JULIO CORTÁZAR: L'ESPERAT RETORN

Saludo amb un somriure perllongat el retorn de Cortázar als prestatges, expositors i taules d’algunes llibreries de Barcelona en les que he entrat aquesta tarda. És impossible no agrair el retorn d’algú que, en realitat, mai no ha marxat però que ara és exhibit amb vestits nous de trinca, tan lluents com per mi ho és l’empremta del seu record. Julio Cortázar (1914-1984) ens va sorprendre , ja fa molt anys, amb els seus contes innovadors i personals i, també, amb Rayuela, una novel•la que es pot llegir de dues maneres: Seguint l’ordre convencional de les pàgines o saltant-les segons les instruccions que, en el mateix llibre, en dona el seu autor.

Impossible no agafar el seu llibret de contes TODOS LOS FUEGOS EL FUEGO (Edhasa 1966) i revisar-ne alguns encara que sigui només llegint-ne breus passatges com si es tractes d’un mix o d’un tràiler cinematogràfic. Recalo amb el que dona nom al llibre i, tants anys després, segueixo bocabada amb aquest breu relat on Cortázar mescla amb absoluta naturalitat dues històries, una que succeeix en l’època dels romans i una altra que és completament actual. M’empasso sencera La isla a mediodía i torno a fruir del verb àgil i depurat servint a un contingut insòlit. La señorita Cora em sedueix de nou amb aquest joc de diferents veus narradores que, mai no ens deixen perdre malgrat l'absència d'una narrador omniscient.  En un mateix paràgraf ens deixa escoltar dos monòlegs de diferents personatges i en el següent, el personatge ja n'és un altra i així, de manera tan original com brillant, de principi a final.   Diferents els sons i la forma expressiva. Per sort, tinc voluntat i em salto un dels contes més genials, no només de Cortázar, sinó de tots els contes. Es tracta de La salud de los enfermos. En el seu dia, quan el vaig llegir, crec que vaig arribar a picar de mans.

Cortázar ha tornat per ser descobert. Les noves generacions lletraferides han de saber quin gran escriptor era i fer-se amb els seus hipnòtics llibres. Una vegada, en un programa de ràdio, Quim Monzó va afirmar que els contes de Cortázar li agradaven molt i molt. Tot i que Cortázar i Monzó són ambdós grans contistes, si bé molt diferents, em va fer gràcia saber que l’autor de La magnitud de la tragèdia i jo compartíem idèntic plaer per un mateix artista.

Sovint s’ha comparat el poder literari de Cortázar al de Joyce quant a capacitat d’inventar estils literaris trencadors. No hi falta res perquè Cortázar, com l’irlandès, també crea paraules, algunes sense significat  no exigeixen res més que ser una so. I l’un i l’altra ens ensenyen a enderrocar eficaçment per tornar a edificar amb noves línies.


Fotografia: Revistapapirolas.blogspot.com