LA VIDA ENCESA

Fotografia: Gail Albert Halaban

(...) I em va dir que el dia de la revetlla de Sant Joan tenia torn i, per tant, no podríem sortir i, quan m’ho va haver dit, va fixar el ulls al terra de l’habitació i va iniciar en veu molt baixa una melodia inventada com si volgués aixecar una  paret entre ell i jo i així, amb aquest recurs tan matusser, podés privar-me de contestar mostrant-li el meu disgust.

(...)I doncs, la nit de Sant Joan vaig sopar sola tot i que els amics m’havien convidat a compartir la festa. Varen marxar els meus fills amb les seves parelles i jo em vaig quedar a la cuina, molesta pels espetecs constants, per la pudor de sofre, pel cel fumat. Aquella nit el cel blau fosc de cada dia s’ofegava darrere d’un vel roig com les flames de les fogueres enceses sobre brossa, a les places de pobles i ciutats. Però, de cop i volta, em vaig vestir en un tres i no res i de seguida vaig ser al carrer. Passaven cotxes plens de gent contenta. Cantaven o tenien la música molt alta. No vaig veure ni un taxi però m’era ben igual. Sabia a on anava i no tenia mandra de fer el camí a peu.

(...) Aquell local enllumenat exhibia el cartell d’entrada lliure. No vaig pensar en els meus anys quan, un cop dins, vaig començar a obrir-me pas entre el jovent. Nois i noies alegres reien, bevien, fumaven i ballaven. Alguns, amb cara d’estranyesa, miraven a la dona d’ulls tristos que qui sap qui buscava. Potser un fill esgarriat ?. Volia un bon lloc des d’on poder albirar la pista i el vaig aconseguir. Del moneder en vaig treure les ulleres i un cop posades no em va ser gens difícil veure l’adolescent esprimatxada que, compulsiva, movia el cos amb les cames fixades sobre el terra brillant. Mirava a algú i reia. Els seus membres esquàlids assajaven jocs d’expressió diferents, indefinits, gimnàstica empesa pel sexe que, valent, s’imposava. Ella estava encara en fase de creixença. Un any més i, tal vegada, seria una bellesa. O una lletjor sense remei, ves a saber.

Ell, el meu marit, seia feliç a la tauleta que, a frec de pista, li permetia observar com la nena vibrava a toc de percussió africana sota la llum intermitent . Ara et veig i ara no. Ara hi sóc i ara no hi sóc. Es devia cansar d’aquell ballet perquè, en mig d’un dels llampecs artificials, la vaig veure asseguda a la falda del meu home. Es besaven donant l’esquena al món. Amb llum o sense llum jo els veia. Ara hi eren i ara també hi eren. Ells, l'un amb l'altra, absents en el deliri, Jo, present en aquell nou dolor que ja aprendria a conèixer.
Vaig sortir sense poder plorar. Estupefacta. Que jove era la nit! Tenia encara hores i hores per patir fins que em rendís la son. Per desgràcia havia confirmat el dubte que feia mesos m’assolava. L’adolescent era una alumna de la meva filla. Sovint –massa sovint- havia vingut a casa i un dia, fins i tot, es va quedar a sopar amb tots nosaltres.

Em vaig quedar la resta de la la nit a la cuina i a les fosques, nua, bella encara per mi.  A través de la finestra, la ciutat m’ensenyava la seva vida encesa.


 

Esposa sóc menyspreada, fidel sóc ultratjada. Ell era el meu cor, el meu marit, el meu amor, la meva esperança. Em deixarà morir?

Aquella nit l’ària sublim de Giacomelli semblava escrita pensant en mi.

D’un programa de ràdio.
De diverses revistes.
Adaptació lliure de g.a.p.

Fotografia provinent de: adski-tumblr.com

Video: uyildiz