SALVADOR ESPRIU: LA CONNEXIÓ

Va ser durant una festa major d’hivern de poble molt petit, un poblet conegut per La Batllòria i annexionant al municipi de Sant Celoni. Un entorn de muntanyes i de vegetació exuberant ens recordava que érem a sota del Montseny. Allí hi havia nascut la mare i, fins a la mort, hi va viure la seva germana tretze anys més gran que ella, la meva padrineta Carmeta juntament amb el seu home i els seus fills i nets. En aquella festa major freda, només pel que feia al clima, ens hi reuníem una bona colla de parents i coneguts amb vincles més o menys estrets, alguns sense cap vincle, però contents tots de trobar-nos per fer-la petar, riure de qualsevol cosa, magnificar el records i lloar els cargols i platillos que la meva padrina Carmeta anava presentant a taula amb senzilla inconsciència, convençuda de que calia atipar als convidats i fer-ho bé. Ni ella ni cap altra dona de la meva família, rica en cuineres excel•lents, va presumir mai del seus coneixements gastronòmics, molts d’ells d’antiguitat ja secular.

I així va ser con en aquell hivern de la meva adolescència, va venir el cosinet Josep Maria que fa menys de dos anys es va morir ben jovenàs, Ell, més gran que jo, força més, procedia de Barcelona, que, segons com, podia significar cultura, i era un home sensible, inquiet, i amant de la terra. No em va saber recitar cap poema de l’artista de nom nou i especial  que em apressar a aprendre i que jo hauria de guardar per sempre: Espriu. Salvador Espriu.

La vida em va tornar a Girona i a l’escola. Recordo amb especial afecte la majoria de mestres que vaig tenir però el senyor Golobardes, llicenciat en llengües clàssiques i que ens ensenyava grec d’una manera molt poc ortodoxa, va recitar un dia, sense més ni més, encantadorament arrauxat com era ell, aquest formós poema:

BRAÇOS EN CREU DAMUNT LA PIA FUSTA

SENYOR, EMPAREU LA CLOSA I EL SEMBRAT
DONEU EL VERT EXACTE AL NOSTRE PRAT
I MESUREU LA TRAMUNTANA JUSTA
QUE AIXUGUI L’HERBA I NO ENS ESPOLSI
EL BLAT.

Recordo el somriure infantil del senyor Golobardes demanant qui sabia l’autor d’aquell poema. Era tan bonic i jo sabia tan poc de res que vaig dir: ESPRIU!!! . Bé, no el vaig endevinar. L’autor d’aquesta poesia era i és l’empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968) nascut a Figueres,  al mateix carrer que Monturiol, l’inventor del submarí, l’Ictineo i que Dalí amb qui va mantenir sempre una relació d’amistat,  convençuts com estaven tots dos d’haver vingut al món en un carrer de genis.

Mentre, en el bosc, pretesament erm de la literatura escrita en català, vaig anar a raure un dia a les fulles, com mans que m’acollien esperant-me, del poeta que buscava, un selvatà com jo de nom Salvador Espriu. A partir d' ell i amb més o menys dificultats se m’obririen portes i finestres que farien volar el coloms de la pau que,  encara silenciosos, van rondant per  Sinera, les gavines sempre festejant l’aigua, les randes de l’onada impecablement blanca com la punta al coixí tan pròpia del poble d'Arenys,  la veritat del poeta que va cantar aquell poble i els seus rials i que va escriure el nom de Vallgorguina per retornar-li la legítima màgia de les seves bruixes. I, sense saber-ho, Salvador Espriu va dibuixar una ruta que ens fa gaudir d’un Maresme diferent que només els seus ulls ens ensenyen. Blanques, molt blanques les cases, el mar obscur sota núvols immòbils que guarden l’enfolliment de les onades, galernes imponents que ens fan buscar un recers, una petita pàtria humida, un somni, no lluny del cementiri.

XXX
DIVERSOS SÓN ELS HOMES I DIVERSES LES PARLES,
I HAN CONVUINGUT MOLTS NOMS A UN SOL AMOR.
LA VELLA I FRAGIL PLATA ESDEVÉ TARDA
PARADA EN LA CALOR DAMUNT DELS CAMPS.
LA TERRA, AMB PARANYS DE MIL FINES ORELLES,
HA CAPTIVAT ELS OCELLS DE LES CANÇONS DE L’AIRE.
SÍ, COMPREN-LA I FES-LA TEVA TAMBÉ
DES DE LES OLIVERES,
L’ALTA I SENZILLA VERITAT DE LA PRESA VEU DEL VENT:
“DIVERSES SÓN LES PARLES I DIVERSOS ELS HOMES,
I CONVINDRAN MOLTS NOMS A UN SOL AMOR”.
LA PELL DE BRAU


En modest homenatge a Salvador Espriu, que ara tindria 97 anys. i que en farà milers mentre ens preocupem de traspassar la seva rica herència de pensaments i mots. Ell va venir a servar-nos la parla A retornar-nos el nom da cada cosa. No el defraudem. No ens defraudem.


Fotografia: Matinada a Arenys de Mar-Ricky 72 blogspot.com
                    Vallgorguina- Photobuket.

AIXÍ PARLÀ JAMES JOYCE

(...) On era, ara, la seva adolescència? On era l’ànima que havia vacil•lat

davant, per a meditar, sola, la vergonya de les seves ferides i per coronar-la, a la seva llar de sordidesa i subterfugis, amb sudaris descolorits i garlandes que es marcien quan les tocava? On era, ell?

Estava sol. Ningú no l’observava, era feliç i es trobava a prop del salvatge cor de la vida. Estava sol i era jove i obstinat i amb un cor salvatge; sol enmig d’una amplària d’aire lliure i d’aigües salabroses i de la collita marina de conquilles i garlandes d’algues i de sol gris, entelat, i de siluetes vestides amb colors clars, alegres...(...)
Hi havia una noia davant seu, enmig del corrent, sola i immòbil que mirava a fora, al mar. Semblava que algun poder màgic l’hagués transformada en la semblança d’una estranya i formosa au marina. Les seves cames llargues i minses, nues, eren delicades com les d’una grua i immaculades excepte al lloc on una maragdina garlanda d’algues s’havia quedat enganxada damunt la carn, com un signe misteriós. (...) Portava les faldilles, color blau pissarra, atrevidament arregussades entorn de la cintura i penjant per darrera com una cua de colom. El seu pit era com el d’una au, suau i menut, menut i suau com el pit d’una coloma d’obscur plomatge. Però el seu llarg cabell ros era de donzella: i de donzella era, tocat per la meravella de la beutat mortal, el seu rostre.
(...) Molt de temps va permetre que ell la mirés i desprès, tranquil•lament, apartà la mirada d’ Stephen i la dirigí cap al rierol, i suaument, movia l’aigua amb el peu, d’aquí cap allà. Aquella primera remor, tan lleu, d’aigua que es movia suaument, trencà el silenci, lleu i feble i xiuxiuejant, feble com les campanes del son; cap aquí i cap allà, cap aquí i cap allà; i una flama lleu li tremolava damunt la galta.
(...) La imatge de la noia havia entrat a la seva ànima per sempre i cap mot no havia trencat el sant silenci del seu èxtasi. (...) ¡Oh. Viure, errar el camí, caure, triomfar, recrear la vida prement-la de la vida! Un àngel ferest se li havia aparegut, l’àngel de la joventut i la beutat mortals, missatger de les belles corts de la vida, per obrir-li en un moment d’èxtasi les portes de tots els camins de l’error i la glòria. Endavant, endavant, endavant, endavant!
James Joyce
Retrat de l’Artista Adolescent
Editorial Vergara
Barcelona 1967


Així em va parlar Joyce a principis dels setanta deixant-me presa d’un embadaliment que espero no superar mai. He transcrit un bellíssim fragment publicat a Dublín l'any 1916 per un  talent rebel de trenta quatre anys. El llibre obertament autobiogràfic ens deixa saber del sofriment de l’autor en una societat de mires molt estretes i, en concret, del calvari que li va suposar la seva estada com a intern als Jesuïtes de Belvedere, situat a uns quants quilòmetres de Dublín. James Joyce és en aquest llibre l' Stephan Dedalus que més tard, a l'Ulisses, serà fonamental en la vida del seu protagonista, el bondadós Leopold Bloom. 
La lectura d’aquest llibre preciós va despertar la sang de molts lletraferits que descobrien una forma nova d’escriure on hi convivien el realisme més cru i la poesia més pura per crear una prosa única que va marcar la literatura del segle XX. Ulisses vindria més tard i decebria a molts que esperaven llegir una història amb l’estil que ja els hi havia mostrat Joyce no solament en el Retrat sinó també en alguns inoblidables passatges de Dublinesos.
I anem a la traducció: Aquesta setmana dos blogs han parlat de l’acte de traduir, de l’esforç que suposa, de les dificultats, algun cop, insalvables amb les quals, el traductor ha de barallar-se en un intent d'harmonitzar dos sons ben diferents. Em refereixo a www.calassur.blogspot.com sota el títol de traduttore...¿Tradittore? i a www.llunatic.blogspot.com amb l’article Homenatge a la traducció. Algú va dir fa anys que la traducció no existia. Tot es tractava d’adaptar. M’he quedat sempre més amb la cançó. Només cal raonar que William Shakespeare mai no va escriure allò tan conegut de Ser o no ser? I, tanmateix, la frase és d’ell en la boca d ’Hamlet.

Avui,  i vist el fragment que he copiat, vull retre el meu modest tribut a Maria Teresa Vernet, la dama que va poder traduir Joyce o hem de dir...Joyce, l’escriptor que va tenir la sort de ser traduït per Maria Teresa Vernet? D’ella sabem que va venir al món a Barcelona l’any 1907 i que hi va morir el 1974. La senyora Vernet també havia traduït Aldous Huxley i per si no n’hi hagués prou, ella mateixa era escriptora i poeta. Maria Teresa Vernet és una de les escriptores més significatives de la pre-guerra. L’any 1934 va guanyar el Premi Creixells amb la seva novel•la El camí reprès. Títols com Les algues roges o Eulàlia (circa 1927-1928) varen ser veritables best- sellers en el seu moment. Vernet treballa el protagonisme de la dona en conflicte.

A partir de 1939 Maria Teresa Vernet es nega a ser reeditada. No és estrany el seu silenci, coneguda la seva trajectòria anterior com a gran activista de la cultura catalana. Actualment s’han editat de nou algunes de les seves obres més celebrades.
Jo no podré pagar-li mai que fes de pont entre el jove geni irlandès i la lectora apassionada que ja era jo en aquells anys. Textos tan bells esperonaven la noble afició. Ara bé, cal dir que jo no tinc la versió original del Retrat. Si algun llegidor la té a mà i vol compararar-la i dir la seva, li agraïré molt. Em costa de creure que la traductora Vernet fos, en aquest paràgraf beneït, alguna cosa més que una professional formada, fidel i, inqüestionablement, artista. 

Maria Teresa Vernet:
Les algues roges, Horsori Editorial
Clàssiques Catalanes
El camí reprès
Cocetània Edicions

Fotografia: Killiney Beach-Dublín (Irlanda)

Y PARA RECORDAR POR QUÉ HE VIVIDO

Estos poemas desprendidos
de tantas flores en lo azul:
la serranía de Kabul,
bulevar de los sueños idos.

La habitación de los olvidos,
el palpitar del abedul:
no viviría sin el tul
de tu blancura en mis latidos.

No viviría si no fuera
porque tu aurora recupera
tantos crepusculos sin ti:

ciudad de nieve de la hurí,
me asaltará a salto de mata
tu cuerpo de oro en cabalgata:
porque tu vives yo viví.

Pere Gimferrer
AMOR EN VILO
Seix Barral  Los Tres Mundos, poesía
2006

El gran poeta Pere Gimferrer (Barcelona 1945) va dedicar a la seva esposa Cuca de Cominges, el poemari del que he transcrit aquesta joia,  junt amb 150 poesies més, datades des de l'abril del 2005 fins el gener del 2006.
Pere Gimferrer va començar a publicar als divuit anys. A mi em va arribar de forma colpidora amb Arde el Mar, llibre que vaig adquirir,  iniciats els setantes, només llegint-ne el títol i sabent-me superficial i arriscada doncs ningú m'havia parlat mai de l'incipient poeta que era, en aquells moments, Pere Gimferrer. Per sort no em vaig errar. Ell, Pere Gimferrer, un nom que ja es per mi una part de mi, tenia només vint anys quan va donar llum a la llum amb Arde el mar.
Pere Gimferrer és també novel·lista i assagista. Gran coneixedor de totes les arts, es complau en la pictòrica haven estudiat profundament Miró, Tapies i Max Ernst.
El gran poeta que ens ocupa ho és també en català, la seva llengua materna i d'expressió. La lectura assimilada de molta poesia castellana des de la del Segle d'Or fins a la de la Generació del 27 així com el coneixement profund de la poesia catalana clàssica i de l'anglosaxona afegit a la seva condició de bil·lingüe l'han convertit en un geni capaç d'expressar-se en l'idioma que vol. Concretament pel poemari Amor en vilo va triar el castellà que és la llengua que parla amb la seva esposa Cuca de Cominges.

...azul, Kabul, abedul, tul... Paraules que "fan vers" . Paraules que fan bé.

Álbum Pere Gimferrer: www.brown.edu/.../Gimferrer
Fotografia: Escultura d' Auguste Rodin: El bes

MATHILDE WESSENDONCK: ABANS D'ISOLDA

Ja queden ben poques funcions perquè el controvertit Tristán i Isolda que, actualment, s’està representant al Gran teatre del Liceu de Barcelona, s’acabi. La gran bellesa melòdica, el tema exacerbadament romàntic i uns intèrprets, com sempre, discutibles segons les exigències del crític, que amb més o menys coneixements de Wagner, cada un de nosaltres, melòmans, porta a dins, m’han recordat l’origen d’algun dels passatges més bells d’aquesta òpera tan llarga com obligatòria per qui vulgui endinsar-se en els espessos boscos de l’orquestra wagneriana i, tenint sempre en compte,  que els intèrprets són un instrument més d’aquest acoblament titànic, on els tímids aficionats com jo,  hi nedem entre naufragis que superem amb valentia perquè sabem que quan traurem de nou el cap, el paisatge auditiu compensarà la feixuguesa d’alguns recitatius que semblen sonar sempre amb les mateixes notes i que no són res més que obscures vies de pas cap a la llum i la sublimitat.

I abans de Tristán, què? Doncs hi ha els estudis que Richard Wagner (1813-1883) preparava en vistes a trobar la màxima expressió amorosa que requerien els personatges de Tristán i Isolda. En aquells moments, Wagner estava casat amb Minna Planner i ella va ser qui va interceptar-li una carta signada per Frau Mathilde Wessendonck, esposa del seu últim mecenes, un home adinerat que comerciava amb sedes i era un profund admirador de Wagner.

De Mathilde Wessendonck ens queda un retrat on el pintor Karl Ferdinand Sohn ens la mostra jove, bonica , delicada i elegantment vestida. Diuen que quan es varen veure, per primera vegada, Mathilde i Richard varen saber que s’estimaven com els amants romàntics: per sempre i a morir. Però no hi ha res provat d’aquesta relació que, tal vegada, no va travessar mai cap obstacle social ni, segurament, no va conèixer l’encís de cap trobada amorosa comme il faut i necessariament furtiva.

Un dia Wagner es va enamorar de la filla de Liszt, Còsima, senyora de von Bulow. D’altra banda Mathilde Wessendonck,  deixa cinc sensibles poemes que Richard Wagner li havia musicat i que ell en deia estudis previs  per Tristán i Isolda. Es pot entendre que aquests estudis manifestaven l’amor impossible de Richard i Mathilde-tan com el de Tristan i Isolda-i que Wagner, de cap manera, va voler trair mai Herr Wessendonck que, entusiasmat amb el seu art, fins i tot  havia posat un magnífic casal,  a la seva entera disposició,  perquè hi treballes la que havia de ser una obra grandiosa, aquella que reflecteix la renúncia a l’amor a canvi de la mort de dos amants autèntics que, empesos pel destí, estimant-se de forma indefugible,  havien esdevingut traïdors a Marke, el rei al qual ambdós haurien desitjat honorar. 

Lied: Traüme: Música Richard Wagner sobre un poema de Mathilde Wessendonck
Canta: Jessie Norman
Bibliografia recomanada: Mathilde Wessendonck ou le rêve d'Isolde
                                          Editorial Actes Sud, 1992                         
Pintura: Karl-Ferdinand Sohn 

DEM MILNERS TRERN: LES LLÀGRIMES DEL MOLINER

QUI HAGI VIST L’ÚLTIMA PEL•LÍCULA DELS GERMANS COEN-A SERIOUS MAN-S’HAURÀ FIXAT EN L’EXCEL•LENT BANDA SONORA, COMPLETAMENT ADEQUADA AL GUIÓ I A LES IMATGES D’AQUEST FILM TAN INTEL•LIGENTMENT IRÒNIC O TAN IRÒNICAMENT INTEL•LIGENT, COM VULGUEU. D’AQUESTA BANDA SONORA EM VA AGRADAR, ESPECIALMENT, UNA CANÇÓ QUE, DE PRESSA, HE BUSCAT A LA XARXA I QUE, A TRETS GRUIXUTS, TÉ AQUESTA HISTÒRIA:

EL TÍTOL EN LLENGUA JIDIS ÉS DEM MILNERS TRERN QUE, SEGONS HE POGUT SABER, VOL DIR LES LLÀGRIMES DEL MOLINER I ÉS UNA PEÇA CABDAL DEL FOLKLORE JUEU QUE ÉS MANTÉ VIU I SALUDABLE ALS ESTATS UNITS D’AMÈRICA. LA CANÇÓ, TRISTOIA COM HA DE SER, ÉS UN CANT A LES PENES DEL QUÈ VA SER I JA NO ÉS. L’ INTÈRPRET ÉS SIDOR BELARSKY, UN BASSO QUE VA HAVER DE MARXAR D’UCRAÏNA I QUE DURANT ELS ANYS TRENTA VA CANTAR ÒPERA A GRANS TEATRES DEL MÓN I A LES ORDRES DE DIRECTORS COM, PER EXEMPLE, TOSCANINI. SIDOR BELARSKY ERA UN EXPERT EN CANTS JIDIS I EINSTEIN ERA UN DELS SEUS ADMIRADORS MÉS INCONDICIONALS, AFIRMANT EL CIENTÍFIC QUE NO HAVIA ESCOLTAT MAI A NINGÚ QUE CANTÉS LES CANÇONS DEL POBLE JUEU D’EUROPA D'UNA MANERA TAN ENCERTADA I EMOTIVA COM LA QUE CARACTERITZAVA A SIDOR BELARSKY.

“ LES LLÀGRIMES DEL MOLINER” VA SURGIR QUAN ELS JUEUS RUSSOS, A PRINCIPIS DEL SEGLE XX, VAREN SER EXPULSATS DE LA SEVA TERRA PELS ZARISTES I, AVUI DIA, AQUESTA BELLA CANÇÓ, AMB REGUST DE PSALM I SO GERMÀNIC, ROMAN COM UN EMBLEMA PELS JUEUS ESTATUNIDENCS. EL GERMANS COEN, EN LA SEVA PEL•LÍCULA MÉS JUEVA, RESCATEN EL BELL CANT DE SIDOR BELARSKY I ENS EL FAN ASSABORIR. DEIXO ELS ENLLAÇOS PER SÍ ALGÚ ESTÀ INTERESSAT EN LLEGIR LA HISTÒRIA DE LA CANÇÓ I LA SEVA LLETRA EN JIDIS I EN ANGLÈS AIXÍ COM LA BIOGRAFIA DETALLADA DE L’ INTÈRPRET QUE ENS DELECTA DE LA SEGÜENT MANERA:

Fotografia: Ethan i Joel Coen
http://www.richardsilverstein.com/
http://www.sidorbelarsky.com/