DACHAU, DACHAU

El treball us farà lliures-Porta del camp de concentració de Dachau

Dachau és una ferida que hauria de sagnar fins a la fi dels temps. El seu nom es pronuncia carregant l’ accent a la primera síl•laba amb la boca resoltament oberta d’una fera que, ja de lluny, ens amenaça decidida i ferotge. La ch es converteix en una jota hispànica que talla com un ganivet. El so és exactament Dàjau llegit en rigorós castellà.  Dachau és un barri de Munic i , en arribar-hi amb el tren de rodalies, es presenta fresc i exuberant com el que devia haver estat a principis del segle XX, un poble d’estiueig inqüestionablement encantador. Belles cases de teulats inclinats i avets blavosos li confereixen un confortable aire de repòs i pau que rememora els elegants ambients de balneari tan característics del centre d’ Europa. 

Crematorium-Fotografia g.a.p.

Però quan jo hi vaig anar –fa pocs anys- ja era un racó estigmatitzat per la pétrea i vetusta presència del camp de concentració que porta el mateix nom del lloc: Dachau.

Tenia previst passar-hi poques hores i va ser quasi una jornada. Primer de tot, a l’estació, no vaig veure el cartell que anunciava un autobús cada mitja hora i que et desplaçava gratuïtament fins a l’entrada del què en llengua alemanya se’n diu lager. Em va tocar caminar i preguntar a gent que, en justícia, ja es deu haver cansat fa anys d'escoltar sempre els visitants fent la mateixa, incòmoda pregunta. Curiosament el dia acompanyava el dol i una boira que hauria pogut ser fum va mantenir-se damunt dels visitants com un sinistre sostre.

Dachau havia estat durant molt anys una fàbrica de municions però el 1933, primer any de govern nazi, a l' Alemanya nazi ja hi començava a sobrar gent i calia empresonar-la només pel fet –per exemple- de alguns haguessin deixat de pagar el rebut del lloguer. Amb el temps i, com és sabut per tots, es varen anar obrint molts més camps arreu del cada cop més ampla territori que Adolf Hitler anava dominant i el referent era, naturalment, Dachau, camp pel qual hi varen passar 200.000 presoners entre polítics i jueus en majoria més gent d’ètnia gitana, homosexuals, capellans i republicans espanyols en un nombre també important però menor.

A Dachau hi varen morir 25.000 persones a causa de malalties,desnutrició i suïcidi. A principis de 1945 una epidèmia de tifus va fer 10.000 morts. A Dachau vaig visitar la sala preparada per gasificar presos, si els governants així ho decidien,  i també el punyent crematori. Ambdues peces no varen ser mai utilitzades . Dachau matava fent treballar sense pietat. D’aquest camp en depenien 10 més i un eficient servei de transport traslladava presoners a i d’altres camps. La indústria de la mort en massa requeria grans esforços. Calia convertir en roba els cabells dels difunts, en carteres i bosses les seves pells. El castell de Hartherm , no gaire lluny de Linz, era un dels subcamps de Dachau i servia per fer experiments mèdics. Obligaven a veure només aigua salada. Enviaven descàrregues elèctriques a diverses parts del cos a fi de veure la reacció del que per ells era només un animal. Allà s'hi varen comptabilitzar més de 2.500 morts. 

Recordo molt bé la distribució d’aquell espai mortífer: L’àrea del camp pròpiament dit, formada per 32 barracots, un d’ells destinat també als experiments mèdics. Els barracots són, actualment, reconstruccions d’aquells forats plens de jaços de palla que, obligatòriament, havien de guardar una estricta línia recta. Dos presoners mantenien un cordill tensat de cap a cap de barracot. Si un dels jaços sobresortia o,  a l’inrevés,  l’havien d’adreçar fins a assolir la perfecció geomètrica que tan fascinat tenia a aquell exèrcit consagrat al pànic. Davant dels barracots hi ha l’esplanada on, a trenc d’alba, es feia el recompte diari dels malaurats presoners. Cada matí. I, un per un. Si el comptable s’equivocava,  calia reiniciar el control. Vaig mirar incrèdula les set torres de control que voltaven el camp, set monstres a l’aguait, unides per un sòlid mur que es tancava amb una porta de ferro electrificat on s’hi podia i s’hi pot llegir: ARBEIT MACHT FREI o, el què és el mateix: EL TREBALL US FARÀ LLIURES.

El recompte diari a l'Appellplatz-Fotografia del document g.a.p.

L’immens edifici que havia estat el bunker, on residien els nazis encarregats de custodiar el camp,  és ara un gran museu històric tan esfereïdor com interessant. Perquè s’ha de saber. Tothom ha de saber què va passar no fa tants anys. Creieu-me, hi ha gent que ja no se’n recorda d’aquell holocaust perpetrat en el nostre continent, gens lluny de casa nostra.

Vull tenir un últim record per la sala on hi havia els retrats dels republicans espanyols. La gent que havia fugit de la dictadura franquista. Sortir del foc per anar a les brases. Això, irònicament, va ser el què els va passar.  També em va commoure comprovar, mitjançant documents fotogràfics, com agents nazis es presentaven a les caravanes dels gitanos i, a punta de canó, els feien pujar en un dels trens de la vergonya, un tren d’aquells que tornaria de vuit i silenciós travessant les llargues, tristes nits d’ Europa. Hi ha també una sala dedicada als homosexuals. Una estrella de sis puntes feta de marbre rosa és un oferiment de Siena, la ciutat que ha donat nom a un color rosa.

El 29 d’Abril de 1945 les tropes aliades varen alliberar el Konzentrazionslager (KZ) de Dachau. Varen sortir-ne 32.000 supervivents.

No n'havia escrit mai res d'aquest malson. En l 'Holocaust no solament jueu hi penso des de que en tinc consciència. Descubrir-lo va ser la primera sensació de terror que vaig sentir quan encara era una nena. I la nena que vaig ser se'n recorda sovint i amb intensa basarda.

MAI MÉS.

Fonts: http://www.kz-gedenkstaette-dachau/
           http://philip.greenspun.com/bp/Dachau