BERKELEY, UNA BANDA SONORA

Universital de Berkeley, Ca, Centre de Transport

Em vaig llevar aviat i un recepcionista encantador em va indicar què em calia fer per anar a Berkeley. Vaig buscar el tren menut travessant un boci de San Francisco i vaig fer volta per fondre’m amb la perfecta silueta del pont, la porta daurada, l’elegant i estilitzada porta que estava destinada a ser pintada amb un metall blanc i lluent com la plata. Però diuen que quan l’enginyer va veure la primera capa de pintura de color vermellós, imprescindible per produir el platejat final, l’enginyer va instruir als seus homes amb un “quiets i parats”. El pont va revelar el seu caràcter a qui l’havia creat. Havia de ser vermell i així es conserva esperem que per sempre.

Un cop vaig haver aconseguit desprendre’m del magnetisme d’aquella “red carpet” gegantina de metall sòlid i formes alades, vaig trobar el tren. Preguntat al maquinista-ah! Un vell negre de pel·lícula-cuàntes estacions hi tenia fins a Berkeley, amb un anglès d’accent històric em va dir que no patís perquè ell cantava el nom de cada estació. No passaria de llarg.

Varem començar amb un fort “mcéze”´que va resultar ser McArthur. Quina manera de parlar. Em vaig acostar a la finestreta contemplant els pobles i poblets molt similars, tots amb els seus carrers majors flanquejats per casetes de fusta acollidores i sense pretensions. De cop el maquinista va començar a fer-me senyals amb la gorra a la mà: “”beokly, beokly”. Ei, allà em tocava baixar, per fi aniria, ni que fos dues hores, a la formosa universitat que havia conegut a través de la pel·lícula EL Graduado on varem descobrir un jove i vulnerable Dustin Hoffmann assetjat per la senyora Robinson mes adequada per ser la seva sogra. La pel·lícula ja ens mostrava l’any 1970 com en segons quins teixits socials no hi havia ni un pam de net. Els valors deixaven d’existir i el jovent pujava decebut perquè una mare esbojarrada s’encapritxava del noi que estimava la seva jove filla. I això només era una exemple.

I jo recordava amb plaer les seqüències filmades a Berkeley on la noia, Katharine Ross, havia començat carrera i el noi Dustin Hoffmann l’anava a veure i s’estimaven en els racons paradisíacs d’aquella facultat vetusta feta de pedra i herba. Potser encara tindríem un final feliç...

Vaig deixar el cor a San Francisco i tinc un altra cor que volta per l’eterna Nova York i mai no he oblidat la banda sonora d’aquella pel·lícula feridora que tan magistralment va signar Michael Nichols.

Jo porto la cançó d’aquell festeig de sentiments tant purs. Scarborough Fair. Tant de bo gaudiu re-escoltant-la.

Video de Ronakosu

"Scarborough Fair" és una balada anglesa, concretament de Yorkshire. Atès que va ser popularitzada per Simon & Garfunkel solen constar com autors. Font d'informació: Wickipedia