MANON PER ANA NETREBKO: SENSE ESFORÇ APARENT

Ana Netrebko

La segona vetllada a Covent Garden va tenir l’al•licient afegit de deixar-me gaudir d’Ana Netrebko, la gran soprano russa que, de manera unànime, sol despertar l’admiració del públic avesat i exigent. Puc dir que la cantant no em va decebre gens ja que la seva poderosa veu en directe rabiós és idèntica a la que sona quan l’escoltem enregistrada. Netrebko, quan canta, té una veu molt complerta, de línia impecable i amb l’homogeneïtat pròpia de les sopranos de la seva classe que són, o han estat, les que jo entenc per clàssiques ja que les versions de les òperes que canten queden com a canòniques. És cert que la pronuncia podria millorar però té a favor que, sovint, degut al gruixut tronc de veu, quasi no se l’entén i el bell so emmascara el defecte d’una dicció poc acurada. Aquest mateix defecte sí que queda palès quan Netrebko recita. La veu de la excel•lent soprano és molt diferent quan parla, tant que ni sembla la mateixa. Netrebko mostra, en els recitatius, una veu opaca d’entonació quasi vulgar. Vull destacar l’enorme naturalitat de la soprano que, fins i tot, quan exhibeix coloratura –i quina coloratura!- ho fa sense cap aire de divisme. Ana Netrebko és una soprano amb tanta dotació vocal com senzillesa a l’escenari. L’instrument saludable i, molt ben utilitzat, està al servei de la música i jo li agraeixo com a espectadora perquè Ana Netrebko podria delectar-nos amb moltes més fineses que, tanmateix, sap sacrificar en favor d’una Manon, que amb inevitables peròs, es pot considerar modèlica. És important fer notar també la seva qualitat d’actriu dramàtica ajudada per una molt dúctil presència escènica: Mentre al principi és aquella nena que no sembla tenir cap més vestit que el que porta posat, a partir de “Je marche sur tous les chemins...” és una reina. Mentre a la “petite table” de l’acte anterior ens ha brodat les notes amb el pesar de la bella noieta que ja ha triat una altra vida, a “Je marche...” i, especialment a la “Gavotte” és una bella i sàvia dona conscient de que la vida que, fa temps, ha escollit, se n'anirà de pressa. Em serà molt difícil oblidar el to de nostàlgia que Netrebko imprimeix com ningú a la seva “Gavotte”. Magnífica la seva part del duo de Saint-Sulpice on ens mostra passió i penediment a parts iguals, més eixuta i distant al casino, pobreta miserable al final. En aquesta versió de Laurent Pelly, Netrebko oculta la seva lluminosa carnalitat però no per això, ans al contrari, es veu menys atractiva quan el mateix Pelly l’engalana de cocotte de luxe a Cours la Reine i li fa lluir un cenyit i lluent vestit de color fúcsia a l’Hotel Transilvània.

Punt i apart, molt apart, mereix Vittorio Grigolo. La seva presència a Covent Garden només queda explicada per la gran falta de tenors que, ja fa temps, pateix el món de l’òpera. No m’aturaré a mesurar si Grigolo té la veu maca i gran. A mi em fa mal a les orelles perque, tot i suposant-li un instrument passablement audible, Grigolo no sap cantar. Ignoro què feia aquest xicot a l’escenari amb la Netrebko però mai no va ser ni l’ombra de Des Grieux. La seva veu és ploranera i desigual. Quan no s'escanya, grinyola. És cert que, de vegades, fa tres notes seguides que prometen però no cal alimentar cap esperança de continuïtat perquè els seus esgarips malmetran tot el que s’atreveixi a...cantar? Llastimós a la bellíssima “En fermant les yeux” fins al punt que quasi no s’identificava la íntima, deliciosa melodia. Quan a Saint-Sulpice cridava !Ah fuyez” jo li hauria contestat gustosament: “Oui, fuyez s’il vous plaid!!!”. El crit del final sobre el pit de la pobra Manon, va ser d’una cacofonia feridora. Afegim una lamentable dicció: “Ah, Manonc” a cada pas i quasi sempre amb un notable absentisme de vocals neutres impensable en la llengua de Molière.

Ara bé, com diu en Joaquim del blog In fernem Land i propietari d’una oïda implacablement privilegiada, les coses deuen estar canviant al món de l’òpera. Si un teatre de la categoria del Covent Garden acull un Vittorio Grigolo i el públic nombrosíssim esclata en enfollits aplaudiments després de escoltar-li ploriquejar una versió popera d’”En fermant les yeux” i, en canvi, no dedica ni un “bravo” a la “petite table” que tan bé ha cantat Ana Netrebko, vol dir que els valors de la lírica ja no són els que eren. Vaig comprovar, molesta, que al final també va ser Vittorio Grigolo el principal beneficiari de la pluja llarguíssima de crits i cops de mans que es delien per partir-se davant d’un tenor jove, alt, moreno i guapet que, com a màxim, hauria d’haver seguit amb “Il Divo” i, encara, amb discreció.

Guy de Mey va fer un bon Morfontaine i Russell Braun un creïble Lescaut. En conjunt, exceptuant Vittorio Grigolo que ja ho va fer per tots, ningú no va desentonar i Antonio Pappano va conduir l’orquestra amb la seva elegància i fluïdesa habituals. L’escenografia funcional i mancada d’imaginació va assolir cert interès a l’Hotel Transilvània, d’atmosfera secreta i perillosa.

Edmond Clément (París 1867, Niça 1928). No he pogut resistir portar aquest "En fermant les yeux" que sona antic i llunyà com si el tenor cantés des d'un  altra món. En aquest és molt difícil cantar com ell ho fa. Chapeau.

Fotografia de font no identificada.
Video de jacquesurlus.