SCHUBERT-VON STOLBERG: PER CANTAR SOBRE L'AIGUA

Llac prop de Kenora (Canadà)

El gran músic Franz Schubert va deixar escrits, entre moltes altres composicions importants, sis-cents lieder o cançons per a veu solista. No els he sentit, ni de bon tros, tots però en conec uns quants i, puc dir, que els escolto amb la dedicació i respecte que mereixen perquè, amb les seves cançons, Franz Schubert és capaç de despertar en nosaltres sentiments tant diversos com pregons. De gairebé tothom és coneguda la seva solemne i elevada Ave Maria i també la mística Serenade és un dels clàssics que ha arribat a molta gent.

Avui he escollit un dels lieder de Schubert amb més poder hipnòtic, tant, que sempre em costa deixar d'escoltar-lo. I quan m'hi torno a recrear, encara em pot sorprendre amb nous matisos.   Com l’aigua és la seva melodia que, fugissera, es vincla damunt de si mateixa en una deliciosa espiral de sons indefugiblement lligats. La lletra correspon a un poema de Leopold von Stolberg (1750-1819), un poema de bucòlica bellesa titulat en l’original alemany Auf dem Wasser zu Singen que podem traduir com Per cantar sobre l’aigua i en el que se’ns parla d’onades que llueixen com miralls, de boscos calms i de dolços rierols que murmuren dins la llum enrogida del capvespre. El poeta canta la seva fusió espiritual amb els elements del paisatge tan bellament glosat dins del qual ell voldria desaparèixer.

Atès que l’aigua és pràcticament l’ànima del poema de von Stolberg, Schubert donà a aquest lied forma de barcarola. El geni schubertià fa que lletra i música quedin unides d’impecable manera donant un tot d’esplèndida harmonia.

Segur que alguns ja heu escoltat, i més d’una vegada, aquesta melodia increïble. D’altres potser voldreu fer-ne la descoberta avui.

El gran contratenor estatunidenc David Daniels us la interpreta de manera exquisida. Per aquells que no sigueu amants de la veu de contratenor, he portat Evgeni Kissin tocant al piano la transcripció que, per aquest instrument, va fer un altra gan músic i, diuen, pianista extraordinari: Franz Liszt.

Gaudiu-la tots!

Fotografia: http://www.planetware.com/
Video de David Daniels: operazaile
Video d'Evgeni Kissin:   Kender
Altres fonts: http://www.classicalarchives.com/
                      http://www.harpers.org/

WALTER BENJAMIN: IMATGES PER LA MEMÒRIA

L'Estació de Portbou

Portbou té una platja acollidora i recollida i, té també, l’aspecte d’un poble que sembla conjugar lliurement cartells comercials en francès amb barretines i nines vestides d'andaluses amb barrets mexicans. Portbou té, a més a més,  una estació de luxosa factura i densa biografia. Els seus espais tan europeus guarden el ressò de crits i plors i la memòria oculta de secretes mirades que, en temps no encara gens llunyans,  podien privar de llibertat o desitjar-la intensament segons de qui vinguessin.

A Portbou i fugint dels temibles nazis hi va anar a raure Walter Benjamin avui fa setanta anys. Es tractava d’un dels pensadors més brillants de la primera meitat de segle XX. Nascut a Berlín l’any 1892, Benjamin havia escrit lúcidament sobre quasi tot en lletra majúscula: Goethe, el Drama Barroc Alemany, l’Obra d’Art, el concepte d’Aura, la Fotografia, la Literatura, l’Arquitectura, el Llenguatge, la Mística, la Filosofia de la Història. Aquest il•lustre pensador d’origen jueu va creuar la ratlla tràgica creient que des de Portbou li seria fàcil arribar a Barcelona i des de Barcelona marxar als Estats Units. En aquest pensament, el filòsof es va equivocar o va estar mal assessorat,  ja que no s'imaginava que a Portbou seria detingut per les autoritats franquistes obertament simpatitzants dels nazis. Diuen que,  a causa de la seva salut fràgil,  li va ser permès passar una nit en un hotel del poble. L'Hostal de France. L’endemà seria lliurat a les autoritats de la França ocupada pels nazis.

L'antic Hostal de France

Walter Benjamin, espantat davant del que li esperava –de ben segur, un camp d’extermini- va escollir la mort per compte propi i es va autoadministrar una sobredosi de morfina. Aquest és a grans trets el record d’un suïcidi tan valent com lamentable. Mentre, molts botxins tenien assegurada una existència ben tranquil·la. Sempre passa igual.

El mar des de l'interior del Memorial Walter Benjamin

El gran escultor israelià Dani Caravan (Tel Aviv, 1930) va excavar en una roca, sobre el mar de Portbou, una escala amagada d’immaculada geometria. Des de dins, el visitant veu, en perspectiva, un quadrat buit que, a manera de marc, recull la visió d’una onada i el seu perpetu moviment. Mansa o enfadada, va i ve amb constància inifinita.  Se’n va per tornar sempre sense saber que ella ha estat l'escollida per servar la memòria d’un home que ja és a la Història.

Interior del Memorial W. B.



Exterior del memorial W.B.



WALTER BENJAMIN

 Berlín 1892-Portbou 1940

 

 

 

Fotografies g.a.p.

Enllaços: wwwwalterbenjaminportbou.cat

MOMPOU



Fotografia de Chema Madoz

 FREDERIC MOMPOU, EL MÚSIC DEL SILENCI

"LA MILLOR PARAULA ÉS LA PARAULA NO DITA, COM TOTS SABEU, SÓC UN HOME DE POQUES PARAULES I UN MÚSIC DE POQUES NOTES."

"LA MÚSICA ESTÀ ESCRITA PER ALLÒ INEXPRESSABLE, VOLDRIA QUE ELLA SEMBLÉS SORTIR DE L’OMBRA PER A TORNAR DE NOU EN ELLA."

"EM TROBO EN L’OBLIGACIÓ DE TROBAR NOVES FORMES, CREC QUE MAI PODRÉ TANCAR LA MEVA MÚSICA EN UN MÓN MASSA CORRECTE."

"AQUESTA MÚSICA NO TÉ AIRE NI LLUM. ÉS UN DÈBIL BATEC DEL COR. NO SE LI DEMANA ARRIBAR MÉS ENLLÀ D’UNS MIL•LÍMETRES EN L’ESPAI, PERÒ SÍ LA MISSIÓ DE PENETRAR EN LES GRANS PROFUNDITATS DE LA NOSTRA ÀNIMA I REGIONS MÉS SECRETES DEL NOSTRE ESPERIT. AQUESTA MÚSICA ÉS CALLADA PERQUÈ LA SEVA AUDICIÓ ÉS INTERNA. CONTENCIÓ I RESERVA. LA SEVA EMOCIÓ ÉS SECRETA I SOLAMENT PREN FORMA SONÒRA EN LES SEVES RESSONANCIES SOTA LA GRAN BÒVEDA FREDA DE LA NOSTRA SOLEDAT. DESITJO QUE A LA MEVA MÚSICA CALLADA, AQUEST NEN ACABAT DE NÉIXER, ENS APROXIMI A UN NOU CALOR DE VIDA I A L’EXPRESSIÓ DEL COR HUMÀ, SEMPRE LA MATEIXA I SEMPRE RENOVANT."

Frederic Mompou nascut a Barcelona l'any 1893 es va sentir,  ja de molt jove, influït per per Fauré i per Satie. Va estudiar piano al Conservatori de Música del Gran Teatre del Liceu i, en acabar, va marxar a París on, durant anys,  va aprofundir en la tècnica i el domini del piano, instrument per el qual semblava haver nascut.

Durant un temps, Frederic Mompou, encara a Barcelona, va treballar en una fàbrica de campanes. El seu so el va marcar profundament, tant, que sovint apareixen propers o llunyans, sempre expressius,  els seus repics. 

La música de Mompou és exquisida, profundament espiritual i en ella hi sona, inqüestionablement, la veu de Catalunya en nombrosos acords: fragments de melodies populars, breus i infinites variacions sobre formes diverses de parlar amb els riquíssims sons que el mestre extreu de l'instrument. Mompou, sovint, executa la seva pròpia obra de forma tan austera com sublim i així ens mostra el seu delicadíssim interior d’artista: Elegants pauses, com passadissos d’aire, semblen conduir-nos a l’audició del so més pur, còmplice sempre, d'un silenci místic.

Com que ja havia escrit sobre Mompou, m'he quasi copiat. He volgut ser fidel a les paraules que, encertades o no, un dia vaig triar per parlar d'ell. 

Arturo Benedetti-Michelangeli interpreta Cançó i Dança núm. 1
de Frederic Mompou-Video de xper2xper

  

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL: ABANS DEL 2013

Dormeuse- Tamara de Lempicka, 1932

Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer a Ciutat de Mallorca l’any 1913. Poeta de vida i obra, malauradament breus, va deixar una producció de qualitat profunda i sumptuosa en la qual hi ha volgudes influències de poetes, diversos en les formes i llunyans en el temps. Rosselló-Pòrcel viatja de Góngora fins a Valéry per imprimir un nou so al seu llenguatge aconseguint lluents i pulcres harmonies que transmeten íntimes sensacions,  pletòriques de sensuals formes expressives. La seva poesia va colpir a Salvador Espriu així com a Josep Palau i Fabre i, Maria del Mar Bonet va musicar i cantar algun dels seus versos.

Si fa pocs dies teníem la desgràcia de parlar de Màrius Torres en el  centenari del seu naixement, lamentant la seva curta vida,  jo no vull esperar el 2013 per recordar que Bartomeu Rosselló-Pòrcel també ens va deixar als vint-i-cinc anys, al sanatori d’El Brull (Osona), a causa del mortal bacil.

Transcric un bellíssim sonet que no he pogut desxifrar mai. M’agradaria molt que m’ajudéssiu a entendre’l. Tal vegada sigui ben transparent el que el poeta diu però jo, que el llegeixo sovint, sempre el trobo tan sublim com borrós. Gràcies per endavant.

Quan ella dorm el gaudi somnolent

del vell jardí vibrant de flors i nit,

passant per la finestra, sóc el vent,

i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment

tomba les grans fondàries de l'oblit,

l'abella só que clava la roent

agulla, fúria i foc, en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor

i moviment ambigu és plor i crit.

I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,

i Amor, que veu, ulls closos, el combat,

s'adorm amb un somriure embaladit. 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Imatge: http://www.worldgallery.co.uk/

CLAUDE CHABROL: CAP MÉS IMATGE

Recordo a Jean Yanne fent de carnisser en un poblet francès. El recordo tallant la carn amb fúria. No he pogut separar mai aquest actor del personatge ni he pogut oblidar l'Stéphane Audran en el paper de la mestra d'aquell poble, una Audran molt propera, probablement amb guixos a la butxaca de la bata. Era una pel·lícula del 1970 i se'n deia Le Boucher. Aquí "El carnicero".

Recordo a la jove Isabelle Huppert fent una sospitosa doble vida a Paris. Jugava el rol de Violette Nozière, parrícida confessa que un cop a la presó va observar una existència modèlica. El personatge era real i Paul Eluard li va arribar a escriure un poema. El paper de la seva desventurada mare l'interpretava una Stéphane Audran disfressada d'obrera. Era una pel·lícula de l'any 1978 i portava per títol el nom de la protagonista.

Recordo La cérémonie onaltra cop Isabelle Huppert -amb més anys i saviesa- ens feia creure que era una cartera rural que, amb la complicitat de Sandrinne Bonnaire, assassinava una família. Una de les víctimes era Jacqueline Bisset. Tornàvem a ser al mon rural francès. Tornava a ser un terrorífic fet real. Estava basada en una novel·la de Ruth Rendell. Era una pel·lícula de l'any 1978.

I recordo Betty amb un accent sobre la i perquè era francesa i vivia a París. Aquest cop la novel·la era de Georges Simenon i la protagonista Marie Trintignant, una actriu que va morir molt jove en mans del seu home, un desaprensiu cantant de rock que, si hi ha una mica de justícia, encara deu ser a la presó. Betty era de l'any 1992 i va ser una sorpresa inesperada veure·la un vespre a la televisió. Betty era infidel a tothom, al marit, als amants, als amics. També hi tornava a tenir un paper substanciós Stéphane Audran, aquest cop molt en el seu aire de senyora francesa que guarda molts secrets.

Tot són pel·lícules de Claude Chabrol que ha mort fa menys de tres dies a l'edat de vuitanta anys. La memòria em porta a sales penombroses on jo hi restava hipnotitzada, fidel a la sessió contínua. He vist moltes més pel·lícules de Chabrol de les que anomeno. Algunes, fins i tot, oblidades per òbvies. D'altres a la llista, molt llarga, de productes per cinèfils voraços com jo. Chabrol va ser un dels directors que em va ajudar a estimar el cine tot i que poca falta feia que ningú m'engresqués a la pantalla gran. La visió que Chabrol tenia de la província i de la seva burgesia em va donar certa visió a mi. Sempre li agrairé. El seu cinema tenia un color verd humit freqüentat per la boira. No recordo la sang dels seus morts de ficció.Chabrol m'agradava. Ja ho crec que m'agradava!... i he volgut fer-ho públic

JULIO CORTÁZAR: L'ESPERAT RETORN

Saludo amb un somriure perllongat el retorn de Cortázar als prestatges, expositors i taules d’algunes llibreries de Barcelona en les que he entrat aquesta tarda. És impossible no agrair el retorn d’algú que, en realitat, mai no ha marxat però que ara és exhibit amb vestits nous de trinca, tan lluents com per mi ho és l’empremta del seu record. Julio Cortázar (1914-1984) ens va sorprendre , ja fa molt anys, amb els seus contes innovadors i personals i, també, amb Rayuela, una novel•la que es pot llegir de dues maneres: Seguint l’ordre convencional de les pàgines o saltant-les segons les instruccions que, en el mateix llibre, en dona el seu autor.

Impossible no agafar el seu llibret de contes TODOS LOS FUEGOS EL FUEGO (Edhasa 1966) i revisar-ne alguns encara que sigui només llegint-ne breus passatges com si es tractes d’un mix o d’un tràiler cinematogràfic. Recalo amb el que dona nom al llibre i, tants anys després, segueixo bocabada amb aquest breu relat on Cortázar mescla amb absoluta naturalitat dues històries, una que succeeix en l’època dels romans i una altra que és completament actual. M’empasso sencera La isla a mediodía i torno a fruir del verb àgil i depurat servint a un contingut insòlit. La señorita Cora em sedueix de nou amb aquest joc de diferents veus narradores que, mai no ens deixen perdre malgrat l'absència d'una narrador omniscient.  En un mateix paràgraf ens deixa escoltar dos monòlegs de diferents personatges i en el següent, el personatge ja n'és un altra i així, de manera tan original com brillant, de principi a final.   Diferents els sons i la forma expressiva. Per sort, tinc voluntat i em salto un dels contes més genials, no només de Cortázar, sinó de tots els contes. Es tracta de La salud de los enfermos. En el seu dia, quan el vaig llegir, crec que vaig arribar a picar de mans.

Cortázar ha tornat per ser descobert. Les noves generacions lletraferides han de saber quin gran escriptor era i fer-se amb els seus hipnòtics llibres. Una vegada, en un programa de ràdio, Quim Monzó va afirmar que els contes de Cortázar li agradaven molt i molt. Tot i que Cortázar i Monzó són ambdós grans contistes, si bé molt diferents, em va fer gràcia saber que l’autor de La magnitud de la tragèdia i jo compartíem idèntic plaer per un mateix artista.

Sovint s’ha comparat el poder literari de Cortázar al de Joyce quant a capacitat d’inventar estils literaris trencadors. No hi falta res perquè Cortázar, com l’irlandès, també crea paraules, algunes sense significat  no exigeixen res més que ser una so. I l’un i l’altra ens ensenyen a enderrocar eficaçment per tornar a edificar amb noves línies.


Fotografia: Revistapapirolas.blogspot.com

UNA CANÇO DE SONDHEIM

Preciosa cançó pertanyent a un musical que ha fet història: Sweeney Todd del gran compositor i lletrista Stephen Sondheim. A aquest inspirat cavaller estatunidenc li devem plaers tan grans com “Send in the clowns”, només per posar un exemple. Si m’estenc enumerant les seves creacions m’acabaré el blog.

El noiet Tobias Ragg li diu a la senyora Lovett, ja ho sentiu, que no ha de témer res, ningú no li farà mal mentre ell sigui al seu costat. Els dimonis voltegen arreu, avui dia. Tobias sent els seus bramuls pero ell els espantarà. La senyora Lovett no ha de tenir cap por perquè ell, Tobias, sap la manera. No. Ningú no li farà mal, ningú no gosarà. D’altres poden abandonar-la, no preocupar-se però que xiuli i ell vindrà. Els dimonis l’encisaran a la senyora Lovett. L’encisaran amb un somriure que durarà una estona però de seguida...res no haurà de tèmer si ell es a la vora. Ningú no li farà mal. Ningú no gosarà.

Vaig descobrir aquesta joia a través de Barbra Streisand i el seu Broadway Album on hi canta diversos temes que, procedents de grans musicals, han esdevingut autèntics clàssics. És per això que he volgut que fos Barbra Streisand la intèrpret d’aquesta melodia que colpeix des del primer moment tant per la seva bellesa musical com per la seva creixent intensitat dramàtica.

Una cançó que Streisand dedica al seu fill Jason –ja tot un home- però que, de ben segur, ella protegirà mentre visqui. Com totes les bones mares. I els bons pares. I els germans, enamorats i amics.

Res no hauríem de témer.

Si algú no l’ha escoltada mai que no es conformi amb una audició única.

Dibuix d'una escena de Seeney Todd presa d' imageShack

Video de primorskaya