dimarts, 22 de gener del 2013

BERKELEY, UNA BANDA SONORA

Universital de Berkeley, Ca, Centre de Transport


Em vaig llevar aviat i un recepcionista encantador em va indicar què em calia fer per anar a Berkeley. Vaig buscar el tren menut travessant un boci de San Francisco i vaig fer volta per fondre’m amb la perfecta silueta del pont, la porta daurada, l’elegant i estilitzada porta que estava destinada a ser pintada amb un metall blanc i lluent com la plata. Però diuen que quan l’enginyer va veure la primera capa de pintura de color vermellós, imprescindible per produir el platejat final, l’enginyer va instruir als seus homes amb un “quiets i parats”. El pont va revelar el seu caràcter a qui l’havia creat. Havia de ser vermell i així es conserva esperem que per sempre.

Un cop vaig haver aconseguit desprendre’m del magnetisme d’aquella “red carpet” gegantina de metall sòlid i formes alades, vaig trobar el tren. Preguntat al maquinista-ah! Un vell negre de pel·lícula-cuàntes estacions hi tenia fins a Berkeley, amb un anglès d’accent històric em va dir que no patís perquè ell cantava el nom de cada estació. No passaria de llarg.

Varem començar amb un fort “mcéze”´que va resultar ser McArthur. Quina manera de parlar. Em vaig acostar a la finestreta contemplant els pobles i poblets molt similars, tots amb els seus carrers majors flanquejats per casetes de fusta acollidores i sense pretensions. De cop el maquinista va començar a fer-me senyals amb la gorra a la mà: “”beokly, beokly”. Ei, allà em tocava baixar, per fi aniria, ni que fos dues hores, a la formosa universitat que havia conegut a través de la pel·lícula EL Graduado on varem descobrir un jove i vulnerable Dustin Hoffmann assetjat per la senyora Robinson mes adequada per ser la seva sogra. La pel·lícula ja ens mostrava l’any 1970 com en segons quins teixits socials no hi havia ni un pam de net. Els valors deixaven d’existir i el jovent pujava decebut perquè una mare esbojarrada s’encapritxava del noi que estimava la seva jove filla. I això només era una exemple.

I jo recordava amb plaer les seqüències filmades a Berkeley on la noia, Katharine Ross, havia començat carrera i el noi Dustin Hoffmann l’anava a veure i s’estimaven en els racons paradisíacs d’aquella facultat vetusta feta de pedra i herba. Potser encara tindríem un final feliç...

Vaig deixar el cor a San Francisco i tinc un altra cor que volta per l’eterna Nova York i mai no he oblidat la banda sonora d’aquella pel·lícula feridora que tan magistralment va signar Michael Nichols.

Jo porto la cançó d’aquell festeig de sentiments tant purs. Scarborough Fair. Tant de bo gaudiu re-escoltant-la.

Video de Ronakosu


"Scarborough Fair" és una balada anglesa, concretament de Yorkshire. Atès que va ser popularitzada per Simon & Garfunkel solen constar com autors. Font d'informació: Wickipedia

11 comentaris:

Maria Dolors Giral ha dit...

Fresca i directa la teva entrada.
I gràcies per fer-nos tornar a sentir una de les músiques indubtables del nostre temps.

GLÒRIA ha dit...

Hola Maria Dolors!
Celebro que t'hagi agradat l'entrada.
Salut!

novesflors ha dit...

En aquest moment no es veu el vídeo. Tornaré després, a veure si s'ha solucionat.

GLÒRIA ha dit...

Això espero. Jo, des de casa, el veig.
De totes formes t'agraeixo la visita, com sempre.
Un petó.

José Luis ha dit...

¿per què parlaran tan malament l'americà els americans? :-)

Als de la meva generació no sens pot escapar la teva cançó amagada...

http://www.youtube.com/watch?v=mKZzEXhlhfg

Alberto Granados ha dit...

S & Garfunkel hicieron canciones maravillosas y eran la parte culta y delicda del pop de aquellos años. Para mí, "Bookends" es una de las mejores baladas que se hayan escrito en el XX:
Respecto a "El Graduado", la edad en que la vi era un auténtico desbarajuste hormonal, así que me quedé en la piel (nunca mejor dicho) del proceso. Apenas recuerdo lo arótico-anecdótico, pero es una película que no me dejó nada... y no la he vuelto a ver desde mis diecisiete. Mala conexión, indudablemente.

Abrazos granaínos.

AG

Olga Xirinacs ha dit...

Encara que he viscut part dels meus anys amb aquestes peces i filmacions, no em sento gens identificada amb l'època. No per altra cosa sinó perquè em recorda etapes dures.
La fira, sigui de Scarborough o d'on vulgui, cadascú l'explica a la seva manera. I la meva la voldria oblidar.
Salut sempre, Glòria.

GLÒRIA ha dit...

Tens raó, José Luis. Jo, quan sento els estatunidencs em pregunto com s'entenen.
A segons quins blogs la cançó surt amagada. (?).

Salut, josé Luis!

¿Qué raro, Alberto! La gente de 17 solía identificarse con el personaje de Dustin Hoffmann seducido por una dama tan sexualmente fatal. Además, la música...Sería bueno que recuperaras la película y te recordarás en tu fiebre hormonal.

Un beso.

Olga,
Voldries oblidar, per sempre, la teva fira?. Bé, la meva fira té fragments i fragments i jo no puc oblidar res.
Sigues feliç, Olga, si us plau.

Joaquim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joaquim ha dit...

Ara si
Fa molt temps que no he tornat a veure la pel·lícula, però la darrere vegada em va decebre, tot plegat ho vaig trobar lluny i fins i tot postís.
Qui sap potser és una pel·lícula cíclica d'aquelles que ara m'agrada ara no, li hauré de donar una altra oportunitat?.
La música, un clàssic o potser seria millor dir pura nostàlgia?
Petons endiumenjats, Glòria

GLÒRIA ha dit...

Jo crec, estimat Joaquim que tot hi cap, és música clàssica i alhora és nostàlgica. A mi ja m'hi sonava l'any 1970. La pel·lícula pot haver quedat endarrerida però va significar una fita quan a explicar una història de forma deshinibida i personal.
Un petó de diumenge minvant.