Recordo a Jean Yanne fent de carnisser en un poblet francès. El recordo tallant la carn amb fúria. No he pogut separar mai aquest actor del personatge ni he pogut oblidar l'Stéphane Audran en el paper de la mestra d'aquell poble, una Audran molt propera, probablement amb guixos a la butxaca de la bata. Era una pel·lícula del 1970 i se'n deia Le Boucher. Aquí "El carnicero".
Recordo a la jove Isabelle Huppert fent una sospitosa doble vida a Paris. Jugava el rol de Violette Nozière, parrícida confessa que un cop a la presó va observar una existència modèlica. El personatge era real i Paul Eluard li va arribar a escriure un poema. El paper de la seva desventurada mare l'interpretava una Stéphane Audran disfressada d'obrera. Era una pel·lícula de l'any 1978 i portava per títol el nom de la protagonista.
Recordo La cérémonie onaltra cop Isabelle Huppert -amb més anys i saviesa- ens feia creure que era una cartera rural que, amb la complicitat de Sandrinne Bonnaire, assassinava una família. Una de les víctimes era Jacqueline Bisset. Tornàvem a ser al mon rural francès. Tornava a ser un terrorífic fet real. Estava basada en una novel·la de Ruth Rendell. Era una pel·lícula de l'any 1978.
I recordo Betty amb un accent sobre la i perquè era francesa i vivia a París. Aquest cop la novel·la era de Georges Simenon i la protagonista Marie Trintignant, una actriu que va morir molt jove en mans del seu home, un desaprensiu cantant de rock que, si hi ha una mica de justícia, encara deu ser a la presó. Betty era de l'any 1992 i va ser una sorpresa inesperada veure·la un vespre a la televisió. Betty era infidel a tothom, al marit, als amants, als amics. També hi tornava a tenir un paper substanciós Stéphane Audran, aquest cop molt en el seu aire de senyora francesa que guarda molts secrets.
Tot són pel·lícules de Claude Chabrol que ha mort fa menys de tres dies a l'edat de vuitanta anys. La memòria em porta a sales penombroses on jo hi restava hipnotitzada, fidel a la sessió contínua. He vist moltes més pel·lícules de Chabrol de les que anomeno. Algunes, fins i tot, oblidades per òbvies. D'altres a la llista, molt llarga, de productes per cinèfils voraços com jo. Chabrol va ser un dels directors que em va ajudar a estimar el cine tot i que poca falta feia que ningú m'engresqués a la pantalla gran. La visió que Chabrol tenia de la província i de la seva burgesia em va donar certa visió a mi. Sempre li agrairé. El seu cinema tenia un color verd humit freqüentat per la boira. No recordo la sang dels seus morts de ficció.Chabrol m'agradava. Ja ho crec que m'agradava!... i he volgut fer-ho públic
12 comentaris:
Ja era hora, Glòria, que algú el recordés. Potser no era un director magistral, però era garantia de bones estones, de vegades inquietants, de vegades sornegueres.
Deien que escollia els llocs de rodatge per raons gastronòmiques i això encara me'l fa més simpàtic.
Jo també he llegit sobre aquesta fama de gourmet, Allau. I també he llegit que a les seves últimes pel·lícules el personatge més desagradable portava sempre el nom d'un crític gens amant de Chabrol. Era un bon vivant i, el què dius tu, algú que ens havia fer passar molt bones estones.
Precioso y entrañable recuerdo para este hombre inteligente y honesto que se nos ha ido con un elegante fundido en negro, cuando su capacidad creativa seguía intacta a pesar de la elevada edad. A mi me conquistó con su vitriólico sentido del humor, su habilidad para mostrar la parte más oscura del ser humano sin resultar desagradable y su inmensa capacidad para retratar en la mirada de una mujer todo un mundo interior que no necesitaba de vana palabrería, tan sólo de buenas actrices y oficio fílmico del de verdad.
Gracias por tu recuerdo al maestro, amiga.
Atticus,
Gracias por tu visita y tu aportación. El cine de Chabrol era, sobretodo, un cine de mujeres importantes. Él nos mostró todas las caras de la gran Huppert desde la vulgar cartera de pueblo hasta la distante y enigmática "patronne" de aquella fábrica de chocolate suizo. ¡Ah! Es maravilloso recordarle y compartir el entusiasmo.
¡Hasta pronto!
Cierto, Chabrol era la ruralidad de la campiña francesa. Aciertas plenamente: mis asociaciones van muy parejas a las tuyas, especialemnte con Le boucher, que me sobrecogió.
Yo, en cambio, he perdido toda afición por el cine, que siempre me parece uhn deja vu... Y no soportaba más de tres días sin ir a una sala...
Alberto:
Yo más que perder la afición, he perdido el cine. Voy muy poco ya que el cine de acción y efectos especiales no me interesa nada nada. Sólo veo películas concretas y siempre con el aval de alguien de quien pueda fiarme.
Así que ya ves. El déja vu a mí también me afecta.
Gràcies pel record. Tinc tantes pel·lícules pendents!
Una abraçada molt forta.
Sònia,
També tens molta vida per gaudir-les. I que així sigui!
Crec que era una mica irregular, hi ha pel·lícules que m'entusiasmen, d'altres que em semblen 'mal acabades', però en totes hi ha una atmosfera molt particular, el millor del seu cinema. En vaig parlar al blog en castellà i no ho he fet al català per no fer-me pesadeta.
http://caracteresocultos.blogspot.com/2010/09/au-revoir-claude-chabrol.html
Gràcies pel comentari i l'enllaç, Júlia.
glòria quin fart d'escriure i que em doni error, si ja no sé ni que t'havia dit, A VEURE SI ARA PUC!!!
Mireia,
Ja m'ho diràs un altra dia. A mi també em passa de vegades i fa molta ràbia.
Publica un comentari a l'entrada