NO PUC FER-HI MÉS...ESTIMO AQUEST HOME MEU

Quan la jove Magnolia, eufòrica i triomfant, diu a Julie La Verne que està enamorada d'un nouvingut, Julie l’avisa del perill que suposa estimar un foraster. Ingènua, Magnolia assegura que si no li surt bé, pararà d’estimar-lo. Julie La Verne li fa saber que no és fàcil deixar d’estimar algú. Ella, per exemple, sempre estimarà Steve. I ho manifesta cantant una cançó escrita per l’eternitat: Can’t help lovin’ dat men. En aquell moment entra Queeny i, suspicaç, preguntarà com és que Julie canta aquella cançó que ella, Quenny, només ha escoltat cantar als negres...

Julie La Verne interpretada per una Ava Gardner que no sembla d’aquest món és efectivament una noia negra amb aspecte de blanca i, pressionada, acabarà confessant el que no és un crim però com a tal és tractat.

La pel•lícula Show Boat és de l’any 1951 i va ser dirigida per George Sydney amb Kathryn Grayson, Ava Gardner i Howard Keel com a principals intèrprets. En castellà se’n va dir “Magnolia” amb el subtítol de “Teatro flotante” que tant s’ajusta al nom original. “Show Boat” és un dels musicals més bells que mai s’hagin escrit i els seus autors són dues figures que revolucionen el gènere, Jerome Kern i Oscar Hammerstein II. Ambdós creen, segons els experts, el musical més influent de tots els temps. Lletra i música, en un prodigi d'harmonia,  semblen sortir d’un mateix cervell privilegiat. És el primer musical que aborda un tema tan seriós com és la discriminació racial. Al mateix temps l’amor és tractat pels autors com a força suprema i motor de la vida. L’origen d’aquesta obra d’art està en la novel•la d’Edna Ferber titulada també “Show Boat” en record, entre d’altres coses, d’antigues companyies teatrals que es movien en vaixell pel cabalós i llarg riu Mississippí. La novel•la es va publicar l’any 1926 i va tenir un gran èxit. Kern i Hammerstein es varen mostrar de seguida interessats en adaptar-la i el gloriós resultat ja el coneixem.

Fish got to swim, birds got to fly

I got to love one man till I die.

Can’t help lovin’ dat man of mine.

Tell me he is lazy, tell he is slow,

Tell me I’m crazy (maybe I know)

Can’t help lovin’ dat man of mine.

Oh listen sister

I love my mister man

And I can tell you’ why
Dere ain’t no reason

Why I should love dat man

It mus’ be sumping dat the angels done plan.


I segueix...

Aquest post està dedicat, amb modèstia, a una persona sàvia i bona. Puc dir que quant a musicals en sap com el que més. Però és que... i el què sap d’òpera i de cine i de teatre i de tot? El seu “nom de guerre” és Colbran i tots els que freqüenten el magnífic blog d’en Joaquim “In fernem Land” saben de qui els parlo.

Magnolia Blossom-Teresa Bernard 2010

Video de: lostvocals3
Imatge:     http://www.bluemoonwebdesign/

RIGOLETTO RESPIRA A LONDRES

La Royal Opera House presenta Rigoletto de Verdi en la producció de Leo McVicar de l’any 2001, enregistrada en DVD per BBC OPUS ARTE i interpretada per Paolo Gavanelli com a Rigoletto, Marcelo Álvarez com a Duca de Mantua i Christine Schäfer com a Gilda sota la direcció del mestre Bernard Haitink. Han passat nou anys i la producció segueix essent un eficient enginy capaç de resistir tot el temps que li vingui a sobre. És cert que l’orgia que obre la funció és del tot prescindible i només sembla servir perquè s’escandalitzin uns i uns altres la defensin. Jo la passo per alt i veig la posada en escena de McVicar com un tot reeixit carregat de referències pictòriques que permeten contemplar tota l’òpera amb notable plaer.

Aquesta vegada el gran atractiu del Rigoletto londinenc consisteix en Dmitri Hvorostovsky fent el paper del sòrdid i maligne geperut. El gran baríton va cantar de manera entregada mostrant dues veus força diferenciades: la veu eixuta i punxant del malvat, quan està a la cort i la veu dolça de bellíssim i nostalgic color quan canta amb Gilda. Dmitri Hvorostovsky va evidenciar problemes amb el legato en diversos passatges del primer i segon acte i, en especial, en el cèlebre “Cortigiani” del qual n’he baixat un assaig on es pot apreciar el soroll inadequat de la seva respiració.  En el tercer acte, el baríton siberià havia millorat molt,  ajustant la veu,  segur que gràcies a la seva inqüestionable tècnica i oferint una línia de cant neta i, per moments, sublim.  L’actuació molt treballada i meritòria se li escapava una mica de les mans quan es movia doncs, geperut i coix i, recolzant-se en dues crosses de mida diferent, més d’un cop caminava amb una agilitat impròpia d’ home vell i estrafet. La crítica londinenca, molt frívola, ha coincidit en fer notar com el baríton més bell del món oculta la seva magnètica presència darrere l’esperpèntica disfressa del bufó.

El Duca va ser interpretat pel tenor sud coreà Wookyung Kim, un home de veu preciosa i altament melòdica que, quasi mai, va ser el seu personatge. Solament en l’ària de la seducció, fingint-se enamorat, el to era el convenient. La resta de bellíssimes àries i duos, l’inoblidable concertant, mostraven una veu entendrida de criatura feble que res té a veure amb el pèrfid amoral senyor de Mantua.

Gilda havia de ser interpretada per Patrizia Ciofi que va cancel•lar per motius de salud. La soprano italiana va ser substituïda per Ekaterina Sadovnikova, la Gilda del segon repartiment que va fer una interpretació impecable i segura del tendre i valent personatge. La veu molt dolça i sempre suficient era la de l’àngel que tan estima el seu vell pare, Rigoletto. Va ser molt merescudament ovacionada.

Molt bé el Marullo de Zhengzhong Zhou, la Giovanna d’Elizabeth Sikora i menció d’honor a Raimond Aceto, perfecte Sparafucile de jove i cavernosa veu així com a Daniella Innamorati, una Maddalena tan breu com inoblidable.

El cor dirigit per Renato Balsadona i l’orquestra per Dan Ettinger varen estar sempre a l’alçada d’aquest gran espectacle que és Rigoletto. Recordar que Verdi va encarregar el llibret, basat en Le roí s'amuse de Victor Hugo, al gran Francesco Maria Piave. Sé que no dic res de nou però em resisteixo a parlar de Rigoletto sense dir-ne els origens i no penso atribuir-lo solament a McVicar per molt bé que em caigui el gran director escocès.

I afegir que el programa de mà de la funció a la qual vaig assistir el dia 23 d’Octubre de 2010, diu: “These performances of Rigoletto are dedicated to the memory of Joan Sutherland who sang her first Gilda for the Royal opera in 1957.”

SYLVIA PLATH: EL POEMA FINAL

Two hildren sleeping-Fotografia de Melissa Hayden

Va arribar el dia 11 de Febrer de 1963 i a Sylvia seguien sense instal•lar-li el telèfon. No aconseguia parlar amb el seu psicoterapeuta. Les canonades del seu pis havien quedat glaçades. Feia un fred mortal. Els diners no li arribaven. La solitud sí que li arribava.

S’aixeca a les sis del matí i porta, a l’habitació dels seus fills, una safata amb l’esmorzar, pa i mantega i dues gerretes de llet. Es tanca a la cuina. Tapa totes les escletxes amb tovalloles. Després fica el cap al forn i obra el gas. Quan la troben encara és tèbia.

Aquest és l’últim poema que va escriure poques hores abans de morir:

CANTELL

La dona va assolir la perfecció.

El seu cos
Mort mostra el somriure de realització;

L’aparença d’una necessitat grega
Flueix pels pergamins de la seva toga;
El seus peus
Descalços semblen dir:
Fins aquí hem arribat. És la fi.
Els nens morts, cargolats, blanques serpents,

Un a cada petita

Gerra de llet, ara buida.
Ella els ha acostat
De nou cap al seu cos; així els pètals

D’una rosa tancada, quan el jardí

S’espesseix i sagnen les olors

De les dolces goles profundes de la flor de la nit.
La lluna no té perquè entristir-se,

Mirant fixament des de la seva caputxa feta d’os.

Està acostumada a aquesta mena de coses.
Els seus negres crepiten i s’arrosseguen.
Sylvia Plath
27 d’Octubre de 1932-11 de Febrer de 1963
Traducció: g.a.p.

Fonts: Ariel
             Sylvia Plath
             Traducción y notas de Ramón Buenaventura
              Edición Bilingüe
              Ediciones Hiperión S.L.
              Madrid, 1999             
Imatges: http://www.gettymages.com/

OSCAR WILDE: LA SUPERBA MALÍCIA

Interior de la botiga Liberty de Londres, una de les predilectes d'O.W.

Avui unes quantes màximes llegades per Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde, Oscar Wilde, nascut a Dublín el 1854 i mort a París el 1900. És difícil separar l’escriptor del personatge ja que potser el segon va ser més potent que el primer. Més d’un dels seus contemporanis ha deixat escrit que Wilde era, més que un bon escriptor, un gran conversador, un home de respostes ràpides i afilades, sense possible rèplica per part de l'interlocutor,  per molt hàbil que fos. 

Els fets de la vida d’Oscar Wilde, vida breu però notablement fèrtil, el varen dur de l’èxit i el prestigi social al fracàs, la presó i un oblit que, per fortuna, no va perdurar gaire. Encara es representen les seves obres teatrals i el públic les rep de molt bon grat. Encara es llegeix, o s’ha de llegir, El retrat de Dorian Gray, una novel•la esfereïdora que evidencia la capacitat de l’autor per penetrar l’ànima humana, una obra enormement vigent que tracta del culte a la bellesa per damunt de tot i a canvi de qualsevol cosa per abjecta que sigui. També hem de tenir en compte l’obra autobiogràfica escrita a presidi: De Profundis així com el dolorós poema titulat Balada de la presó de Reading.

Avui porto una petita mostra d’algunes de les seves màximes. Explicatives per si mateixes, les frases de l’escriptor irlandès, brillen amb llum pròpia i, sovint,  ens conviden a somriure. André Gide, excel•lent novel•lista francès i Premi Nobel,  el va conèixer a Marroc i, a les seves memòries titulades Si le grain ne meurt, ens fa notar com Wilde tenia una constant necessitat de ser ocurrent. Acostumat com estava a ser admirat s’obligava a l’autoimitació per no decebre mai els altres i, sobretot, per no decebre’ s. Probablement Gide deia la veritat però fem un tast de Wilde que és el que aquí interessa:

 

(4) La gente no debe confundir los medios de una civilización con sus fines. El valor de la màquina de vapor y el teléfono depende por completo del uso que se haga de ellos.

(24) La oración no debe tener respuesta jamás. Si la tiene, deja de ser oración y se convierte en correspondencia.

(29) Los ingleses tienen el milagroso poder de convertir el vino en agua.

(32) ¿Le gustaría conocer el gran drama de mi vida? He puesto todo mi genio en vivir y sólo el talento en mis obras.

(34) Una de esas típicas caras inglesas que una vez vistas no se recuerdan jamás.

(36) No tiene ni un solo vicio que le redima.

(44) La auténtica vida de alguien es muy a menudo la vida que uno no lleva.

(95) Existen pocas cosas más fàciles que vivir mal y morir bien.

(96) Preferiría perder a mi mejor amigo antes que a mi peor enemigo. Ya sabe usted que para tener amigos sólo se necesita ser bondadoso; pero cuando a un hombre no le queda un enemigo es que debe de haber en él algo mezquino.

(173) Prefiero la música de Wagner a la de cualquier otro músico. Es tan estentórea que nos permite hablar constantemente sin que la gente oiga lo que decimos. Es una gran ventaja.

Per plaer meu i, presumeixo, que pel de tots els que hàgiu llegit aquestes iròniques i agudes conviccions, seguiria copiant del llibre que tinc al costat. Sé que Oscar Wilde, si tot va bé, tornarà a aquest blog que és casa vostra.

Fonts: Oscar Wilde
             PARADOJA Y GENIO
             Selección, Traducción y Notas de Olivia de Miguel
             Introducción de Luis Antonio de Villena
             Edhasa
             Barcelona, 1993    
Origen de la fotografia: http://www.flickriver.com/

DITES I REFRANYS

Riudellots de la Selva al capvespre-Fotografia g.a.p.

Víctor Pàmies, del blog Raons que rimen: http://vpamies.blogspot.com/,  ha tingut l’encert de publicar el TOP 100 dels refranys catalans prèvia votació dels seus lectors. Aquesta llista de refranys, més vells que l’anar a peu, m’han portat a donar-ne a conèixer uns quants, que, juntament amb dites, vaig heretar de la meva recordada mare. Ella, de dita o de refrany, en tenia gairebé un per cada fet i els deia amb un envejable sentit de l’oportunitat. Avui els rememoro, no tots, és clar, amb un aclariment afegit per si la seva aplicació no quedés prou clara. La meva mare deia que refranys i dites li venien de la seva mare. Atès que la va tenir de força gran, la majoria són, doncs, de la segona meitat del segle XIX.

Som-hi!

Dites:

El mes de mai: Es diu quan un fet, normalment esperat, no s’acaba de produir.
Ex.: - Quan ens pagaran els deutes? Quan, dius? El mes de mai.

Passa maco que t’he vist.
S’aplica a coses mal fetes o fetes molt de pressa. Probablement tingui algun altra significat que desconec.
Ex.: La Maria va venir a netejar i al cap de cinc minuts ja havia acabat. Va fer ben bé passa maco que t’he vist.

Al darrer full et trobo i encara t’esborro.
Quan algú, amb interès, se’ns ha mostrat molt atent durant un temps.
Ex.: Quan ens necessitava semblava encantador però ara es d’aquells que al darrer full et trobo i encara t’esborro.

Ni el rei li es bon mosso
S’aplica a persones superbes i orgulloses. No hi calen exemples. N’hi ha tants!

Viurà més que el gram.
Es diu de la gent que fa anys sense incidències. El gram és una herba dolenta que fa malbé els sembrats i és molt resistent a la mort. Quan s’aplica la dita no significa que la persona a la qual ens referim sigui dolenta sinó molt saludable.

Menja’t una cama. És la resposta per: Tinc gana.
Jo en tinc vuit i encara no bec. És la resposta per: Tinc set
Abriga’t amb la capa de Sant Josep: És la resposta per Tinc fred.

Refranys:

Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats.
Se sol dir a les criatures quan cauen jugant i es fan mal als genolls.

Qui no adoba la degotera ha d’adobar la casa entera.
Aquest s’explica sol.
Macos a la faixa, lletjos a la plaça.
La formosor de la infantesa no dura eternament. És més, segons el refrany, pot predir la futura lletjor.
El greixet fa blanquet.
Adient per persones grasses que, malgrat mostrar un cos poc afavorit, mantenen fresca la carn de la cara.

El petit feix pel camí creix.
Hi ha coses que, d’entrada, sembla que pesin poc però quan fa una estona que les portem a sobre, el pes s'altera a l’alça.

Qui de la botiga va i ve, dues cases manté.
No es pot anar a comprar massa sovint. Aquest també és explícit.

Home de molts oficis, pobra segur.
S’aplica molt als “manetes”. No sembla tenir una lògica directa però encara es diu.

Qui setmanes va comptant, tretze mesos troba a l’any.
Aquest és una qüestió de càlcul i surt, eh?

Cada rentada és una esquinçada.
Sí, la roba no vol més aigua ni sabó dels que són necessaris. I, sobretot, no vol un vent com el que fa avui, per exemple.

Desitjo que aquesta mostra de "saviesa popular" ens sigui útil a tots. La intenció dels refranys i les dites acostuma a ser bona ja que tots ells contenen alertes, consells i avisos, discutibles però també dignes de ser considerats.

Comenteu aquets, si voleu, i afegiu-n'hi de vostres, si us ve de gust.

RICARDO PIGLIA: BLANCO NOCTURNO



Nit al camp



“Tony Durán era un aventurero y un jugador profesional y vio la oportunidad de ganar la apuesta màxima cuando tropezó con las hermanas Belladona. Fue un  "ménage a trois"  que escandalizó al pueblo y ocupó la atención general durante meses. Siempre aparecia con una de ellas, en el restaurante del Hotel Plaza pero nadie podía saber cuál era la que estaba con él porque las gemelas eran tan iguales que tenían idéntica hasta la letra. Tony casi nunca se hacía ver con las dos al mismo tiempo, eso lo reservaba para la intimidad, y lo que más impresionaba a todo el mundo era pensar que las mellizas dormían juntas. No tanto que compartieran al hombre sino que se compartieran a sí mismas.” (...)

Blanco nocturno
Ricardo Piglia

Així comença el primer capítol d’aquesta novel•la que el seu autor, Ricardo Piglia, ha presentat al públic fa menys d’un mes. He pogut comprovar, llegint la premsa, que l’obra pertany al gènere policíac o, també, a la coneguda sèrie negra. Està clar que deu ser necessari pels cronistes situar la novel•la en un determinat context. En aquest cas concret és del tot prescindible voler classificar aquesta narració que és, per sobre de qualsevol altra cosa, una lliçó d’escriptura brillant o, per què no?, de escriptures brillants, atès que Ricardo Piglia és propietari de tants registres narratius com personatges mostra el llibre. Ricardo Piglia mostra uns coneixements lingüístics difícils d’igualar. L’intel•lectual deixa la via lliure al gran oïdor i al narrador de galopant alè. En la seva obra hi parlen, en igualtat de condicions, el professor i el gaucho

Que Blanco Nocturno obri les seves portes misterioses amb l’assassinat d’un atractiu mestís, portador d’un bon grapat de dòlars dels Estats Units, és només una excusa perquè el professor Piglia ens embriagui amb una galeria de caràcters que, si els llibre ens ha plagut, com ara en el meu cas, no voldríem que mai ens deixessin, ja que són ells, els personatges, els que seguint un fat, aniran fent-se fonedissos. Figures que desfilen sobre el paper, vívides i reals com, ho és també , aquest poblet de la província de Buenos Aires on els fets succeeixen i que és, solament, l’anònim apèndix d’un altra indret vagament conegut.

Si Ada i Sofia, les bessones més boniques de la pampa argentina, resulten enormement interessants, no són menys notòries les personalitats de la família, d’origen italià, a la qual pertanyen.

Un punt i apart molt important mereix el genial comissari Croce que, de vegades, està sobre la pista certa basant-se solament en divertides intuïcions irracionals. I què no dir del personatge potser més reeixit de tota l’obra, Luca Belladona, il•luminat quasí diví,  fidel a una única causa, víctima autèntica de la seva descomunal obstinació. Luca Belladona, explica Ricardo Piglia en una entrevista, està inspirat en la figura d’un seu cosí al qual ha volgut retre un homenatge i ho ha aconseguit assolint els cims més alts de la novel•la, pletòrics d’ èpica i poètica. Si Blanco nocturno s’aguanta, amb plenitud, damunt de les figures de dos curiosos alienats, el comissari Croce i Luca Belladona, l’inventor, no podem oblidar, de cap manera, la veu de l’equilibri realista,  tocat de candidesa,  encarnat en la figura d’Emilio Renzi, el periodista i escriptor que, des de Buenos Aires, es trasllada al poble, per a documentar el crim on el mulat,  -ningú sap per quin motiu exacte-, s’hi ha deixat la vida. Renzi, cognom de la mare de Piglia, és, més o menys reconegut, un alter ego d’aquest gran escriptor, per desgràcia, tan poc prolífic.

Ricardo Piglia va néixer a Adrogué, al costat de Buenos Aires, l’any 1941. Ha estat crític literari, director de col•leccions de serie negra, guionista de cinema, professor a la universitat de la capital argentina, professor convidat a Princeton. A ell es deu una novel•la tan obscura i valenta com és Plata Quemada (1997). També és autor de diversos assajos sobre literatura,  ja que és un profund coneixedor de la del seu país,  de la qual n’ha reivindicat noms tan interessants com Roberto Arl o Manuel Puig.

Avui he escrit molt més del que acostumo però no me n’he pogut estar. No he trobat en mi la necessària capacitat de síntesi que, tan bona hauria estat, pels que, generosament, soleu llegir-me. I no dubteu que, amb certa recança, ara que ja se m’acaba el full, penso més en el què he deixat de dir, sobre el professor Piglia, que en el què heu pogut llegir.

fotografia del blog:   http://gauchoguacho.blogspot.com/

SCHUBERT-VON STOLBERG: PER CANTAR SOBRE L'AIGUA

Llac prop de Kenora (Canadà)

El gran músic Franz Schubert va deixar escrits, entre moltes altres composicions importants, sis-cents lieder o cançons per a veu solista. No els he sentit, ni de bon tros, tots però en conec uns quants i, puc dir, que els escolto amb la dedicació i respecte que mereixen perquè, amb les seves cançons, Franz Schubert és capaç de despertar en nosaltres sentiments tant diversos com pregons. De gairebé tothom és coneguda la seva solemne i elevada Ave Maria i també la mística Serenade és un dels clàssics que ha arribat a molta gent.

Avui he escollit un dels lieder de Schubert amb més poder hipnòtic, tant, que sempre em costa deixar d'escoltar-lo. I quan m'hi torno a recrear, encara em pot sorprendre amb nous matisos.   Com l’aigua és la seva melodia que, fugissera, es vincla damunt de si mateixa en una deliciosa espiral de sons indefugiblement lligats. La lletra correspon a un poema de Leopold von Stolberg (1750-1819), un poema de bucòlica bellesa titulat en l’original alemany Auf dem Wasser zu Singen que podem traduir com Per cantar sobre l’aigua i en el que se’ns parla d’onades que llueixen com miralls, de boscos calms i de dolços rierols que murmuren dins la llum enrogida del capvespre. El poeta canta la seva fusió espiritual amb els elements del paisatge tan bellament glosat dins del qual ell voldria desaparèixer.

Atès que l’aigua és pràcticament l’ànima del poema de von Stolberg, Schubert donà a aquest lied forma de barcarola. El geni schubertià fa que lletra i música quedin unides d’impecable manera donant un tot d’esplèndida harmonia.

Segur que alguns ja heu escoltat, i més d’una vegada, aquesta melodia increïble. D’altres potser voldreu fer-ne la descoberta avui.

El gran contratenor estatunidenc David Daniels us la interpreta de manera exquisida. Per aquells que no sigueu amants de la veu de contratenor, he portat Evgeni Kissin tocant al piano la transcripció que, per aquest instrument, va fer un altra gan músic i, diuen, pianista extraordinari: Franz Liszt.

Gaudiu-la tots!

Fotografia: http://www.planetware.com/
Video de David Daniels: operazaile
Video d'Evgeni Kissin:   Kender
Altres fonts: http://www.classicalarchives.com/
                      http://www.harpers.org/