dimecres, 2 de març del 2011

ESCRIURE, DESCRIURE

Rellegeixo amb plaer renovat Un coeur simple pertanyent a Trois Contes de Gustave Flaubert publicats l’any 1877 i, una vegada més m’entusiasmo amb l’esplèndida creació que l’escriptor francès va fer de la figura d’aquesta dona quasi inexistent que es diu Félicité, modèlica serventa d’una dama burgesa. El personatge em suggereix altres il•lustres domèstiques parides per les genials imaginacions d’alguns homes i de seguida sé que aquest seria un altra escrit i no el que m’he proposat publicar avui que vol incidir en l’art de la descripció:
(...)” Au premier étage, il y avait d’abord la chambre de “Madame”, très grande, tendue d’un papier à fleurs pâles, et contenant le portrait de “Monsieur” en costume de muscadin. Elle communiquait avec une chambre plus petite, où l’on voyaitdeux couchettes d’enfants, sans matelas,. Puis venait le salon, toujours fermé, et rempli de meubles recouverts d’un drap. Ensuite un corridor menait à un cabinet d’études; des livres et des paperasses garnissaient les rayons d’une bibliothèque entourant de ses trois côtés un large bureau de bois noir. Les deux panneaux en retour disparaissaient sous des dessins à la plume, des paysages a la gouache et des gravures d’Audran, souvenirs d’un temps meilleur et d’un luxe évannoui “. (...)

Gairebé a l’atzar he agafat el primer llibre de Mercè Rodoreda que m’ha vingut a les mans –El carrer de les camèlies- i també a l’atzar –de debò- m’ha aparegut aquest fragment:

(...) “ A la torratxa s’hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i l’home escorxat vist de cara i d’esquena. “ (...)


És sabut que Mercè Rodoreda llegia des de molt jove els grans clàssics francesos. En la seves veus narratives, inqüestionablement pròpies, hi trobem sovint el reflex d’aquelles lectures que l’escriptora, amb enorme raó, valorava com el que eren: joies que li havien fet descobrir la seva superba qualitat d’orfebre de les lletres.

Quant a Flaubert, recordar que Un coeur simple havia robat el cor gens senzill d’un jove James Joyce. A Dublinesos hi trobem “Argila” on la innocent figura de Maria beu indirectament de la Félicité flaubertiana. I potser totes dues alimentaran el que un dia serà el vol imparable de Colometa donada a llum per Rodoreda allà, a La Plaça del Diamant. Però, ja ho he dit al principi, això seria un altra entrada.

-Fotografia presa de http://www.edition-originale.com/


9 comentaris:

pfp ha dit...

me encanta que nos recuerdes estas lecturas, va a ver que dar un repaso, y con respecto a describir, ¿será que nuestros "interiores ikeanos" nos dan menos de sí?

Carme Rosanas ha dit...

Un post genial, Glòria, com m'ha agradat aquesta comparació entre els dos escrits i la teva explicació.

M'encanta venir per aquí a aprendre coses...

Gràcies, maca, una abraçada.

GLORIA ha dit...

Querida Pilar:
Será que todo es muy "minimal". A mi siguen gustándome las descripciones y seguro que a ti también y cuando no descripciones, cualquier detalle que cree atmósfera.
¿Cómo describir tus pinturas?
Un beso.

Carme,
Gràcies. Les teves paraules sempre m'animen a seguir amb l'escriptura que, com està vist, m'agrada molt. Jo també aprenc amb tu i de tu i tot i que no m'atreviria a dibuixar no saps com gaudeixo del teu art.
Una abraçada ben forta!

David ha dit...

L'atzar sovint ens ajuda a trobar connexions ben curioses. Ara que parles d'una serventa d'una casa burgesa m'ha vingut al cap Anna la dolça (editada en castellà) de l'escriptor hongarès Deszo Kosztolányi. Encara que la noia que dóna nom a la novel·la no té gaire a veure amb el personatge que crea Flaubert, la novel·la és molt recomanable.
Una abraçada, Glòria!

GLÒRIA ha dit...

David,
No sé com tu fas per llegir de tot i bo. No coneixia aquest escriptor hongarès que m'anoto. Per cert, un dia et vaig preguntar què podia llegir d'Ivan Klima. Vares dir Amor i brossa que em va agradar molt. També és una serventa la protagonista de La dona justa de Sandor Marai que no sé si t'agrada. El personatge tampoc té res a veure amb la Félicité flaubertiana ni amb la Maria joyceana.
Una abraçada molt lletraferida per tu!

Alberto Granados ha dit...

Ya puestos, querdia amiga, lo he leído entero y, ciertamente, veo esas conexiones que señalas.
Por cierto, quien desee leerlo, puede hacerlo (en castellano) en este enlace:
http://cinosargo.bligoo.com/content/view/276194/Un-corazon-sencillo-de-Gustave-Flaubert.html

Una abraÇada,

Alberto

GLÒRIA ha dit...

Gracias por tu aportación, Alberto.
Hasta siempre.

Joaquim ha dit...

Quin plaer llegir aquest petitíssim fragment de la gran Rodoreda, quina capacitat tan concentrada de crear bellesa amb la combinació justa de les paraules més aparentment senzilles.
És una escriptora immensa i què bé que l'atzar t'hagi portat a Flaubert i a ella i ens hagis fet gaudir, també amb aquesta capacitat de síntesi que et caracteritza, de dos moments de la literatura més pura.
Què tinguis un bon diumenge, Glòria.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies, Joaquim. Amb els grans escriptors, ja ho saps, passa com amb els grans músics: Hi ha moments de màgiques conjuncions.
Gaudeix, tu també, d'un bon cap de setmana en la millor de les companyies.