ALBERT COHEN, PARAULES PER LA MARE

Vieille femme morte-Jules Emmanuel Valadon-Museu del Louvre

Ja és la segona vegada que el gran escriptor Albert Cohen visita aquesta pàgina. En vaig parlar sota el títol “Albert Cohen: Una evocació” . Vaig traduir unes quantes anotacions del seu llibre Carnets, 1978, l’últim del seus volums.Albert Cohen va nèixer a Corfú (Grècia) l’any 1895 però a l’edat de cinc anys es va traslladar, amb els seus pares, a Marsella on va fer els seus estudis secundaris que, un cop acabats, el varen conduir a Ginebra (Suissa) per assistir -a la universitat. Durant la guerra va residir a Londres com a Conseller Jurídic del Comitè Intergovernamental pels refugiats. Va treballar activament en favor dels perseguits i, acabada la guerra, va esdevenir director d’una de les institucions especialitzades de les Nacions Unides.Aquesta gran persona va ser, al mateix temps, un escriptor brillant. Novel•les com Solal o Mangeclous li varen donar fama però el seu talent s’alça triomfant amb Bella del Senyor que va obtenir el Grand Prix de l’Académie Française i on dona una lliçó d’estils diversos que la crítica més exigent ha comparat als de Shakespeare i Proust sense oblidar La Torah que ell coneixia perfectament i que, de tant en tant, el fa escriure bellíssimes successions de pensaments comparables a psalms.

Si Bella del Senyor és una obra sumptuosa, i una cruel anàlisi de l’amor i de les seves entremaliadures,  a mi em plau especialment, per diferent i per sentida, Le livre de ma mère, obra escrita quan l’autor acaba d’enterrar la seva estimadíssima mare. Un llibre que hauria de llegir tothom. Per mala sort, la beneficiaria, la inspiradora d’aquesta obra tan bella, no el va poder llegir.I probablement el text trobi el seu sentit en la mort d’aquella primera dona de la seva vida, que és també la primera que va estimar.

He escollit uns quants fragments que solament s’apropen a la mística grandesa d’aquest llibre d’amor. L’obra completa té el valor d’una Bíblia.

IV 

L’han baixat per un forat i ella no ha protestat, aquella que parlava amb tanta animació, les seves manetes sempre en moviment. Y ara, està silenciosa sota la terra, tancada dins de la presó terrosa, sota prohibició de sortir, presonera i muda dins de la seva solitud de terra, amb la terra sufocant i tan pesada inexorablement al damunt d’ella de la qual les manetes mai més, mai més es tornaran a moure. Una pancarta de l’Exèrcit de Salvació em va informar ahir que Déu m’estima.

XII 

Amor de la meva mare, mai més. Ella és en el seu bressol definitiu, la benefactora, la dolça dispensadora. Mai més no hi serà per renyar-me si veu que em busco mal de caps. Mai més per alimentar-me, per donar-me vida cada dia, per posar-me al món cada dia. Mai més per fer-me companyia mentre jo m’afaito o menjo, vigilant-me, passiva però atenta sentinella, intentant d’endevinar si de debò m’agraden aquests pastissos de nou que ella m’ha preparat. Mai més em tornarà a dir que no mengi tan de pressa. Jo adorava ser tractat com un infant per ella. 

XXVII

Això és tot. He acabat aquest llibre i és una llàstima. Mentre l’escrivia, estava amb ella. Però Sa Majestat la meva mare morta no llegirà aquestes línies escrites per a ella i que una mà filial ha traçat amb malaltissa lentitud. Jo no sé què fer, ara. Llegir aquest poeta modern que es grata les meninges per fer-se incomprensible?. Sortir, tornar a veure aquests simis vestits d’home, fabricats per allò que és social, que juguen a bridge i no els agrado i parlen dels seus tripijocs polítics caducats en deu anys?

XXXI 

Els anys s’han escolat des de que vaig escriure aquest cant d’amor. He continuat vivint, estimant,. He viscut, he estimat, he tingut hores de felicitat mentre ella jeia, abandonada, en el seu lloc terrible. He comés pecat de vida, jo també, com els altres. He rigut i riuré encara. Gràcies a Déu, els pecadors vius esdevenen ràpidament morts ofesos.

 LE LIVRE DE MA MÈRE

Albert Cohen

Collection Folio

Gallimard

EL LIBRO DE MI MADRE

Albert Cohen

Editorial Anagrama 

NO CONSTA CAP TRADUCCIÓ AL CATALÀ

ELS DOLENTS DE SHAKESPEARE

font:bellsthatstillcanring.tumblr.com

Diumenge vaig fer la bona pensada d’acostar-me a la Sala Muntaner de la ciutat de Barcelona, per veure com l’excel•lent actor Manel Barceló, dirigit esplèndidament per Ramon Simó,   representava l’obra que porta per títol Els dolents de Shakespeare. És fàcil imaginar que tot plegat es tracta d’un divertit text escrit per l’actor anglès d’origen jueu Steven Berkoff en el qual, mitjançant divertides explicacions sobre la forma de ser de cada malvat, enllaça els monòlegs,  de manera que l’ intèrpret, molt sovint, ha de canviar de tessitura dramàtica,  passant de pillo narrador a pèrfid personatge,  moment aquest en el qual es recita el monòleg adient. No avanço res més per si algú hi vol anar. L’obra es representa fins el dia 8 d’Abril i després rodarà per comarques.
Manel Barceló treballa gairebé dues hores imparablement. La seva feina té tant mèrit verbal com físic ja que, hi ha cops, que fa dos personatges a l’hora. El fet de que reciti una tria de monòlegs complerts no l’eximeix d’esmentar personatges adjacents als protagonistes que també imita amb innegable gràcia. Si bé els tipus escollits són d’una perversió que no deixa cap escletxa pel bé, l’autor els tracta en clau de comèdia, rient-se d’ells però també sense deixar de comparar-los amb més d’un malvat contemporani.
Com que el meu monòleg predilecte és el que diu Ricard III a l’inici de l’obra que porta el seu maleït nom i, segons llegeixo, personatge i monòleg són també els preferits de Manel Barceló, he transcrit el bell text que Shakespeare va fer sortir del cervell del malvat tan bon punt l’obra comença. És una carta de presentació.Llegir-lo és confirmar que, per mala fortuna, aquesta bestia la coneixem fa temps.

Entra RICARD, duc de GLOUCESTER, sol.

GLOUCESTER
Ara l’hivern de nostra desplaença
pel sol de York s’ha fet istiu de glòria,
i tots els núvols que la nostra casa
afeixugaren, en el pit profund
de l’oceà estan enterrats. Cenyeixen
nostres fronts, ara, les victorioses
garlandes, i les nostres armadures
abonyegades pengen com trofeus;
nostres alarmes bròfegues es tornen
reunions alegres; nostres marxes
temibles són cadences delitoses.
El rostre abominable de la guerra,
llis de front, ara en lloc d’anar a cavall
d’agualdrapats corses espaordint
l’esperit dels temibles adversaris,
cabrioleja de cambres femenines
sota les gràcies del lasciu llaüt.
Però jo, no cridat a tals platxeris
ni a fer cort a un amorós mirall;
jo, estampat rudement i sense aquella
majestat de l’amor fatxendejaire
davant l’errívol moure’s d’una nimfa,
i que tot bell acord en mi s’estronca,
privat d’encís, per àvola natura,
deforme, inacabat, i abans de temps
enviat a aquest món on es respira,
com qui diu a mig fer, tan mal guarnit,
tan mal girbat de tot arreu, que els gossos
em lladren quan m’aturo vora d’ells;
i bé!, jo que en el fluix i en l’aflautat
moment de pau, no tinc altres delícies
matant el temps, sinó espiar-me l’ombra
al sol i comentar la meva pròpia
deformitat, i que, per tant, no puc
ser l’amador d’uns ben parlats moments,
he decidit portar-me com un brètol,
i odiar els plaers frívols d’aquests dies.
Jo, per conxorxes, per induccions
perilloses, i somnis i falòrnies,
i profecies de begut, al rei
i a Clàrence, germà meu, els he portat
a sentir un odi a mort l’un contra l’altre.
I si el rei Eduard és just i digne
com jo sóc fals, subtil i traïdor,
avui empresonat deu ésser Clàrence
per raó d’una profecia, que
diu que J serà aquell que assassini
d’Eduard els hereus. Oh, pensaments,
cabusseu-vos al fons de la meva ànima!
Aquí ve Clàrence.Recordem que Ricard III Gloucester era un home privat d'atractius físics. Com que, segons ell mateix, a causa d'aquesta desgràcia, ni estimava ni l'estimaven, va invertir totes les seves forces en fer-se poderós sense importar-li els crims que hauria de cometre per comblar les seves ambicions. Richard III va regnar a Anglaterra del 1483 al 1485.

Els dolents de Shakespeare
SALA MUNTANER
Muntaner,4
BARCELONA
metro: Universitat
Fins el dia 8 d'Abril de 2012

Traducció del text de Ricard III, Josep Maria de Sagarra

SEI SHONAGON A LA LLUM DE LA LLUNA

Temple de Hase, Tokio, a la tardor

Parlar poc sense saber ben bé de qui perquè no se sap quasi bé res de Sei Shonagon que vol dir Consellera menor i que potser es deia Nagiko. Va venir al món l’any 965 d’aquesta era i durant una dècada va treballar com a dama de companyia de l’emperadriu Teishi. Va ser en aquests temps que va escriure el que en podríem dir “Llibre de capçalera” que en anglès ha estat traduït com “Pillow Book” i en francès com a “Notes de chevet”. Sei Shonagon era filla d’un erudit i ella mateixa era una dona enormement intel•ligent i culta. Les seves notes que no eren altra cosa que pensaments que se li acudien sobre temes diversos, estan considerades el paradigma de la literatura japonesa i, fins i tot, hi ha edicions per infants a fi i efecte que des de ben petits aprenguin a llegir els bells i poètics textos de Nagiko.  Les notes de Sei Shonagon mostren una escriptora congènita dotada d’un talent ric i variat per expressar els què sent. Així, en les seves notes, hi trobem una prosa pràctica i eixuta quan, per exemple, explica què li agrada i què no i aquesta veu segura i distant es desfà embriagada quan apareixen records galants i la llum de la lluna sobre els jardins del sumptuós palau.

Una història molt conservadora i probablement falsa fa constar que Sei Shonagon va morir en la misèria. La seva promiscuïtat, evident en alguns dels seus escrits, ha resultat molesta però és que Nagiko va escriure de forma totalment deshinibida sobre les coses que la varen inspirar, el dolç somriure d’un infant, la bellesa de la pluja sobre els arbres, el dolor per un amant que ha decidit abandonar-la.

M’he permès traduir de l’anglès un parell de mostres firmades fa més de mil anys per algú que potser es deia Nagiko.

66.Era una clara nit de lluna 

Era una clara nit de lluna, una mica després del desè dia del mes vuitè. Sa Majestat, que residia a les estances de l’emperadriu,  seia a la barana de la terrassa mentre Ukon no Naishi tocava la flauta per ella. Les altres dames del servei seien juntes xerrant i rient però jo estava sola, recolzada contra un dels pilars entre la terrassa i l’entrada principal.-Per què estàs tan silenciosa?  Va dir Sa Majestat. –Digues alguna cosa. És trist quan no parles.

-Em fixo en la lluna de tardor. Vaig respondre.

-Ah si, va remarcar ella. Això és just el què havies de dir. 

141. Al cap de poc del vintè dia del novè mes

Al cap de poc del vintè dia del novè mes vaig anar en peregrinació al temple de Hase y vaig passar la nit en un allotjament molt senzill. Estava exhausta i vaig caure en un son profund.
Quan, més tard de la nit, em vaig despertar, la llum de la lluna fluïa a través de la finestra i brillava sobre els llençols de l’altra gent de l’habitació. És evident que la blanca lluïssor em va emocionar enormement. És en moments com aquests quan la gent escriu poemes.


Fotografia: Superstock
Llibre:
The pillow book of Sei Shonagon
Traducció i Edició Ivan Morris
Penguin Classics, 1967

JÚLIA PERAIRE

M’hauria agradat poder explicar la història de Júlia Peraire des de la seva modesta arribada al món fins a la seva mort com a viuda del pintor Ramon  Casas, immortalitzada en diverses i valuoses pintures, en poses i vestuaris diferents que han estat i són admirats pels devots del gran artista català.Però, el que deia, que m’hauria agradat explicar la història de Júlia Peraire i l’haig de reduir –que no és poc- a la musa de Casas des de l’any 1906 quan el pintor va entrar al Salon Doré de Barcelona i la va veure, extraordinàriament jove i bonica, venent loteria en aquell local de delícies mundanes. Júlia Peraire tenia només divuit anys i Ramon Casas n’havia fet quaranta . L’enamorament diuen que va ser immediat i recíproc. Ramon Casas, senyoret benestant pertanyent a l’alta burgesia barcelonina, malgrat tenir els anys necessaris, va mantenir a Júlia amagada per no molestar les sensibilitats de la seva mare, Donya Elisa Carbó així com de les seves dues germanes. Júlia podia ser vista a totes les cases riques de Barcelona però només...en pintura. Setze anys després d’haver-se conegut i, un cop morta, la mare del pintor, Júlia i Ramon es varen casar.

Un dels quadres més valorats de Ramon Casas és, precisament, aquest audaç retrat de Júlia conegut com “La Sargantain”. Datat el 1908 ens presenta la imatge d’una formosa dona amb les faccions tensades per certa violència sexual que cobra força en la mirada del seus ulls bellíssims, lluents de febre incontrolada. Els braços s’aferren al seient amb ràbia i la roba groga, potser un llençol,  ressalta la pell suau i morena com la fruita a l’estiu. És important la forma en com Júlia té col•locat el possible llençol que, empresonat per les seves cuixes,  deixa endevinar el pubis que es marca com el centre del seu cos, paral•lel als ulls, paral•lel a la boca, dibuixant una estrella de plecs inquietants,  últim refugi de qui, altament inspirat, l'ha pintat per la història. Aquest magnífic quadre va guanyar el Premi del Círcol del Liceu que obligava a l’autor a fer-ne donació i, per tant, avui dia roman exposat a les estances de l’esmentada i elitista institució. El nom “Sargantain” és, probablement, un fals gal•licisme degut a l’humor de Ramon Casas i que fa al•lusió a una “sargantana” àgil, prima i fugissera.

Interior amb Júlia, 1924

Acompanyo unes mostres més d’aquesta Júlia Peraire que degué ser molt bella i que, als ulls de Ramon Casas, esdevé fascinant.

Júlia vestida de monja al Monestir de Sant Benet

ARTHUR MILLER, EL DRAMATURG RECORDA ( I )

Marilyn Monroe

(...) Con un papel en que prácticamente no hablaba , había causado un impacto tremendo. Yo había tenido que meditar unos instantes para recordarla en la película. Había parecido más un adorno que una actriz, una apostilla casi silenciosa al poder oficial y falsas propiedades de Calhern, la rubia imbécil y quintaesencial del brazo del mundano y corrupto representante de la sociedad. En aquella estancia llena de actrices y esposas de próceres, todas deseosas de vestir y comportarse con la ostentosa discreción de una señora, Marilyn Monroe parecía ridículamente provocativa, un pájaro extraño en medio del gallinero, aunque sólo fuera porque el vestido se le ceñía de un modo descarado, afirmando más que sugiriendo que tenía un cuerpo debajo, y que era el más apetitoso de la estancia. Y parecía más joven e infantil que cuando la había visto por vez primera. El resentimiento femenino que la rodeaba en casa de Feldman era casi tan sólido como un gas lacrimógeno (...). En vano buscaba el ojo el menor defecto en la arquitectura de sus formas mientras bailaba con su pareja, ya que su perfección parecía inducir a buscar la lacra inevitable que la asemejara a los demás mortales. Era pues una perfección que suscitaba el deseo de protegerla, aunque al mismo tiempo imaginaba yo la dureza de que había tenido que rodearse para haber sobrevivido allí tanto tiempo y con aquel éxito relativo. Aunque según parecia, por el momento estaba sola en el mundo. (...)

Arthur Miller

VUELTAS AL TIEMPO

Arthur Miller

Traducció, Antonio-Prometeo Moya

colección andanzas

Tusquets Editores

Barcelona 1987

-----------------------------

Fotografies:

Mih Jeans

martygervaispoetlaureate

Marilyn Monroe i Arthur Miller