...UNA BOQUETA QUE SEMBLA UNA ROSETA...

La bellíssima cançó ‘A vucchella neix de la juguesca que l’any 1892 el poeta Ferdinando Russo llança a un altra poeta, aquest de nom universal, Gabrielle d’Annunzio. En aquella època ambdós treballaven al diari “Il matino” de Nàpols i el que Russo proposa al mestre D’Annunzio és escriure la lletra d’una cançó en dialecte napolità.

Ferdinando Russo va guardar com or en barra les paraules escrites per D’Annunzio sota el tendre títol d’A vucchella,  és a dir “La boqueta” i l’any 1904 la va fer arribar al gran compositor, també napolità,  Francesco Paolo Tosti que, de seguida, la va vestir de música donant-li una tornada que aviat semblaria el vaivé d’una tranquil·la mar i que expressa,  de manera exquisida, un seguit de floretes que la veu poètica d’un home dedica a la boca de rosa menuda d’una noia que es diu Cannetella.

Com es pot observar la cançó està escrita en divertits diminutius i les vocals neutres, que tan caràcter donen al dialecte napolità, afegeixen una sonoritat sorprenent a la sinuosa tornada que esdevé dolçament viril i al mateix temps irònica i jocosa.

Com sempre, la meva intenció és que aquest aire d’amor entremaliat se us encomani.

René Magritte

A Vucchella

Arieta di Posilippo, 1892

Versos de Gabriele D’Annunzio

Música de Francesco Paolo Tosti

Si comm'a nu sciurillo

Tu tiene na vucchella

Nu poco pucurillo

Appassiulatella.

Meh, dammillo, dammillo,

-e comm’a na rusella-

Dammillo nu vasillo,

Dammillo,  Cannetella!

Dammilo e pigliatilo

Nu vaso piccerillo

Nu vaso picerillo

Comm’a chesta vucchella,

Che pare na rusella

Nu poco pucurillo

Appasuliatella

Si...tu tiene na vucchella...

Nu poco, pucurillo

Appasiulatella...

Sí, com una floreta

Tu tens una boqueta

Una mica, miqueta

Apassionadeta.

Ai! Dóna-me-la, dóna-me-la

-és com una roseta-

Fes-me un petonet

Fes-me’l Cannetella!

Fes-me un petonet

Com aquesta boqueta

Que sembla una roseta

Una mica, miqueta

Apassionadeta...

Sí...tu tens una boqueta

Una mica, miqueta

Apassionadeta.

VIDEO de myyellowlabfan 

Nota: La transcripció de la lletra en dialecte napolità difereix segons les versions. Podem trobar "pucurillo" o "pocorillo". Jo crec que, de totes formes, la podrem cantar.

NATHALIE SARRAUTE, PER DAVANT DEL TEMPS

Natasha Tcherniak va néixer a Ivanovo (Rússia) l’any 1900 i va morir a París l’any 1999 amb el nom de Nathalie Sarraute.

Degut a que els seus pares estaven separats passava mig any a Rússia i mig a França països en els quals va cursar els seus primers estudis amb incursions a Suïssa. Quan va tenir l’edat va marxar a Oxford i es va llicenciar en dret per establir-se, al cap de poc, d’acabar la carrera, a París. Als 25 anys es casa amb el seu col·lega Sarraute i, malgrat treballar en el dret, comença a interessar-se seriosament en l’escriptura empesa per l’atracció que li causen grans escriptors del segle XX entre els quals Proust, Joyce i Woolf.

L’any 1932 escriu els seus primers textos “Tropismes” on analitza subtilment les reaccions físiques espontànies. Aquests pensaments apenes iniciats que llisquen ràpidament de la consciencia . “Tropismes” serà publicada l’any 1939 i saludada per Jean Paul Sartre.

A causa del seu origen jueu, Nathalie Sarraute es veu obligada a amagar-se l’any 1941. Ho fa en una casa al camp on hi allotja a Samuel Becket resistent perseguit per l’exèrcit nazi.

Per fortuna i amb el temps, s’acaba la guerra. Sarraute ha seguit escrivint en una lluita aferrissada per innovar. A poc a poc va fugint de les llargues frases que havia après de Proust i intenta noves maneres d’expressar-se. Una colla de crítics d’intencions burletes anomenen a ella i els seus companys, els creadors del “Nouveau Roman”.  La literatura de Sarraute és interessantíssima per quan l’escriptora ens fa percebre que darrere de les frases fetes i els mots convencionals, s’hi amaguen sentiments complexos i violents. “Tropismes” que és avui un llibre de culte serà rebutjada per editors com Gallimard i no veurà la llum fins l’any 1939 com s’ha esmentat abans. L’actor Josep Maria Flotats va dirigir i representar junt amb Juanjo Puigcorbé, l’esplèndida “Per un sí, per un no” i, avui dia, podem assegurar, sense por d’equivocar-nos, que una de les autores més mediàtiques beu incansablement de Sarraute. Em refereixo a la jueva i també francesa Yasmina Reza, interessant però innegablement molt més lleugera.

III

Havien vingut a viure per aquells petits carrers tranquils, darrere el Panteó, de la banda del carrer Gay Lussac o del carrer Sant Jaume, en pisos que donaven damunt de passadissos foscos però, fet i fet, decents i proveïts de comoditats.

Se’ls hi oferia aquí i allà, la llibertat de fer el que volguessin, de passejar com volguessin, amb no importava quina roba, quina cara, pels petits i modestos carrers.

Cap forma de vestir els hi era exigida aquí, cap activitat en comú amb els altres, cap sentiment, cap record.  Disposaven d’una existència despullada i protegida al mateix temps, una existència semblant a una sala d’espera en una estació deserta, dels afores, una sala nua, grisa i tèbia amb una estufa negra al mig dels bancs de fusta resseguint les parets.

I ells estaven contents, es divertien aquí,  se sentien quasi a casa seva, tenien bons tractes amb la portera, a la grangera li portaven la roba per rentar a la més conscient i la menys cara tintorera del barri.

No buscaven mai recordar el camp on ells havien jugat feia temps, no buscaven mai retrobar el color i l’olor del poblet on havien crescut, no veien mai sorgir en ells, quan passaven pels carrers del seu barri, quan miraven els aparadors de les botigues, quan passaven davant del pis de la portera i la saludaven molt educadament, mai veien aixecar-se en el seu record un pany de paret inundat de vida, o l’empedrat d’un pati, intensos i acariciadors, o els suau esglaó d’una escala sobre la qual s’haguessin assegut quan eren infants.

A l’escala de casa seva, trobaven de vegades, “el llogater de sota”, professor a l’ institut que tornava de classe amb els seus dos fills, a les quatre de la tarda. Tots tres tenien els caps llargs i els ulls pàl·lids, lluents i llisos com com grans ous de marfil. La porta del seu pis s’entreobria un moment per deixar-los passar. Se’ls veia posar els peus sobre petits quadrats de filtre situats sobre el parquet de l’entrada _ i allunyar-se silenciosament, lliscant cap el fons fosc del passadís.

Nathalie Sarraute

Tropismes - Fragment

---

TROPISMES
NATHALIE SARRAUTE
LES EDITIONS DE MINUIT

JUAN EDUARDO CIRLOT, TOTS ELS HOMES, EL POETA

Juan Eduardo Cirlot i les seves espases-font:epicavamurta

Un poeta i moltes coses més era aquest senyor nascut a Barcelona l’any 1916. Juan Eduardo Cirlot procedia d’una família de militars i es va educar als Jesuïtes. La guerra el va reclamar dues vegades, la primera de part del rojos o republicans i la segona dels nacionals dits també franquistes. Part de la revolta Cirlot la va passar a Saragossa on va conrear l’amistat del pintor Buñuel, germà de Luis i de tot el seu cercle. A través de les interessants trobades que fa el grup, Juan Eduardo Cirlot es defineix com a crític d’art. Tradueix Artaud, Breton i Eluard.

L’any 1943 torna a Barcelona i es casa amb Gloria Valenzuela amb qui tindrà dues filles, Lourdes i Victoria. Mentre tant i junt amb la seva esposa endega l’editorial i llibreria que porten per nom Argos. Amant del surrealisme, s’encanta amb la música de Schoenberg i ell mateix compon un "Preludio" que s’estrena l’any 1948 a l’Ateneu Barcelonès. El senyor Cirlot no s’està de res i en un viatge a parís fa coneixença d’André Breton. D’altra banda ja està col·laborant amb el prestigiós grup “Dau al set” al costat de figures com Tàpies, Brossa o Cuixart. Treballa també a l’Editorial Gustavo Gili on hi roman fins a la mort. Del 1949 al 1954 freqüenta l’amistat de l’etnòleg i musicòleg austríac Marius Schneider i es dedica a estudiar art gòtic. Segueix col·laborant a revistes com Goya i Los Papeles de Son Armadans i a través de l’Editorial Miracle, publica el que ha estat el cim de la seva obra: " Diccionario de símbolos tradicionales". Ell mateix es va ocupar de publicar-lo en llengua anglesa: "A Dictionay of symbols" i fins avui ha estat constantment reeditada atès el gran valor que li han concedit ments molt preclares. No puc deixar de banda la seva col·lecció d'espases, una altra punt interessant i enigmàtic en la vida d'aquest ser tan inclassificable.

Té una important, inesperada i bellíssima obra poètica de la que he volgut destacar aguns poemes a Bronwyn. La inspiració de Juan Eduardo Cirlot, també amant del cinema, es manifesta quan veient la pel·lícula “El senyor de la guerra” de Franklyn Schafner(1965) queda literalment encisat per la bellesa de l’actriu protagonista Rosemary Forsyth que interpreta el paper de Bronwyn, una criatura directament emparentada amb les formoses donzelles que han alimentat les mitologies germàniques i escandinaves, cosines de les filles del Rhin, somnis d’homes guerrers i vencedors que les fan néixer de les aigües . He escollit una mínima mostra dels poemes a Bronwyn que seran suficients per mostrar l’eterea elegància del poeta, el suau joc de paraules que suggereixen els colors de l’aigua, els del cel i els de la pell. La seva poesia ho abasta un univers. És com música líquida.

Rosemary Forsyth en el paper de Bronwyn-font: sites google

 

Las aves infinitas del amor
están petrificadas en sus lechos
de roca cristalina y solitaria.
Son aves vivas pero muertas. Son.

Sus alas ya no tiemblan ni en el cielo
se sabe que fue el vuelo de las aves.
Unas son transparentes como vidrios.
Otras son de basalto impenetrable.

Vivieron en los árboles y ardieron
entre los gritos ávidos del júbilo.
Pero todas cayeron desde lo alto.
Están petrificadas para siempre.

Juan Eduardo Cirlot

Contemplo entre las aguas del pantano
  la celeste blancura de tu cuerpo
desnuda bajo el campo de las nubes
y circundada por el verde bosque 

 

No muy lejos el mar se descompone
en las arenas grises, en las hierbas.
Manos entre las piedras con relieves
y tus ojos azules en los cielos.

Las alas se aproximan a las olas
perdidas en las páginas del fuego.
 Bronwyn, mi corazón, y las estrellas
sobre la tierra negra y cenicienta.

Juan Eduardo Cirlot

Cuando te contemplé ya estaba muerto,
muerto como las hierbas, aunque crecen,
como los mares muertos, que son rocas.

Sólo lo que es eterno está en la vida,
  aunque lo blanco eleva su belleza
sobre las formas grises de lo negro.

Y simula existir donde el no ser
extiende sus certezas transitorias:
Bronwyn, tu claridad no eternamente

Juan Eduardo Cirlot


Obra poètica i diccionaris de Juan Eduardo Cirlot editats per SIRUELA