ESCRIURE, DESCRIURE

Rellegeixo amb plaer renovat Un coeur simple pertanyent a Trois Contes de Gustave Flaubert publicats l’any 1877 i, una vegada més m’entusiasmo amb l’esplèndida creació que l’escriptor francès va fer de la figura d’aquesta dona quasi inexistent que es diu Félicité, modèlica serventa d’una dama burgesa. El personatge em suggereix altres il•lustres domèstiques parides per les genials imaginacions d’alguns homes i de seguida sé que aquest seria un altra escrit i no el que m’he proposat publicar avui que vol incidir en l’art de la descripció:

(...)” Au premier étage, il y avait d’abord la chambre de “Madame”, très grande, tendue d’un papier à fleurs pâles, et contenant le portrait de “Monsieur” en costume de muscadin. Elle communiquait avec une chambre plus petite, où l’on voyaitdeux couchettes d’enfants, sans matelas,. Puis venait le salon, toujours fermé, et rempli de meubles recouverts d’un drap. Ensuite un corridor menait à un cabinet d’études; des livres et des paperasses garnissaient les rayons d’une bibliothèque entourant de ses trois côtés un large bureau de bois noir. Les deux panneaux en retour disparaissaient sous des dessins à la plume, des paysages a la gouache et des gravures d’Audran, souvenirs d’un temps meilleur et d’un luxe évannoui “. (...)

Gairebé a l’atzar he agafat el primer llibre de Mercè Rodoreda que m’ha vingut a les mans –El carrer de les camèlies- i també a l’atzar –de debò- m’ha aparegut aquest fragment:

(...) “ A la torratxa s’hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i l’home escorxat vist de cara i d’esquena. “ (...)

És sabut que Mercè Rodoreda llegia des de molt jove els grans clàssics francesos. En la seves veus narratives, inqüestionablement pròpies, hi trobem sovint el reflex d’aquelles lectures que l’escriptora, amb enorme raó, valorava com el que eren: joies que li havien fet descobrir la seva superba qualitat d’orfebre de les lletres.

Quant a Flaubert, recordar que Un coeur simple havia robat el cor gens senzill d’un jove James Joyce. A Dublinesos hi trobem “Argila” on la innocent figura de Maria beu indirectament de la Félicité flaubertiana. I potser totes dues alimentaran el que un dia serà el vol imparable de Colometa donada a llum per Rodoreda allà, a La Plaça del Diamant. Però, ja ho he dit al principi, això seria un altra entrada.

-Fotografia presa de http://www.edition-originale.com/