dijous, 16 de juny de 2011

JAMES JOYCE, ULISSES: MÉS MIRADES

Eccles Street, 7, Dublín, domicili de Leopold Bloom a Ulisses
Avui 16 de Juny és el dia de Bloom. Aquesta jornada que s’inspira en el camí que fa Leopold Bloom, protagonista de l’ Ulisses, a la novel•la de Joyce, va començar a celebrar-se l’any 1954 i se’n va dir Bloomsday en record del Doosmday o dia del judici.
En el capítol corresponent a Calipso, segons l’ordre d’Homer que l’autor segueix meticulosament, podem veure com inicia la jornada Leopold Bloom que, un cop vestit, surt de seguida a comprar esmorzar per a ell i la seva muller que encara roman al llit. Al senyor Bloom li agraden el ronyons de porc i se’n compra un. Quan torna a casa el posa a la paella i, mentre, porta l’esmorzar a Molly que li fa retrets i encàrrecs. De cop i volta se sent olor de socarrim i Leopold Bloom crida “el ronyó!” i torna a la cuina per veure de salvar-lo del foc. Un tros de carn socarrimada la tira al gat i la resta se la menja ell amb daus de pa que suca al plat on el tall de ronyó ben cuit va destil•lant la seva aromàtica substància. Acompanya les mossegades amb glops de te calent.
Tal dia com avui i no només a Dublín, es reuniran ulissians empedreïts o, simplement, amants del menjar, la diversió i la beguda i adaptaran la ruta que Bloom va fer a Dublín en un sol dia a la ciutat o poble on siguin.
James Joyce va exigir-se divuit estils literaris diferents, un per cada capítol. A l’ Ulisses hi trobem des de Chaucer a Dickens passant per Shakespeare però l’autor hi introdueix també el que se’n diu monòleg interior que ha tingut una influència enorme en tota la literatura postjoyciana. El monòleg interior, Joyce el copia obertament de l’escriptor francès Edouard Dujardin (1861-1949) i, en concret, del seu llibre “Les lauriers sont coupés” (1888). Joyce afegeix al monòleg interior una qualitat audaç, realista i genial presentant-nos el fil del pensament quasi tal i com és, ple de paraules inacabades, dubtes, fluctuacions, associacions interiors i exteriors, lapsus, impulsos...conformant un text gairebé irracional i alhora fascinant ja que és un calc del nostre propi discurs mental que vola sense articular un monòleg prèviament compost.
El capítol dedicat a “Nausicaa” és llegeix amb agradable tranquil•litat i, malgrat ser una mica cruel, és de bellesa colpidora. La “Nausicaa” de Joyce és Gerty McDowell , una noia jove que,  a la platja de Sandymount, tot i vestida,  s’exhibeix per a Leopold Bloom amb  voluntad de provocar-li una erecció. Ho aconsegueix però,  per qui el vulgui llegir,  em callo la sorpresa final. L’estil imita el de les revistes de moda de l’època. És polit, acurat i tan transparent com l'aire que, invisible, se sent damunt la sorra.

James Joyce va treballar set anys amb l’Ulisses. Del 1914 al 1921 hi va posar el cap i el coll durant deu hores diàries. Sempre tenia al costat diccionaris de rimes, mapes i directoris de carrers de Dublín així com una història de la ciutat escrita per Gilbert. Molt sovint escrivia als amics perquè li confirmessin quants esglaons tenia una determinada escala, on acabava aquell edifici i quina distància hi havia d’una botiga de queviures a una casa. En aquesta labor gegantina també hi col•laborava molt la seva tia Josephine a qui mai li'n va donar les gràcies i que, a més a més, no va entendre, de cap manera, el llibre del seu original nebot.
A més a més de Molly Bloom l'Ulisses presenta altres figures importants com l'imprescindible Stephen Dedalus, alter ego de Joyce i deliciós narrador de Retrat de l'artista adolescent. Leopold és a Ulisses com Stephen és a Telémac. Trovar-se els crearà una identificació paternofilial.
El capítol final, Penèlope, consta de vuit paràgrafs sense puntuar. Segueix el pensament de Molly Bloom mentre agafa i no agafa el son. Fluctuen les paraules en el cap, es repeteixen les històries que s’explica en un vaivé somnolent i, alhora, exultant de records plens de sensualitat. L’última paraula pensada és Sí. L'última del capítol i l'última del llibre.
A Ulisses, James Joyce va emprar noms de persones de Dublín així com llocs reals alguns dels quals encara es poden visitar. Dublín no seria la mateixa ciutat sense el llibre de Joyce i encara que, no tothom l’hagi llegit, els dublinesos saben que existeix i se’l recorda molt sovint marcat en pedra o ferro. James Joyce deia que ell tenia totes les paraules de la llengua anglesa i que només li calia posar-les per ordre. La seva influència ha estat descomunal perquè ha arribat, fins i tot, a aquells que no l’han llegit mai tant va transcendir en l’idioma anglès. Novel•les com Berlín Alexanderplatz d’Alfred Döblin, Manhattan transfer de John dos Passos i Sota el volcà de Malcolm Lowry són mostres fefaents del poder de l’Ulisses. Cada país d'Europa va desitjar un Ulisses.

Aquest escrit que sortirà quan faci anys que Leopold Bloom, el 16 de juny de l’any 1904, encara dormia al número 7 d’Eccles Street, a Dublín, està dedicat a tots els homes que com ell simbolitzen l’amor, la pau i la bondat.


Fotografia: Phil Philips, professor d'Arqueologia de Harvard, 1950-www.rosenbach org.


15 comentaris:

Allau ha dit...

Glòria, has escrit una delícia més. No te n'estiguis!

José Luis ha dit...

Me l’he llegit quasi sense respirar, esplèndid.

Jo no he passat cap Bloomsday a Dublin però no se si cal. Amb el llibre es com si hagués fet el passeig i recordo moltes imatges. Vaig sentir dir que el 90 per cent dels que ho fan no ho han llegit.

Gracies per un escrit tan apassionat.

Mireia ha dit...

Un escrit ben i ben complet (ik "sentit", m'imagino)
Petons

novesflors ha dit...

Ets una gran lectora (i una gran comunicadora).

GLÒRIA ha dit...

Allau,
Gràcies! Segur que escriuré més sobre Joyce i el seu món.
Amb l'afecte de sempre.

José Luis,
Crec que no fa cap falta fer el Bloomsday a Dublín però si s'escau... Jo, com tu, guardo moltes imatges i no m'és necessari fer la ruta.
Gràcies per llegir-me.

Mireia,
Tu ho has dit: És un escrit sentit.
Et trobo a faltar, lletraferida!

Novesflors,
No sé que contestar en llegir les paraules tan amables que em dediques. Te'n dono les gràcies i que sàpigues que el motor de la meva escriptura sous vosaltres, llegidors.

Carme ha dit...

Glòria, ja vaig llegir l'altre apunt sobre l'Ulisses i em vaig quedar en silenci per no saber massa què dir... o per vergonya.

Però mira ara t'ho dic, vaig llegir, fa anys, només la meitat de l'Ulisses. Reconec el seu prestigi i els seus mèrits, però ni em va enganxar ni em va arribar ni em va emocionar de cap manera i el vaig deixar.

Ara, us he de dir que em feu enveja per saber gaudir d'aquest llibre, cosa que jo no he sabut fer.

GLÒRIA ha dit...

Estimada Carme,
No tinguis mai vergonya de dir el què penses. Jo vaig fer molts intents de llegir Ulisses i naufragava en l'avorriment. Una traducció actualitzada i el meu empeny m'hi varen fer entrar però, quan a gaudir-ne, hi ha fragments ben pesats i del tot innecessaris. Ara bé, és una obra cabdal perquè suposa una revolució en la llengua anglesa i també, com que trenca molts tabús, fa que els escriptors del món s'hagin sentit més lliures per dir el què pensaven sense sentir vergonya.
Perdona el pal però t'ho volia dir.
Un petó molt fort!

Anònim ha dit...

Perdóname, pero creí que este era el mismo post de la semana pasada (mis deficiencias en catalán). Un buen post sobre el monólogo inerior y, específicamente el de Molly Bloom, sobre el que estoy disfrutando.
Mi admirado Muñoz Molina habla de que dedica los veranos a lecturas de fuste, enormes de fomrato y de profundidad: el Ulises es una de ellas. Le he dajado un comentairo diciendo que este verano es el mío. Vamos a ver a Mr Bloom como se las gasta por ese Egeo dublinés.

http://antoniomuñozmolina.es/2011/06/grandes-alturas/

Has reafimrado mi necesidad de leer a Joyce y te lo agradezco.

Abrazo,

AG

Joaquim ha dit...

Algun dia d'algun any ho hauré de tornar a intentar.
Em sap greu no poder estar a l'alçada de les circumstàncies però fa molts anys quan la meva ànsia literària passava per llegir tot allò que es considerava d'obligada lectura i per la insistència d'un company de feina colombià que era una llima amb els llibres, ho vaig intentar, dos cops i vaig ser incapaç de valorar tot el que aquella totxana de folis em donava.
Trist però real. Qui sap si podré, en tindré ganes o estaré a l'alçada del repte.
Gràcies per fer-me entrar ganes de tornar-ho a intentar.

GLÒRIA ha dit...

No seas exagerado, Alberto. La inquietud para leer a Joyce la tenemos todos los enfermos del negro sobre blanco. Leí el artñiculo de Muñoz Molina cuyo blog frecuento.
Así que, pronto unas impresiones de tus lecturas ulisianas.
Un petó!

És que llegir l'Ulisses quasibé sona com un acudit, tan gros i especial. Fes el que les ganes et diguin pero mai no temis no estar a la alçada de l'Ulisses. I si més no, aprofundeix en alguns fragments com si et preparessis una simfonia gegantina i queda't amb el què més et plagui.
Gràcies a tu per fer-me atenció i confiança, Joaquim!

Eduard Ariza ha dit...

Sempre m'he intentat posar amb l'Ulisses de Joyce. Reconec que finas ara ni tan sols tinc exemplar del llibre. He assistit a conferències sobre ell, he llegit referències i fa por. Després d'haver llegir Proust aquest hivern em veig amb algunes forces per intentar-ho. De totes formes segurament primer porvo "El Jove artísta".

pilar ha dit...

no sé si me ácabaré animándo con el Ulises, tengo la impresión de que todavía no le ha llegado su hora, pero tus dos magníficas entradas Gloria da gusto leerlas por ella solas,... si algún día leo el Ulises será gracias a tí.

par de besos

GLÒRIA ha dit...

Benvingut Eduard,
Proust ja és una bona odissea! El Retrat de l'artista adolescent és preciós però no té res que veure amb l'Ulisses -ja ho deus saber-. Començar a llegir l'Ulisses és l'aventura d'acceptar el que Joyce t'ofereixi mentre tu, com a lector, separes el què t'agrada del que no.
Salutacions!

Tu misma, querida Pilar. Leer Ulisses es una larga inversión en cuanto al tiempo y un montón de preguntas que no quedan contestadas. Un poco como mirar pintura abstracta hallando coherencia en según que detalles i el absurdo en otros.
Gracias por tus flores verbales y un enorme beso.

David ha dit...

Ara he recordat, tot llegint el teu magnífic escrit, que un altre Bloom (en Harold) va dir que el monòleg interior se'l va inventar Hamlet i que Joyce només va seguir les passes d'en Xècspir. Jo, com quasi tot el que diu en Bloom (en Harold), m'ho crec. Una abraçada, Glòria!

Carme ha dit...

Glòria, t'agraeixo molt la teva resposta. Molt més del que et penses... perquè em dóna realment una visió diferent de la vostra manera de gaudir la literatura. Jo busco en l'art de tota mena i en la literatura també... intercanvi d'emocions. Jo per la meva manera de viure i la meva filosofia de la vida... sempre poso la forma al servei de la comunicació i de l'intercanvi d'emocions. Quan alguna obra sé que val el que val l'Ulisses, m'esforço en trobar-hi allò que a mi em motiva, m'esforço, però si no ho trobo ho deixo estar. Vaig fer un parell d'intents i ara crec que ja no hi tornaré. Llegir-te però, fa com que m'omplís un buit ... sé allò que m'he perdut i en sento menys recança.

Gràcies, maca!