Universital de Berkeley, Ca, Centre de Transport |
Em vaig llevar
aviat i un recepcionista encantador em va indicar què em calia fer per anar a
Berkeley. Vaig buscar el tren menut travessant un boci de San Francisco i vaig
fer volta per fondre’m amb la perfecta silueta del pont, la porta daurada,
l’elegant i estilitzada porta que estava destinada a ser pintada amb un metall
blanc i lluent com la plata. Però diuen que quan l’enginyer va veure la primera
capa de pintura de color vermellós, imprescindible per produir el platejat
final, l’enginyer va instruir als seus homes amb un “quiets i parats”. El pont
va revelar el seu caràcter a qui l’havia creat. Havia de ser vermell i així es
conserva esperem que per sempre.
Un cop vaig haver
aconseguit desprendre’m del magnetisme d’aquella “red carpet” gegantina de metall
sòlid i formes alades, vaig trobar el tren. Preguntat al maquinista-ah! Un vell
negre de pel·lícula-cuàntes estacions hi tenia fins a Berkeley, amb un anglès
d’accent històric em va dir que no patís perquè ell cantava el nom de cada
estació. No passaria de llarg.
Varem començar amb
un fort “mcéze”´que va resultar ser McArthur. Quina manera de parlar. Em vaig
acostar a la finestreta contemplant els pobles i poblets molt similars, tots
amb els seus carrers majors flanquejats per casetes de fusta acollidores i
sense pretensions. De cop el maquinista va començar a fer-me senyals amb la
gorra a la mà: “”beokly, beokly”. Ei, allà em tocava baixar, per fi aniria, ni
que fos dues hores, a la formosa universitat que havia conegut a través de la
pel·lícula EL Graduado on varem descobrir un jove i vulnerable Dustin Hoffmann
assetjat per la senyora Robinson mes adequada per ser la seva sogra. La
pel·lícula ja ens mostrava l’any 1970 com en segons quins teixits socials no hi
havia ni un pam de net. Els valors deixaven d’existir i el jovent pujava
decebut perquè una mare esbojarrada s’encapritxava del noi que estimava la seva
jove filla. I això només era una exemple.
I jo recordava amb
plaer les seqüències filmades a Berkeley on la noia, Katharine Ross, havia
començat carrera i el noi Dustin Hoffmann l’anava a veure i s’estimaven en els
racons paradisíacs d’aquella facultat vetusta feta de pedra i herba. Potser encara tindríem un final
feliç...
Vaig deixar el cor
a San Francisco i tinc un altra cor que volta per l’eterna Nova York i mai no
he oblidat la banda sonora d’aquella pel·lícula feridora que tan magistralment
va signar Michael Nichols.
Jo porto la cançó
d’aquell festeig de sentiments tant purs. Scarborough Fair. Tant de bo gaudiu
re-escoltant-la.
Video de Ronakosu
Video de Ronakosu
"Scarborough Fair" és una balada anglesa, concretament de Yorkshire. Atès que va ser popularitzada per Simon & Garfunkel solen constar com autors. Font d'informació: Wickipedia
11 comentaris:
Fresca i directa la teva entrada.
I gràcies per fer-nos tornar a sentir una de les músiques indubtables del nostre temps.
Hola Maria Dolors!
Celebro que t'hagi agradat l'entrada.
Salut!
En aquest moment no es veu el vídeo. Tornaré després, a veure si s'ha solucionat.
Això espero. Jo, des de casa, el veig.
De totes formes t'agraeixo la visita, com sempre.
Un petó.
¿per què parlaran tan malament l'americà els americans? :-)
Als de la meva generació no sens pot escapar la teva cançó amagada...
http://www.youtube.com/watch?v=mKZzEXhlhfg
S & Garfunkel hicieron canciones maravillosas y eran la parte culta y delicda del pop de aquellos años. Para mí, "Bookends" es una de las mejores baladas que se hayan escrito en el XX:
Respecto a "El Graduado", la edad en que la vi era un auténtico desbarajuste hormonal, así que me quedé en la piel (nunca mejor dicho) del proceso. Apenas recuerdo lo arótico-anecdótico, pero es una película que no me dejó nada... y no la he vuelto a ver desde mis diecisiete. Mala conexión, indudablemente.
Abrazos granaínos.
AG
Encara que he viscut part dels meus anys amb aquestes peces i filmacions, no em sento gens identificada amb l'època. No per altra cosa sinó perquè em recorda etapes dures.
La fira, sigui de Scarborough o d'on vulgui, cadascú l'explica a la seva manera. I la meva la voldria oblidar.
Salut sempre, Glòria.
Tens raó, José Luis. Jo, quan sento els estatunidencs em pregunto com s'entenen.
A segons quins blogs la cançó surt amagada. (?).
Salut, josé Luis!
¿Qué raro, Alberto! La gente de 17 solía identificarse con el personaje de Dustin Hoffmann seducido por una dama tan sexualmente fatal. Además, la música...Sería bueno que recuperaras la película y te recordarás en tu fiebre hormonal.
Un beso.
Olga,
Voldries oblidar, per sempre, la teva fira?. Bé, la meva fira té fragments i fragments i jo no puc oblidar res.
Sigues feliç, Olga, si us plau.
Ara si
Fa molt temps que no he tornat a veure la pel·lícula, però la darrere vegada em va decebre, tot plegat ho vaig trobar lluny i fins i tot postís.
Qui sap potser és una pel·lícula cíclica d'aquelles que ara m'agrada ara no, li hauré de donar una altra oportunitat?.
La música, un clàssic o potser seria millor dir pura nostàlgia?
Petons endiumenjats, Glòria
Jo crec, estimat Joaquim que tot hi cap, és música clàssica i alhora és nostàlgica. A mi ja m'hi sonava l'any 1970. La pel·lícula pot haver quedat endarrerida però va significar una fita quan a explicar una història de forma deshinibida i personal.
Un petó de diumenge minvant.
Publica un comentari a l'entrada