Siena: Comença a ploure

Avui que la calor ja recordava dies ardents de sol, viscuts fa més o menys un any, m’he volgut regalar un record de primavera que pren sentit si el comparteixo amb qui tingui a bé llegir aquestes quatre ratlles. Rememoro el 21 de maig del 2001 que fou l’última vegada que vaig veure la ciutat de Siena en viu i en directe.

Per tornar-hi, creieu-me, ho faria sovint i no és difícil avui dia que quasi totes les ciutats d’Europa són de bon abastar. Tanmateix em conformo, i no és poc, recordant aquell miraculós, polièdric munt de pedres que, no és gens estrany, ha donat nom a un color que té l’origen en el rosa de sempre i que la ciutat declina, audaç, en un to més ombrívol sota la llum privilegiada que la Toscana ens ofereix, fins i tot, quan exèrcits de núvols cavalquen el seu cel d’artistes immortals.

El dia abans d’aquella tarda s’havia mort Renato Carosone. Diaris, ràdios i televisions no parlaven quasi de ningú més que d’aquell home menut i somrient que, amb talent i la veueta justa, componia, i cantava, sempre adequadament,  aires de festa encantadors i delicioses melodies d'amor.

Seia a la terrassa d’un cafè davant l’òptima vista de la ciutat que, al cap de poques hores, hauria de deixar. Vaig decidir guardar la interessant informació sobre l’origen etrusc d’aquella ciutat única. També vaig apartar del pensament el pas de Roma així com la llavor medieval que un dia, feia segles, havia donat lloc al, tan celebrat com criticat, concurs del Palio. Milers de fonts autoritzades ens poden instruir de primitius assentaments,  de guerres i de carreres de cavalls voladors. Jo he triat la cançó i m'hi perdo.

Per això:

avui prefereixo recrear-me en la humitat de la fotografia que confereix a Siena qualitat de pintura. I tornar a escoltar a Renato Carosone que, sobre un fondo de percussió morisca que inclou la insinuació d’un xiulador vent del desert, canta en el seu bell dialecte napolità la Maruzzella, Maruzze...

Fotografia: g.a.p.
Video: Michele 2991