dijous, 24 de juny de 2010

LA VIDA ENCESA

Fotografia: Gail Albert Halaban
(...) I em va dir que el dia de la revetlla de Sant Joan tenia torn i, per tant, no podríem sortir i, quan m’ho va haver dit, va fixar el ulls al terra de l’habitació i va iniciar en veu molt baixa una melodia inventada com si volgués aixecar una  paret entre ell i jo i així, amb aquest recurs tan matusser, podés privar-me de contestar mostrant-li el meu disgust.
(...)I doncs, la nit de Sant Joan vaig sopar sola tot i que els amics m’havien convidat a compartir la festa. Varen marxar els meus fills amb les seves parelles i jo em vaig quedar a la cuina, molesta pels espetecs constants, per la pudor de sofre, pel cel fumat. Aquella nit el cel blau fosc de cada dia s’ofegava darrere d’un vel roig com les flames de les fogueres enceses sobre brossa, a les places de pobles i ciutats. Però, de cop i volta, em vaig vestir en un tres i no res i de seguida vaig ser al carrer. Passaven cotxes plens de gent contenta. Cantaven o tenien la música molt alta. No vaig veure ni un taxi però m’era ben igual. Sabia a on anava i no tenia mandra de fer el camí a peu.
(...) Aquell local enllumenat exhibia el cartell d’entrada lliure. No vaig pensar en els meus anys quan, un cop dins, vaig començar a obrir-me pas entre el jovent. Nois i noies alegres reien, bevien, fumaven i ballaven. Alguns, amb cara d’estranyesa, miraven a la dona d’ulls tristos que qui sap qui buscava. Potser un fill esgarriat ?. Volia un bon lloc des d’on poder albirar la pista i el vaig aconseguir. Del moneder en vaig treure les ulleres i un cop posades no em va ser gens difícil veure l’adolescent esprimatxada que, compulsiva, movia el cos amb les cames fixades sobre el terra brillant. Mirava a algú i reia. Els seus membres esquàlids assajaven jocs d’expressió diferents, indefinits, gimnàstica empesa pel sexe que, valent, s’imposava. Ella estava encara en fase de creixença. Un any més i, tal vegada, seria una bellesa. O una lletjor sense remei, ves a saber.
Ell, el meu marit, seia feliç a la tauleta que, a frec de pista, li permetia observar com la nena vibrava a toc de percussió africana sota la llum intermitent . Ara et veig i ara no. Ara hi sóc i ara no hi sóc. Es devia cansar d’aquell ballet perquè, en mig d’un dels llampecs artificials, la vaig veure asseguda a la falda del meu home. Es besaven donant l’esquena al món. Amb llum o sense llum jo els veia. Ara hi eren i ara també hi eren. Ells, l'un amb l'altra, absents en el deliri, Jo, present en aquell nou dolor que ja aprendria a conèixer.
Vaig sortir sense poder plorar. Estupefacta. Que jove era la nit! Tenia encara hores i hores per patir fins que em rendís la son. Per desgràcia havia confirmat el dubte que feia mesos m’assolava. L’adolescent era una alumna de la meva filla. Sovint –massa sovint- havia vingut a casa i un dia, fins i tot, es va quedar a sopar amb tots nosaltres.
Em vaig quedar la resta de la la nit a la cuina i a les fosques, nua, bella encara per mi.  A través de la finestra, la ciutat m’ensenyava la seva vida encesa.


 

Esposa sóc menyspreada, fidel sóc ultratjada. Ell era el meu cor, el meu marit, el meu amor, la meva esperança. Em deixarà morir?

Aquella nit l’ària sublim de Giacomelli semblava escrita pensant en mi.

D’un programa de ràdio.
De diverses revistes.
Adaptació lliure de g.a.p.

Fotografia provinent de: adski-tumblr.com
Video: uyildiz

16 comentaris:

Rigoletto ha dit...

Glòria, un bellísimo relato, muy apropiado a la noche mágica de ayer.
Eres una cajita de sorpresas: he leído dos cosas tuyas y tienes un magnífico pulso, una fuerza narrativa impresionante. ¿Qué esperas? Lánzate, Barcelona tiene muchas más posibilidades editoriales que Granada, donde hay una "cofradía" que implica servidumbres para publicar.
Abrazo gordo,

Alberto

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Una vez más debo agradecer tu generosidad. Me gustaría publicar y no desisto pero tengo que trabajar lo mío para ir puliendo lo que hago. Barcelona tiene más que cofradías, bunkers. Veremos.
Una abraçada!

Allau ha dit...

Glòria, molt bon text, molt ben portat. Et diria, igual que en Rigoletto, llença't!

GLÒRIA ha dit...

Allau,
Moltes gràcies. Em llançaria però tinc por de caure. Et dic el què dic a en Rigoletto: Ja ho veurem.

Joaquim ha dit...

Magnífic relat, però trist, tant trist com aquesta nit de revetlla d'enguany.
Un petó

Joaquim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
GLÒRIA ha dit...

Gràcies Joaquim. Per desgràcia la revetlla ha estat tràgica. Qui s'ho podia imaginar?

Titus ha dit...

Trist, però m'ha agradat. Al final les coses ben fetes ens agraden fins i tot quan ens fan patir.

Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
la vida té vida pròpia ha dit...

Glòria, quina descoberta! M'alegro que m'hagis espiat :-) El bloc m'ha servit per al que volia en un principi: un quadern de notes on apuntar esborranys que algun dia, potser, serien textos rodons i acabats. Com el teu d'avui. M'ha deixat un tel de tristesa, també, i de bellesa.
Una abraçada.

Josefina ha dit...

Glòria no deixis d´escriure mai... es el teu do.
M´he sentit molt impressionada per aquest relat; es trist però té una bellesa i una complicitat que, sobretot les dones, podem comprendre i compartir.
Espero llegir un llibre teu molt aviat. Afanyat i no tinguis por, tú no cauràs.
Gràcies Glòria.

GLÒRIA ha dit...

Sònia,
Aniré freqüentant el teu espai.Sempre ets, ja ho saps, una excel·lent escriptora. Vas forjant un llenguatge poètic que et portarà molt lluny. Buscaré el teu llibre.
A reveure, Sònia.

Josefina,
T'estic molt agraïda. El teu comentari m'omple d'esperança i, tot i que sóc molt autocrítica, potser no deixaré d'escriure si m'has de llegir de tu i tota la bona gent que ve a visitar-me.
Una abraçada!

pilar ha dit...

Gloria lánzate tú no necesitas colchon... tienes el don de las palabras y de las historias que sabes rescatar de la monotonía del día a día... tus alas.

besos voladores

GLÒRIA ha dit...

Muchas gracias Pilar. Tus ánimos son muy valiosos para mí. Ya lo sabes.
Besos cotidianos, los mejores.

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Arbre de foc, gràcies per les teves paraules, que no he vist fins avui. Però sóc molt tanoca i no sé qui ets. He visitat el teu bloc i m'he identificat amb moltes de les coses que hi has escrit. M'agrada. I et felicito.
Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies Mariàngela. Fa pocs anys varem tenir un breu contacte i en fa molts més un de força llarg a Girona. No he pretès fer-me la misteriosa ni tu ets gens tanoca. Em dic Glòria, vivia a Caldes de Malavella,i havíem anat juntes a escola. Ara de ben segur segur que ja em coneixes!
Estic contenta de que el meu blog t'hagi agradat.
Rep tot el meu afecte!