dilluns, 6 de juny de 2011

CABALLE, SICILIANA O BOLERO

Montserrat Caballé-I vespri siciliani-1974
I vespri siciliani està inspirada en Lu Rebellamentu di Sichilia, un tractat d'història de l’any 1282 sobre el qual Charles Duveyrier i Eugène Scribe varen escriure el llibret que va emprar Giuseppe Verdi per compondre una de les seves més belles òperes.
L’acció discorre a Sicília durant l’invasió francesa on es posa de relleu la patriòtica valentia del sicilians en lluïta contra els seus invasors. En mig d’aquest paisatge tens hi apareix la figura de la Comtessa Elena, austríaca que ha vist com el seu germà era assassinat pels francesos. Quasi al mateix temps, Elena coneix un patriota sicilià, Arrigo, presoner dels mateixos invasors i Elena i ell s’enamoren apassionadament. Atès que l’acció ens porta a descobrir que, en realitat, Arrigo es fill de Monforte, màxima autoritat de l'exèrcit d'ocupació,  el noi es lliberat i es casa amb Elena en un ambient festiu que sembla haver deixat apart els ideals. Sortint de la cerimònia de noces, Elena canta la peça coneguda popularment com el “Bolero” ja que guarda innegables aires espanyols tot i que, segons Verdi, es tracta d'una "Siciliana". Un amic meu la compara sovint i amb molt respecte a alguna de les composicions dels grans coplistes  Quintero, León y Quiroga.
El cas és que aquí el què cal és escoltar la interpretació immillorable que Montserrat Caballé fa d’aquest diguem-ne “Bolero” i s’ha d’afegir,  per qui no ho sàpiga , que tota l’òpera va ser interpretada per la gran Caballé amb una plenitud i encert que talla la respiració. L’Elena de Montserrat Caballé és, potser, la més perfecta de les mai interpretades –i n’hi ha hagut unes quantes-.


El “Bolero” ens mostra l’agilitat de la delicadíssima veu de la soprano, l’exquisit gust amb el qual converteix una peça de celebració que podria sonar potser massa popular i tot, en un esplèndid exercici d' harmònics i coloratures permeses tant pel seu magnífic instrument com per la seva incomparable tècnica. Caballé dominava el seu do inqüestionable com només ella era capaç de fer-ho.
Elena, un cop casada, canta el “Bolero” que és un seguit d’agraïments a les seves amiques i, un cop ha acabat, entren en tromba els sicilians i munten una mortaldat que converteix en tragèdia la història d'amor d'Elena i Arrigo. És ben bé allò de Vendetta!!!





Merce dilette amiche, Elena's aria from I Vespri Siciliani



Mercè, dilette amiche,


di quei leggiadri fior;


il caro dono è immagine


del vostro bel candor!


Oh! fortunato il vincol


che mi prepara amore,


se voi recate pronube


voti felici al core!


mercè del don, ah! sì!


O caro sogno, o dolce ebbrezza!


d'ignoto amor mi balza il cor!


Celeste un'aura già respiro,


che tutti i sensi i nebbriò.



O piagge di Sicilia


risplenda un dì seren,


assai vendette orribili


ti laceraro il sen!


Di speme colma e immemore


di quanto il cor soffri,


iil giorno del mio giubil sia


di tue glorie il dì.


Gradisco il don di questi fior, ah sì!


O caro sogno, o dolce ebbrezza!


d'ignoto amor mi balza il cor!


Celeste un'aura già respiro,


che tutti i sensi i nebbriò.



Video: EstrellaEsteba
Fotografia: rodiasza.wordpress.com




8 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Efectivamente, parece una "copla" de las de nuestro nefasto Canal Sur TV, salvando que la voz está llena de matices y la música es de Verdi, lo que equivale a pasión en estado puro.
Siempre hay sorpresas en tu blog. Y siempre se agradecen.

AG

José Luis ha dit...

Potser més zarzuelero que coplero, que Verdi ho es una mica, però ve a ser el mateix. En tot cas, ¡qué maco!

Titus ha dit...

Estaria bé que, en compte de bolero, l'anomenarem la copla de I vespri. Una òpera, per cert, que Verdi va composar per encàrrec de l'emperador de França, una cosa que sempre m'ha semblat sorprenent, acabant com acaben els d'aquesta nacionalitat a l'òpera.

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Gracias una vez más. Oye, según que coplas, a mi, no me disgustan nada.
Un petó!

José Luis,
Mira, sarssuelero o coplero, cantat per la Caballé sona divinament. Tens raó quant a que Verdi, de vegades, abusa del tatxín tatxín però quan es bo, es boníssim!
Amb afecte!

Si, Titus. Se'n podria dir "la copla", s'hi adiu més. No sabia que l'òpera haguès estat encàrrec dels francesos...però en tot cas com que són els que guanyen...
Una abraçada, Emperor!

Joaquim ha dit...

Per la Caballé, la Callas, la Cerquetti, la Radvanovski, l'Arroyo.
Adoro I Vespri o Les Vépres i tu ho saps molt bé.
De totes elles, la meva debilitat absoluta és per Montserrat Caballé la millor Duquessa Elena i el seu Arrigo?, que t'haig de dir a tu del seu Arrigo ah! parla a un cuore....
I al Liceu des de les mítiques representacions amb la Caballé i Plácido n'estem orfes, això si, tenim Flautes i Noces per donar i vendre.

GLÒRIA ha dit...

I tant Joaquim! Què m'has de dir de Les vespres i dels cors que parlen?
Reconec que la Radvanovski fa una estupenda versió d'aquesta "copla2 que conec gràcies a tu. La Callas és més ensopida i la Cerquetti "un po' popolana" però, mira per on, a l'Arroyo no li he sentit i és que quan vaig descobrir aquesta òpera cantada per LA Caballé, ja no m'ha entsiasmat tant per ningú més. D'això tu en vares deixar constància a la teva valuosa In fernem Land.
Les Flautes i les Noces són boniques però poden arribar a empatxar.
Kissies!

Allau ha dit...

Un cop escoltades aquestes preciossitats, algú li hauria de dir a la Caballé que es retiri i es dediqui a recollir premis diversos. Els mèrits ja els té ben demostrats, quines ganes té de fer una collita de garrofes?

GLÒRIA ha dit...

Jo també penso com tu, Allau però crec que, per fortuna, no se li tindran massa en compte les garrofes atès que a la seva carrera hi ha molts més lliris, com aquest.
Salutacions!