La maison jaune - Vincent van Gogh (1888)
I CANSAT DE LA VIDA DE PARÍS, EL GENIAL HOLANDÈS, ES VA INSTAL·LAR A ARLES, A PROVENÇA. ENLLUERNAT PEL SEU PROPI CERVELL VA PINTAR AIXÍ LA CASA ON, JUNT AMB ALTRA GENT, VA VIURE. A DINS HI AQUELLA HABITACIÓ QUE HEM VIST TANTES VEGADES. EL GRAN PINTOR VA PASSAR FRED I GANA. SOVINT ESCRIVIA PLORANT A THEO, EL SEU GERMÀ. NO S'ENTENIA COM ELS QUADROS DE VINCENT NO TENIEN SORTIDA. D'UN GROG INTENS I AMARG VA SER LA SEVA VIDA. VA INVENTAR UNA LLUM QUE EL SOL NO HA ACONSEGUIT DE TENIR MAI. I VA INDAGAR EN ELS CELS DE NÚVOLS CARGOLATS A PUNT DE REVENTAR EN SONORA TEMPESTA. ELS SEUS COLORS SÓN DE LA SEVA PROPIETAT. SÓN, PER SEMPRE, ELS COLORS DE VAN GOGH |
6 comentaris:
Durant anys, em vaig passejar per la Provença perseguint els colors i les pinzellades de Van Gogh i els intentava de traslladar a les meves teles...
Meravellós (el text i el quadre).
Els colors de la Provença son únics.
Es un dels paisatges més relaxants que hem vist mai. La darrera vegada que hi vam estar, vam fer una "ruta" seguint les petjades de Van Gogh. Realment inoblidable.
Una abraçada
Hola Mariàngela!
A veure si un dia ens deixes contemplar alguna de les teves teles. Vaig veure en el teu blog, sempre interessant, que ja de nena dibuixaves i molt be.
Rep el meu afecte!
David,
Encantada de veure't sota l'arbre. Gràcies per l'elogi immerescut. Quant al quadro, tens tota la raó: és preciós!
A reveure!
Josep,
Si al propietari del Cafè de nit no li agradessin Van Gogh i la Provença seria molt estrany.
Fins aviat!
Vuelvo, como ves, querida amiga, tras una necesaria "parada biológica". Mis ojos están mejor y me vuelvo a conectar a los blogs,incluso a escribir, que casi le había perdido la gana.
Precioso tu breve post. A mí también me conmueven la pintura y la biorafía de este atormentad genio. Hace tres años esribí esto:
http://blogs.ideal.es/rigolettobloguero/2007/6/14/a-vincent-van-gogh-su-centenario
Un abrazo desde Calahonda
Alberto
¡Qué bien suena lo de Calahonda! Disfrútalo. Hoy mismo me acordaba de tus ojos y, con alegría, veo que ya están bien. Leeré tu escrito en el enlace que me das.
Un petó, Alberto!
Publica un comentari a l'entrada