DELPHINE DE VIGAN: LES HORES SOTERRADES

Mathilde i Thibault van de corcoll a causa de les seves respectives feines. Mathilde i Thibault creuen, d’una punta a l’altra, un París que no evoca cap dels encants usuals de la ciutat del Sena. Mentre Mathilde és adjunta a la direcció d’ una poderosa empresa, Thibault és metge en un servei d’urgències. Mentre Mathilde no compta les hores que es deixa a l’oficina i, fins i tot, pot emportar-se feina a casa, Thibault visita pisos desolats on vells desobedients es van deixar morir vençuts per la desídia que donen les mancances.

Mathilde i Thibault no es coneixen. Tanmateix viuen en un mateix espai que és la ciutat enorme i també tenen en comú, pensaments, certs projectes, algunes reflexions.

Mathilde, de repent, comença a ser ignorada pel seu director.. Després d’anys de treballar units, sense fissures, Jacques decideix que Mathilde ja no li fa res bé i, sense explicacions, la va deixant apart de la seves funcions. Un matí, Mathilde troba ocupat el seu despatx i es veu desplaçada a una habitació sense finestra, amb un ordinador desconnectat i al costat dels lavabos. Aïllada de la resta del personal, Mathilde veu com, de bon primer, els seus companys li donen cert suport però també, a poc a poc, es van acostumant al canvi i ella queda oblidada al racó. Mathilde, consternada, descobreix que el que, inexplicablement, li està passant va fent d’ella una dona amargada i mesquina que li és desconeguda.

Thibault té esguerrada la mà dreta a causa d’un accident. Aquest fet li ha impedit ser el què hauria volgut: cirurgià. És un home tancat i solitari, empès a viure una vida que no és ben bé la seva. Aquesta vida l’ha anat convertint en un professional trist que, sense il•lusions, es va deixant arrossegar per una roda d’amargor que l’empresona i no el deixa anar enlloc.

Delphine de Vigan (Boulogne-Villancourt, França, 1966) ha escrit una novel•la exemplar tant pel que diu com per com ho sap dir. De Vigan té un estil enèrgic i segur, amant de la paraula justa, de la frase clavada. Rebla sovint i justament algunes expressions per fer-les encara més punyents. El seu text és un discurs brillant i feridor sobre les nostres vides en aquest món de mones que ens ha tocat de viure. Quan, fa pocs dies, vaig acabar la lectura d’aquest llibre vaig decidir continuar-lo en la imaginació. No podia ser que Mathilde i Thibault se m’haguessin escapat al darrer full engolits per la massa.

Excel•lent de debó. Si podeu, llegiu-lo en francès.

Les hores soterrades
Delphine de Vigan
El Balancí
Barcelona, 2010

Las horas subterráneas
Delphine de Vigan
Suma de Letras
Madrid 2010

Les heures souterraines
Delphine de Vigan
Éditions J.C. Lattès, 2009


Fotografia: chevalierdutemps.com

MÀRIUS TORRES CENTENARI

Marius Torres i Mercè Figueras (Mahalta)

Copiaré poemes de Màrius Torres en papers retallats de colors escollits. Els copiaré fent la lletra petita i acurada, tinta negra sobre vermell de sang, rosa de rosa rosa, lila de desmaiada tarda. Després, amb els ulls closos, vagaré per la casa i perdré els poemes entre còmplices fulls de llibres sense títol. I seguiré extraviant, amb ceguesa volguda i aparent , les paraules sagrades del poeta, pels diversos espais de casa meva, com si fossin estampes o targetes portant missatges íntims on aprendre a estimar i a esperar la mort en hora injusta, arrabassat l’amor, vençut per la malura l’home que va cantar a Mahalta.

Després, oblidaré aquesta petita cerimònia.

Amb el temps, em sorprendrà retrobar els versos estimats de Màrius Torres en els llocs més insòlits. Sobre guants i fulards, en els plecs dels llençols, dintre de fràgils tasses de cafè, perduts entre ampolletes de colònia o arrapats entre els fulls de vells llibres, pètals dotats d’eternitat perfumant el discret escenari d’allò que és meu i em fa ser jo.

I llegiré la lletra, petita i acurada, amb la qual, negra sobre vermell i rosa i lila  vaig copiar un dia els cants del gran poeta malalt en memòria de la gloriosa data en que va venir al món, on viu encara, per tots aquells que, com jo, quan diem el seu nom, Màrius Torres, abaixem les parpelles i sentim d’immediat el record d’una vella ferida. I després, el silenci.

MARIUS TORRES
30 d’Agost de 1910
30 d’Agost de 2010

Fotografia presa de http://www.mariustorres.paeria.cat/

LA QUIETA NIT

...el pati d'una casa blanca...  fotografia g.a.p.

Fa tres setmanes vaig tancar una porta per obrir-ne una altra. El mar em va quedar endarrere i també els polsosos carrers, les envellides cases, el soroll permanent del tràfic incansable i les veus de la gent deixant anar monòlegs i diàlegs que, fatigada, era incapaç d’entendre.

Vaig foradar l’espai al pati d’una casa blanca com una haïma de ciment, petita, quieta i fresca, plantada en el desert del meu cervell assedegat. Quan entrava la nit, jeia al terra de fora mentre la veia caure lenta sobre mi, sobre el poble callat,  dispersos el seus colors mesclats, irrepetibles.

I sota els blaus pensava que aquella sensació gairebé teatral d’un focus que, poc a poc, s’apaga era una subtil forma de felicitat perquè només la pau semblava voler acompanyar-me. Amb suavitat perdia la visió de les coses mentre una calma lluminosa em guanyava els sentits.      

Juntes i venturoses, la nit, la pau i jo aspiràvem l’aroma del llorer travessant la densitat silent d’un agost místic.