NADAL: UN CONTE, UNA PEL·LÍCULA

Cada nit de Nadal, les velles senyoretes Morkan conviden a sopar a un grup molt escollit, de familiars i amics, en el seu petit pis dublinès. Tot l’any les sòbries senyoretes Morkan han estalviat tant com han pogut per poder oferir una festa exquisida presidida per una llarga taula elegantment parada i assortida de tota mena de cremes, sopes, pastissos de carn i de fruita, paó, llepolies, vins, licors te i cafè. En un racó hi ha un piano. Algú el fa sonar. Canten tots. Parlen i discuteixen. Els Conroy, nebots de les dames Morkan són una parella jove i atractiva. Ell és periodista i escriptor. En aquell principis del segle vint, el xicot, ambiciós, navega entre el gaèl•lic i l’anglès i s’inclina per l’últim, l’idioma dels seus invasors, idioma que té una projecció universal que mai no tindrà el gaèl•lic, cada cop més feble.

S’acaba l’entranyable festa i els convidats desfilen donant les gràcies a les senyores Morkan que es troben encantades en el seu paper compartit d’amfitriones anuals d’una nit única.

Quan els Conroy ja són al rebedor, ella, Gretta, sent l’inici d’una cançó que, des de dalt, algú canta. Gretta s'atura i la seva cara segueix adolorida les notes que el tenor desgrana mentre baixa l’escala per marxar. Es tracta d’una cançó tradicional irlandesa de dolça melodia i carregada de temps difícils de situar. Quan els Conroy, a l’habitació del seu hotel, es troben sols i es miren, Gretta explicarà al seu home el motiu de la seva sobtada tristesa per causa d’aquella cançó inesperada.

Es tracta del conte Els morts que forma part del recull Dublinesos de James Joyce, recull que, amb grans dficultats, en aquella Irlanda tan estreta de mires, va ser-li publicat l’any 1914.

L’any 1987, el director de cinema John Huston decideix convertir en pel•lícula aquest sensible conte –diuen que el millor del recull- i el seu fill Tony Huston en fa l’adaptació per la pantalla gran. Anjelica Huston serà Gretta. Un acte d’amor d’un pare ja vell i malalt cap a la seva única noia. John Huston dirigeix des d’una cadira de rodes i carregat de tubs, de fils i de bombes d’oxigen. Quan la pel•lícula s’estrena, l’any 1987, l’excel•lent director ja és mort. L’any 1988 la pel•lícula guanya dos Oscar, un per la millor obra literària adaptada i un altra pel disseny del vestuari.

Tant el relat com la pel•lícula resulten magnífics si bé la segona es ressent una mica del seu origen literari: Una història mancada d’acció, farcida d’intel•ligents diàlegs però que, com en una obra de teatre, gairebé es desenvolupa sempre allà mateix, en el càlid i animat menjador de les tietes Morkan.

De totes formes, conte i pel•lícula són per llegir i per veure. Una nit de Nadal semblant a la d’avui però cent anys endarrere i a Dublín. Una història d’amor i potser una altra que és d’amor i de mort. I una melodia que mereix ser escoltada més d’un cop La donzella d’Aughrim o The lass of Aughrim.

BON NADAL A TOTS ! ! !

Fotografia: Dublín nevat-Peter Macabe