Braids, 1977
La relació que Andrew Wyeth va mantenir amb crítics i especialistes
va ser generalment bona, però no sempre -el MoMA, per exemple, no el va invitar
a la celebració del 50è aniversari de la seva fundació-. La reticència envers la
persistent pràctica figurativa de l’artista o el fet que el seu art –no pas les
seves obres, molt cotitzades- fos assequible a tota mena de públics eren
aspectes que més aviat li anaven en contra. A més, també hi va haver un episodi
concret que va perjudicar la reputació del pintor: la col·lecció dedicada a la
que va ser probablement la més important de les seves models, Helga.
Es tractava d’un conjunt de retrats d’una jove veïna de
Wyeth a Chadds Ford, on tots dos vivien. Es deia Helga Testorf, era d’origen
alemany i l’artista la va pintar durant quinze anys (1971-1985) sense que ho
sabés pràcticament ningú i, sobretot, d’esquenes a la seva dona, Betsy. Primer
guardava els quadres amagats a casa dels Kuerner, uns altres veïns procedents
d’Alemanya i, més endavant, a la que havia estat la casa familiar, aleshores
habitada únicament per una de les germanes d’Andrew, l’excèntrica Carolyn,
també pintora. Per posar-ho més fàcil, els germans van contractar Helga, fins
aleshores mestressa de casa, per tal que s’ocupés dels afers domèstics de
Carolyn i l’atengués.
 |
| Black Velvet, 1972 |
Quan el 1987 es va fer pública l’existència d’aquestes
obres, hi va haver un escàndol considerable i alguns van creure que es podia
tractar d’un cop d’efecte del pintor, una acció publicitària que potser també
tenia al darrere la complicitat de la seva esposa.
Al final, els retrats d’Helga es va vendre en un lot que
comprenia 240 peces -algunes obres es va quedar a la col·lecció de Betsy- a un
magnat nord-americà que en va pagar molts diners, les va explotar exhibint-les
en alguns dels museus més importants del país, com la National Gallery de
Washington, i finalment, les va vendre a un grup empresarial japonès.
El conjunt de les obres dedicades a Helga, que inclouen
tècniques diferents, com pintura al tremp, dibuix, aquarel·la i pinzell sec, són
d’una força expressiva enorme i majoritàriament d’una qualitat fora de dubte.
Citarem Black Velvet, un clar
homenatge a l’Olympia de Manet; Barracoon, en la qual una Helga de pell
negra recorda algunes pintures de Gauguin, o Night Shadow, que al·ludeix, 34 anys més tard dels fets, al pare de
l’artista exposat en el fèretre després que morís sobtadament en un accident de
trànsit.
 |
| Barracoon, 1976 |
El solvent i respectat crític d’art Robert Hughes,
recentment desaparegut, que escrivia habitualment a la revista Times, va apreciar molt l’obra de Wyeth,
però també va ser càustic amb l’artista quan es va destapar l’afer Helga que, independentment de la
bona o mala fe que pogués tenir al darrere, es va convertir en una història
sensacionalista, on l’engany, l’ocultació, la transgressió, l’amor, l’anonimat,
l’èxit o la fama es barregen amb l’art tant com amb el metall que, diuen, tot
ho envileix. Direm, per acabar aquesta història, que Helga, després de patir
una greu depressió, va acabar tenint cura de Wyeth durant els darrers anys de
la vida de l’artista, sense que això alterés, almenys aparentment, la situació
matrimonial del pintor ni la d’ella mateixa, també casada.
 |
| Night Shadow, 1979 |
Si el món de Christina i de Siri anava lligat a Maine, el
d’Helga, que va ser retratada en indrets diversos, està més vinculat a Chadds
Ford. Es tracta d’una localitat situada al costat de Brandywine, on el 1777
havia tingut lloc una important batalla de la Guerra de la Independència
americana. Avui s’hi pot visitar un museu que mostra obres de diversos membres
de la família Wyeth i és que molts d’ells s’han dedicat a les arts plàstiques:
Andrew, el més brillant; el seu pare N.C. (Newell Convers), gran il·lustrador i
notable pintor; algunes de les seves germanes i cunyats i nebots... fins
arribar a la quarta generació. També és pintor professional, i molt apreciat
pel públic, el menor dels seus dos fills, Jamie, que té, entre les seves obres,
un famós retrat de John Kennedy. Mereix ser esmentat de forma especial el
destacadíssim enginyer Nathaniel, germà d’Andrew, que es presentava com
“l’altre Wyeth” i que va participar en la invenció de més de 25 productes i
processos, un dels quals va fer possible l’ús del plàstic per contenir begudes
carbòniques.
Finalment, a banda de desitjar que al nostre país es
puguin trobar més llibres sobre Andrew Wyeth, queda citar l’excel·len biografia
de Richard Merynam, Andrew Wyeth. A
secret life, que ha servit de guia per a la realització d’aquest escrits.
Edipa Maas
Tal i com va quedar anunciat en el treball anterior, presentem la segona i ultima entrega sobre el gran pintor Andrew Wyeth i les seves models.
Gràcies per la vostra càlida acollida i esperem, estimats amics, que Edipa Maas ens faci més col·laboracions com aquesta.
Glòria-Arbre de Foc
9 comentaris:
Digo como aquél de la anécdota: No sé decir si me gusta o no me gusta. Si es que me gusta, me gusta muchísimo. Si es que no me gusta, no me gusta absolutamente nada.
Desconcertante. Tanto que no tengo una opinión clara. Me gusta el trazo, la composición, el color, pero me parece demasiado fotográfico y frío.
Bon dissabte.
AG
A mi no m'acaben d'agradar els seus quadres però caram! la "societat" es clava on no li demanen en afers que, en tot cas, concernien a la seua vida personal i familiar, vaja, 3 o 4 persones a opinar i no tothom...
L'obsessió creativa no té límits...
El trobo fascinant, i aquesta Black Velvet una meravella. Gracies, i me’n alegro molt de que la desaparició fos un accident..
Una història fabulosa, molt ben narrada a través de les seves models.
Pot ser sóc un figaflor un xic inocent, però pot ésser que darrera de "l'afair Helga" només hi hagués una relación afectuosa model artista que el sensacionalisme va voler presentar al món de manera morbosa. Tot i que, és clar, pràcticament no en sé res de Wyeth, així que només és una opinió.
També trobo molt interessant això que la crítica se li girés en contra per mantenir el decurs d'una obra accessible a la gent. Sovint veus que passa això. Sí que és cert que l'anomenada "cultura de masses" acostuma a englobat produccions un xic vulgars que cerquen per damunt de tot el rèdit econòmic. Ara bé, tampoc cal fer un art inaccessible perquè sigui bon art, oi?
moltes gràcies, Edipa i Glòria, per acostar-nos a tan bona pintura, que per mi, té un aire com fred i escandinau, reforçat per les faccions de l'Helga.
El nu de la barraca, magnífic.
Bon dia i excel·lent l'explicació aproximativa que fas de l'artista.
Ja et vaig dir que coneixia l'obra. Sempre l'he associat amb aquella Amèrica profunda i tancada en ella mateixa que és el món rural tan ben narrat per Mailer, Steinbeck i altres. Les cares i les actituds són les de la desesperança, la inexpressivitat del no-futur i la impossibilitat de la fugida.
Una abraçada.
Gràcies a tots/totes pels vostres comentaris.
Alberto,
A mi W. me gusta sin fisuras, pero entiendo que, aun sin ser pedante, quizás es demasiado consciente de su talento. Quizá este sea su problema. Cordialmente,
Hola, Novesflors,
Em temo que el problema de la intimitat d’un artista com W., no té solución, ja que, inevitablement, la seva obra posa al descobert la seva vida. No ens ho acabaríem. Fins ben aviat.
Benvolguda Mariàngela,
Res a dir del teu comentari: el subscric completament. Una abraçada.
José Luis,
M’agrada molt saber que comparteixes l’admiració per l’obra de W. Molt cordialment.
Eduard,
Veient les obres, a mi em sembla que la relació amb Helga va ser intensa i no precisament fraternal, però, també crec que, al final, no és cosa meva. Pel que fa a la popularitat, és un fet que, al segle XX, l’art s’ha allunyat molt del públic i, quan no ho ha fet, sovint ha sembrat el desconcert. Fins ben aviat.
Hola, Kalamar,
L’obra del barracó també és una de les meves preferides. Queden per descubrir els retrats familiars, els masculins o els paisatges, també fascinats, però aquí ja donem per acabada l’aproximació a W. A reveure!
Olga,
Apuntes un camí que m’agradarà molt transitar. No hi ha res més apassionant que un artista que et condueix a un altre d’un mitjà diferent. Gràcies!
Estupenda también la segunda entrada de tu hermana. Ya me conocía la historia pero no por ello me ha dejado de resultar muy agradable y complementaria esta entrada. Espero nuevas entradas pues no abundan demasiado en la Red. Besos
Publica un comentari a l'entrada