dissabte, 15 de setembre del 2012

LES MODELS D'ANDREW WYETH (II): HELGA TESTORF


Braids, 1977

La relació que Andrew Wyeth va mantenir amb crítics i especialistes va ser generalment bona, però no sempre -el MoMA, per exemple, no el va invitar a la celebració del 50è aniversari de la seva fundació-. La reticència envers la persistent pràctica figurativa de l’artista o el fet que el seu art –no pas les seves obres, molt cotitzades- fos assequible a tota mena de públics eren aspectes que més aviat li anaven en contra. A més, també hi va haver un episodi concret que va perjudicar la reputació del pintor: la col·lecció dedicada a la que va ser probablement la més important de les seves models, Helga.

Es tractava d’un conjunt de retrats d’una jove veïna de Wyeth a Chadds Ford, on tots dos vivien. Es deia Helga Testorf, era d’origen alemany i l’artista la va pintar durant quinze anys (1971-1985) sense que ho sabés pràcticament ningú i, sobretot, d’esquenes a la seva dona, Betsy. Primer guardava els quadres amagats a casa dels Kuerner, uns altres veïns procedents d’Alemanya i, més endavant, a la que havia estat la casa familiar, aleshores habitada únicament per una de les germanes d’Andrew, l’excèntrica Carolyn, també pintora. Per posar-ho més fàcil, els germans van contractar Helga, fins aleshores mestressa de casa, per tal que s’ocupés dels afers domèstics de Carolyn i l’atengués.

Black Velvet, 1972

Quan el 1987 es va fer pública l’existència d’aquestes obres, hi va haver un escàndol considerable i alguns van creure que es podia tractar d’un cop d’efecte del pintor, una acció publicitària que potser també tenia al darrere la complicitat de la seva esposa.

Al final, els retrats d’Helga es va vendre en un lot que comprenia 240 peces -algunes obres es va quedar a la col·lecció de Betsy- a un magnat nord-americà que en va pagar molts diners, les va explotar exhibint-les en alguns dels museus més importants del país, com la National Gallery de Washington, i finalment, les va vendre a un grup empresarial japonès.

El conjunt de les obres dedicades a Helga, que inclouen tècniques diferents, com pintura al tremp, dibuix, aquarel·la i pinzell sec, són d’una força expressiva enorme i majoritàriament d’una qualitat fora de dubte. Citarem Black Velvet, un clar homenatge a l’Olympia de Manet; Barracoon, en la qual una Helga de pell negra recorda algunes pintures de Gauguin, o Night Shadow, que al·ludeix, 34 anys més tard dels fets, al pare de l’artista exposat en el fèretre després que morís sobtadament en un accident de trànsit.

Barracoon, 1976


El solvent i respectat crític d’art Robert Hughes, recentment desaparegut, que escrivia habitualment a la revista Times, va apreciar molt l’obra de Wyeth, però també va ser càustic amb l’artista quan es va destapar l’afer Helga que, independentment de la bona o mala fe que pogués tenir al darrere, es va convertir en una història sensacionalista, on l’engany, l’ocultació, la transgressió, l’amor, l’anonimat, l’èxit o la fama es barregen amb l’art tant com amb el metall que, diuen, tot ho envileix. Direm, per acabar aquesta història, que Helga, després de patir una greu depressió, va acabar tenint cura de Wyeth durant els darrers anys de la vida de l’artista, sense que això alterés, almenys aparentment, la situació matrimonial del pintor ni la d’ella mateixa, també casada.

Night Shadow, 1979


Si el món de Christina i de Siri anava lligat a Maine, el d’Helga, que va ser retratada en indrets diversos, està més vinculat a Chadds Ford. Es tracta d’una localitat situada al costat de Brandywine, on el 1777 havia tingut lloc una important batalla de la Guerra de la Independència americana. Avui s’hi pot visitar un museu que mostra obres de diversos membres de la família Wyeth i és que molts d’ells s’han dedicat a les arts plàstiques: Andrew, el més brillant; el seu pare N.C. (Newell Convers), gran il·lustrador i notable pintor; algunes de les seves germanes i cunyats i nebots... fins arribar a la quarta generació. També és pintor professional, i molt apreciat pel públic, el menor dels seus dos fills, Jamie, que té, entre les seves obres, un famós retrat de John Kennedy. Mereix ser esmentat de forma especial el destacadíssim enginyer Nathaniel, germà d’Andrew, que es presentava com “l’altre Wyeth” i que va participar en la invenció de més de 25 productes i processos, un dels quals va fer possible l’ús del plàstic per contenir begudes carbòniques.

Finalment, a banda de desitjar que al nostre país es puguin trobar més llibres sobre Andrew Wyeth, queda citar l’excel·len biografia de Richard Merynam, Andrew Wyeth. A secret life, que ha servit de guia per a la realització d’aquest escrits.

Edipa Maas

Tal i com va quedar anunciat en el treball anterior, presentem la segona i ultima entrega sobre el gran pintor Andrew Wyeth i les seves models.
Gràcies per la vostra càlida acollida i esperem, estimats amics, que Edipa Maas ens faci més col·laboracions com aquesta.

Glòria-Arbre de Foc

9 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Digo como aquél de la anécdota: No sé decir si me gusta o no me gusta. Si es que me gusta, me gusta muchísimo. Si es que no me gusta, no me gusta absolutamente nada.
Desconcertante. Tanto que no tengo una opinión clara. Me gusta el trazo, la composición, el color, pero me parece demasiado fotográfico y frío.

Bon dissabte.

AG

novesflors ha dit...

A mi no m'acaben d'agradar els seus quadres però caram! la "societat" es clava on no li demanen en afers que, en tot cas, concernien a la seua vida personal i familiar, vaja, 3 o 4 persones a opinar i no tothom...

Mariàngela Vilallonga ha dit...

L'obsessió creativa no té límits...

José Luis ha dit...

El trobo fascinant, i aquesta Black Velvet una meravella. Gracies, i me’n alegro molt de que la desaparició fos un accident..

Eduard ha dit...

Una història fabulosa, molt ben narrada a través de les seves models.
Pot ser sóc un figaflor un xic inocent, però pot ésser que darrera de "l'afair Helga" només hi hagués una relación afectuosa model artista que el sensacionalisme va voler presentar al món de manera morbosa. Tot i que, és clar, pràcticament no en sé res de Wyeth, així que només és una opinió.
També trobo molt interessant això que la crítica se li girés en contra per mantenir el decurs d'una obra accessible a la gent. Sovint veus que passa això. Sí que és cert que l'anomenada "cultura de masses" acostuma a englobat produccions un xic vulgars que cerquen per damunt de tot el rèdit econòmic. Ara bé, tampoc cal fer un art inaccessible perquè sigui bon art, oi?

kalamar ha dit...

moltes gràcies, Edipa i Glòria, per acostar-nos a tan bona pintura, que per mi, té un aire com fred i escandinau, reforçat per les faccions de l'Helga.
El nu de la barraca, magnífic.

Olga Xirinacs ha dit...

Bon dia i excel·lent l'explicació aproximativa que fas de l'artista.
Ja et vaig dir que coneixia l'obra. Sempre l'he associat amb aquella Amèrica profunda i tancada en ella mateixa que és el món rural tan ben narrat per Mailer, Steinbeck i altres. Les cares i les actituds són les de la desesperança, la inexpressivitat del no-futur i la impossibilitat de la fugida.
Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies a tots/totes pels vostres comentaris.

Alberto,
A mi W. me gusta sin fisuras, pero entiendo que, aun sin ser pedante, quizás es demasiado consciente de su talento. Quizá este sea su problema. Cordialmente,

Hola, Novesflors,
Em temo que el problema de la intimitat d’un artista com W., no té solución, ja que, inevitablement, la seva obra posa al descobert la seva vida. No ens ho acabaríem. Fins ben aviat.

Benvolguda Mariàngela,
Res a dir del teu comentari: el subscric completament. Una abraçada.

José Luis,
M’agrada molt saber que comparteixes l’admiració per l’obra de W. Molt cordialment.

Eduard,
Veient les obres, a mi em sembla que la relació amb Helga va ser intensa i no precisament fraternal, però, també crec que, al final, no és cosa meva. Pel que fa a la popularitat, és un fet que, al segle XX, l’art s’ha allunyat molt del públic i, quan no ho ha fet, sovint ha sembrat el desconcert. Fins ben aviat.

Hola, Kalamar,
L’obra del barracó també és una de les meves preferides. Queden per descubrir els retrats familiars, els masculins o els paisatges, també fascinats, però aquí ja donem per acabada l’aproximació a W. A reveure!

Olga,
Apuntes un camí que m’agradarà molt transitar. No hi ha res més apassionant que un artista que et condueix a un altre d’un mitjà diferent. Gràcies!

elpresley ha dit...

Estupenda también la segunda entrada de tu hermana. Ya me conocía la historia pero no por ello me ha dejado de resultar muy agradable y complementaria esta entrada. Espero nuevas entradas pues no abundan demasiado en la Red. Besos