el coreògraf.

És clar que hi tornaria ara mateix ja que, en conjunt, es tracta d' un espectacle reexit,  coronat per llargs aplaudiments i molts “bgavoooooo!”

Fotografies: Opèra Bastille-Paris-Salomé 2009