 |
| Stars and Planets-Fantastic-Fractals.com |
És tard. Els plats del sopar estan recollits, les habitacions, endreçades i envoltades d’ombra, estan preparades per a l’ interval nocturn. Els nois encara no dormen. Un mira endormiscat la televisió, l’altra repassa una lliçó per el pròxim examen. El Claudio corregeix el text mecanografiat de l’últim article. Les seves respiracions tranquil•les animen la casa.
Al costat d’una finestra, fullejo aquestes pàgines que de sobte, petites gotes en l’oceà del que he viscut, em semblen massa pobres i inadequades per transcriure ni tan sols aquest moment de serenitat.
A fora, la nit clara remorejant d’estrelles, custodia cares i paraules que no sabré dir mai. Gran part de la meva història arrela en aquesta dolça foscor, semblant potser a aquella que, gran i bona, m’acollirà un dia en la pau que ja habiten el meu pare i la meva mare.
Però no sento tristesa, només gratitud. Si he tornat a Ítaca, si en els llargs silencis de la meva vida han ressonat alguns instants les notes del vals que els planetes i les estrelles, tan brillants aquesta nit, ballen en l’odissea dels espais, sento que he de donar-ne les gràcies a una multitud de persones, fins i tot a les que he oblidat, que, estimant-me, o simplement sent al meu costat amb la seva presència fraternal, no tan sols m’han ajudat a viure sinó que són, potser, la meva vida mateixa.
Marisa Madieri
Verd Aigua
Vaig començar d’escriure sobre Trieste força abans d’anar-hi i fins i tot sense saber si un dia em decidiria a fer-hi cap. Ara crec que quan vaig començar a tenir ganes de parlar de Trieste estava invocant un fat que un dia m’allargaria una mà amiga convidant-me a fer el viatge.
D’aquella estada breu que hi vaig fer el mes de març en flueixen les ganes de tornar-hi i persisteix, suau i amic, el desig de seguir parlant d’aquell curiós indret i de la gent que l’ha configurat, personal i elegant i alhora, planer i hospitalari com el que és, una illa amagada dins del continent on s’hi barregen parles i cultures des de ja fa anys en completa harmonia.
Marisa Madieri va néixer a Fiume, actualment ciutat croata, l’any 1938 i va morir, jovenassa, el 1996 a Trieste on vivia amb el seu marit Claudio Magris i la resta de la seva família. Algun comentarista irònic assegura que el millor que ha fet el professor Magris ha estat tenir a Marisa Madieri per muller. Un dels seus llibres, Verd aigua, del que n’he transcrit un fragment, és una clara prova de que Madieri és dona de veu pròpia, una veu que només proporciona saviesa i plaer quan entrem en la dolça serenitat del seu estil exacte i depurat. Madieri conta la seva difícil infantesa a Trieste com exiliada en el seu propi país, parla d’una àvia pèrfida i no li estalvia la crítica punyent i és enormement tendra amb els infants i desvalguts del món i amb la seva família
Per saber d’ella se l’ha de llegir i mentre la lectura avança, sentir com amb aquest dietari mínim, l’escriptora ens ha llegat un tresor tant pel que fa a l’esperit com a la lletra.
Verd Aigua / Verde agua
Postfaci de Claudio Magris
Marisa Madieri
editorial minúscula, Barcelona
16 comentaris:
Gràcies per obrir nous horitzons de literatura, pensaments i sentiments. No la conec i per conèixer-la l'he de llegir ;)
Vaig tenir el privilegi d'anar a la presentació del llibre amb la participació de Claudio Magris. La lectura de Verde agua em va deixar prendada i el Claudio Magris també.
Ara tinc pendent anar a veure l'exposició del Triestre de Magris...
Estic segura de que t'encantaria, Carme. És de lectura rapida i quasi ho lamento.
Una abraçada!
Benvinguda fanal blau,
Ja pots ben dir que vares tenir un privilegi. Sobre l'exposició, jo en vaig quedar colpida per la seva originalitat i per com abarca la complexitat d'un lloc com és Trieste.
Amb afecte!
Gracies de veritat per recordar-m’ho, que el tenia en llista de compres i m’havia oblidat. I amb el que he llegit i has comentat, avui l’agafo. Me’n havia parlat la meva llibretera a rel de comentaris sobre la qualitat (i preu) dels llibres de aquesta editorial. Jo la vaig descobrir amb La Isla de Stuparich, que de ben segur coneixes, i si no, no te’l perdis.
Hola José Luis!
Sí, efectivament conec L'illa d'Stuparich i em va agradar molt. Espero que la lectura de Verd aigua et causi plaer.
Salutacions!
Una nova lectura que em pot agradar. El títol ja m'agrada...
A mi també em va seduir el títol però l'interior em va guanayar els sentits.
Un petó, Novesflors!
Bellísimo y equilibrado el texto de esta Madieri que me descubres, sorprendido por no conocer nada de ella.
Estás convirtiendo tu blog en una cajita de sorpresas, menudas y delicadas, siempre llenas de un diabólico refinamiento.
Se agradece (incluso, aunque tarde en comentar).
Abraçada,
AG
Muchas gracias por tus palabras, Alberto. No importa que tardes o no en comentar ya que sé que lees mis propuestas con respeto y afecto de la misma forma en que yo leo los tuyos.
Un petó.
Vaig descobrir Magris per un llibret d'articles (Microcosmos) i després em va fascinar enormement amb "Danubi", que rellegeixo i no em canso. La seva novel·la "A cegues" em sembla quasi una genialitat, i jo diria que tenim als nassos el millor escriptor contemporani, amb permís de Vargas Llosa. En tot cas, la seva obra ens obre la porta a la literatura del XXI.
Benvingut Lluís!
Conec microcosmos i em va agradar. Danubi me'l vaig llegint a poc a poc però amb gran plaer per aquesta barreja d'erudició, sentit comú i poesia que Magris sap combinar tan bé. Tindré en compte A cegues.
No sé si és el millor escriptor contemporani però -tot i agradant-me força- no considero que Vargas Llosa sigui el més gran. Ara mateix no se me'n acudeix cap però m'és inevitable recordar a Philip Roth i al més jove Jonathan Franzen.
Amb afecte, Lluís!
a mí si que me parece inadecuado e insuficiente cualquier comentario que pueda hacerte hoy a las bellas y sentidas palabras de Madieri, así que me permito solamente mandarte un abrazo.
Gracias, Pilar. Encarga Verde agua a tu librero. No te arrepentirás.
Un beso muy fuerte!
El tinc pendent, Glòria! La meva dona se l'ha llegit i li ha encantat. I si el prefaci el fa en Magris i tu el recomanes, encara me'n doneu més arguments, per llegir-lo! Una abraçada!
Mira que dóna de si Trieste, eh? Quin lloc tan especial!
David,
A Trieste només hi falteu tu amb els teus per prendre una xocolata calentona al San Marco i fer camí.
El que fa en Magris és el postfaci, una carta d'amor ben merescuda a l'àngel de la seva vida.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada