GREGOR VON REZZORI: POSEU-HI ELS ULLS

(...) Aún hoy, los monaesterios de Moldavia, región a la que pertenece la parte de Bucovina que continuó siendo rumana, son pequeñas islas en el océano de nuestra bárbara civilización. En la imponente inmensidad, cubierta de cielo y azotada por los vientos, de esos bosques impregnados de olor a resina, se abren verdes calveros en cuyo centro se alzan, rebosantes de color, las iglesias amuralladas de los monasterios. Seis de ellas están decoradas por dentro y por fuera con maravillosos frescos de estilo bizantino. Yo envidiaba y admiraba a mi padre, que sabía interpretar sin el menor esfuerzo la iconografía de las escenas celestiales e infernales allí representadas, el simbolismo de las imágenes de los mártires y la devoción a los fundadores, y leía los caracteres cirílicos del antiguo eslavo eclesiástico de las inscripciones con la misma soltura que si fuera el periódico de la mañana. Aquel hombre vestido de cazador, de talante burlón y normalmente propenso a toda clase de bromas y jugueteos, se mostraba de pronto investido de la seriedad y la dignidad del erudito. Es más: no era él quien se mostraba ( a diferencia de otras habilidades suyas que exhibía no sin vanidad, entre ellas, por desgracia, sus artes pictóricas de aficionado); la cosa se manifestaba por sí sola, sin que él pusiera nada de su parte. La profunda seriedad de su rutina profesional tenía también el toque de discreta naturalidad propio del antiguo funcionariado del imperio austríaco. Aquella profesión no la había escogido él. De joven queria ser químico. (...)

Gregor von Rezzori
FLORES EN LA NIEVE
Editorial Anagrama
Barcelona 1996

Aquest fragment que s'esmenta conforma una trilogia junt amb Memorias de un antisemita i Un armiño en Chernopol. Darrerament Anagrama ha reeditat totes tres obres, de caràcter autobiogràfic en un únic i contundent volum.  Malgrat que el títol Memorias de un antisemita ens pugui induir a pensar en la salvatge ideologia nazi, no és res més que una manera irònica de definir tot un sistema educacional generat i impartit per les classes poderoses durant l’imperi austrohongarès. Tal vegada una de les sements del nazisme però encara no el nazisme i mai l’extermini d’un poble. Von Rezzori ressalta les capacitats dels hebreus com un motiu de profunda enveja per part dels ciutadans de l’imperi no pertanyents a aquesta raça. El llibre descriu la seva trobada amb cinc personatges jueus que li han causat interessantíssimes sensacions des de l’amistat fins a l’amor i de com la llavor del antisemitisme, que li ha estat implantada des del seu naixement, impedeix la solidificació de sentiments que han quedat avortats pel prejudici de considerar el judaisme com una tara original d’una determinada espècie a evitar. Es un llibre intel•ligent i distret que, no obstant i això, no assoleix la grandesa de Flores en la nieve, una preciosa narració on l’escriptor romanès, nascut l’any 1914, quan arriba als 75 anys revisa la seva ja llarga existència a través de personatges que li han estat directament crucials: Kassandra, la seva mainadera d’origen rutè i aspecte simiesc i de la que en fa una magistral i amorosíssima recreació. La mare, personatge estimat i aprofundit en les seves virtuts i neurosis. El pare, figura cabdal, descrit amb la mestria que proclama la lectura del fragment reproduït , mestria que caracteritza tota l’escriptura d’aquest llibre. Després ve La germana, un ser atractiu, quasi superdotat, amb el qual l’autor, més jove que ella, manté una relació basada en l’enveja però no exempta d’una constant admiració i s’acaba amb Strausserl, la seva institutriu, un ser il•luminat i lluminós que acompanya a l’autor durant la seva adolescència, un ser del qual en rep no només ensenyament escolar sinó també la transmissió d’un estil i una forma de viure que el marcaran per sempre més amb els sentiments del més dolç dels afectes.

Res puc dir d’Un armiño en Chernopol ja que encara no l’he pogut llegir. Pel que deixo aquí escrit queda palesa la passió que he sentit per aquest escriptor poc conegut i, tanmateix, un clàssic. Tal vegada és per aquest motiu que mai el trobarem en una taula de “best sellers” tot i que es deixa veure pels prestatges. La bellesa de la seva prosa traspassa els límits de l’obligada traducció. La seva forma d’expressar-se és la d’un poeta que hauria volgut ser pintor i no se li va permetre. Llegir-lo només és comparable a la millor de les músiques.

Fotografies: Monestir sucevita (1584) Rumània
                      Monestir probota (1532) Rumània 

Dedicat a pfp, estimada pintora.
Blog " Pequeño formato "