dijous, 17 de juny de 2010

LA ROQUE D'ANTHÉRON: EL FESTIVAL DE PIANO

Escenàri del teatre situat al parc del castell de Florans
A finals del segle XVI es comença a construir el castell de Florans a La Roque d’Anthéron, població provençal que celebra aquest any 2010 el trentè aniversari d’un dels festivals de piano més prestigiosos d’Europa, que és quasi tant com dir del món. El castell de Florans acabat l’any 1667, havia estat construït per encàrrec d’una molt poderosa família francesa: els Corbin. L’any 1653, la senyoria de La Roque esdevé un marquesat. Més endavant, el 1818, la família Forbin ven el castell i les terres a Louis-Raphäel de Cordoue i una de les seves descendents es casa amb el marquès de Florans. Així aquella propietat magnífica deixa de ser Forbin i, durant el segle XX coneix un canvi substancial que, òbviament, afectarà també el poble de La Roque d’Anthéron.

Avinguda flanquejada per plàtans a l'entrada del castell de Florans
L’any 1937, en morir la marquesa de Florans, el castell passa a ser propietat de l’arquebisbe d’Aix-en-Provence a qui la noble havia fet hereu universal. Deu anys més tard arriba Paul Onoratini i marca el canvi llogant el castell a l’arquebisbat i convertint-lo amb rapidesa en el Centre Medical Soleil et Repos, avui dia conegut com la Clínica del castell de Florans. Paul Onoratini s’integra plenament a la vila de La Roque de la qual n’és escollit alcalde l’any 1959. Més tard –ja som a l’any 1971- amb el seu fill Bernard, arquitecte d’interiors i un enamorat del piano, llancen “Musique a Silvacane” i celebren set concerts per any. Les autoritats culturals de la regió s’afanyen a posar en contacte Paul Onoratini i René Martin, aquest últim un home entusiasmat per crear un festival de piano a Aix-en-Provence o els seus voltants. Paul Onoratini es mostra encantat amb el projecte i l’any 1981 se celebra el primer festival al parc del castell de Florans, un entorn que s’ha de veure i respirar. Tres cents seixanta cinc plàtans conformen aquest bosc de somni i en una de les seves clarianes s’hi alça l’escenari que cada estiu acull grans pianistes de tot el món. A davant hi ha un important nombre de grades per fruir de la festa. Cal afegir també que s’han fet importants inversions per tal d’aconseguir una acústica impecable.

Jo hi vaig anar l’estiu passat i vaig tenir el goig d’escoltar l’art d’Stephen Kovacevic, excel•lent pianista estatunidenc que ens va oferir, amb admirable precisió, les Variacions Diabelli de Beethoven. Va ser una nit per no oblidar i quan, com en aquest moment, en recreo el record, haig de pensar en algun ocellot molt provençal que pretenia fer un solo acompanyat pel mestre. En un moment donat –sortosament- va parar de cantar el que era un ostinato autoritari i esquerdat. Kovacevik no el podia sentir,  protegit com estava per la conca acústica. Altrament hauria interromput el seu concert i, potser, hauria intentat un pacte amb l’ocell, molest en veure el seu parc ocupat per estranys. De totes formes, aquest fet no m’impedirà tornar a La Roque el mes vinent si tinc sort i trobo entrades.

He portat un fragment del concert de piano número 1 de Prokofiev,  moviment número III, executat l’any 2005 al parc de Florans per la superdotada pianista argentina Martha Argerich.

Fonts: http://www.festival-piano.com/
Fotografies:  id.
Video:           Kimolerik

8 comentaris:

pilar ha dit...

caray Gloria, que bonito¡ quien pudiera¡

gracias por tus recuerdos

GLÒRIA ha dit...

Pilar:
Caray! You can!
Gracias a tí por visitarme.

Titus ha dit...

La foto de l'escenari al mig del bosc és molt bonica, deu ser tota una experiència allò d'escoltar Beethoven al mig de la natura. A veure si tens sort, trobes entrades i ens ho contes.

GLÒRIA ha dit...

Titus,
A dia d'avui ja puc confirmar que tinc entrades així que, de tornada, faré la crònica corresponent.
Una abráçada!

Anònim ha dit...

A mí me parece que el auténtico "pájaro" es el arzobispo, que se levantó la herencia. Lo que yo llamo "espíritu de recogimiento" de estos pájaros.
Que encuentres entradas, que los disfrutes, que goces la música.
Por cierto, hoy es el Día Internacional de la Música y he deicado un post a semejante celebración.
Alberto

GLÒRIA ha dit...

Muy buena tu interpretación, Alberto sobre la identidad del pájaro.
Ya tengo entradas y espero disfrutar de un par de buenos pianistas.
No sabía lo del Dia Internacional de la Música. Para mi hoy es San Luis Gonzaga -y soy poco o nada santera- pero el noble Luigi anuncia el verano que ya casi tiene una hora de vida.
Un abrazo.

Anònim ha dit...

Volviendo a hablar de pájaros: llevo unos días oyendo sin parar "El cant dels ocells". Lo engo en una carpeta y no sé por qué, tras años de estar latente, lo he descubierto y me parece una maravilla de música tradicional vuestra.
Más o menos he entendido la letra, pero lo que no entiendo es por qué, cómo y cuándo ha pasado de ser un villancico a una melodía funeral. Ayúdame, tú que eres un CDrom con faldas.
Alberto

GLÒRIA ha dit...

Gracias por el exagerado piropo, Alberto. El cant dels ocells, canción anónima transcrita a violoncelo por Pau Casals no es una canción exclusiva de funerales, ni mucho menos. Su mística y sencilla belleza lo ha convertido en música para ceremonias varias: bodas, bautizos y comuniones. También vale para despedidas y bienvenidas. Un todo terreno cuya flexibilidad nace de su arraigo en las gentes de Cataluña. Existe también en forma de sardana y, por tanto, se baila. Su única pega es su dificultad para ser bien cantada. En más de una boda se alquilan los servicios de algúna componente de coro que dé las notas bien y ponga el sentimiento necesario.
Celebro que te guste. Espero haber respondido a tu pregunta.
Un abrazo.