 |
| Columnes, Alhóndigabilbao, Fotografia Javier 1949 flickr |
Bilbao em rep com si ens
coneixéssim de tota la vida. Em tracta de tu amb agradable naturalitat i en cap
moment es mostra turística o empalagosa. A Bilbao ningú t’empeny a comprar si
no vols fer-ho i la ciutat, ella mateixa, és una invitació a passejar-la i
gaudir-la sense que mai es mostri pretensiosa o distant.
El primer dia volto pel casc
antic. És dissabte i els carrers estan plens de ciutadans que xerren, beuen i
mengen amb envejable animació. Una para de metro em permet veure com amb dues
línies puc fer una bona batuda visual a la capital biscaïna. És obligatori
passejar per Sabino de Arana des del famós estadi de San Mamés i així, xino
xano, arribar al Palau Euskaldun on es pot veure un notable Nabucco
protagonitzat per Maria Guleghina. La sala està plena de gom a gom. El públic
sembla prendre’s molt seriosament una vetllada d’òpera. Quasi tothom va ben
vestit, guarda silenci quan toca i, això sí, com a quasi arreu del món,
aplaudeix abans d’hora quan l’orquestra encara no ha acabat la seva
intervenció. Surto al carrer flanquejat d’arbres esponerosos, frescos i
perfumats. No és ni mitja nit però regna la quietud i la majoria de restaurants
d’aquella zona ja han tancat.
 |
| Museu Guggenheim-Bilbao-Fotografia JoSin-Flick |
L’endemà diumenge és imprescindible
acostar-se al Guggenheim que, tot i tenir-lo molt interioritzat, m’impacta amb
les seves inesperades formes des de l’horitzó. Fa sol i la llauna platejada m’enlluerna
com m’enlluerna l’audàcia de la construcció que ha definit un nou paisatge per
Bilbao. Veig com passa la ria, verdosa i mansa. Hi ha molta gent a fora, gent
que sembla haver arribat al final d’una ruta habitual. Jo em fico al museu, me’l
miro de bon grat, veig obres exposades i dino a la cafeteria contemplant el
paisatge seré d’una plaça d’elegància geomètrica. No intento racionalitzar el
laberint d’angles que s’enfilen per formar el sostre del museu. Potser no podré
entendre res però m’és igual si em trobo a gust i, gràcies a rètols i
ascensors, ni em perdo ni em canso. Més tard aniré al Museu de Bellas Artes, un
clàssic obligatori però tot una altra cosa quan s’ha passat pel Guggenheim que,
com el seu homònim novaiorquès, és diferent de qualsevol altra edifici i, ja
per sí sol, s’erigeix en un espai tan visitable com una escultura gegantina.
 |
| Café Iruña-Bilbao |
I dilluns un dinar especial,
res, un menú de la casa a menys de quinze euros per cap. Però, de quina casa?.
Es tracta del bell Café Iruña, racó històric creat l’any 1903, adient per les
tertúlies de tota mena, lloc preferit per la gent que assisteix a la
universitat de Deusto i on de seguida puc clissar el bon ofici dels cambrers. L’atmosfera
té un aire mudèjar degut a les rajoles que decoren les parets i, sobretot, a la
manera com estan col·locades. Me’n vaig sabent que deixo un “luoco storico” que
ofereix diversitat de tapes, pinxos i racions en un ambient amable i clarament
europeu. El record del flam casolà pesa amb la dolçor de l’hospitalitat.
 |
| Alhóndigabilbao - Interior - Fotografia Javier 1949-Flickr |
A la tarda és obligatori
anar a Alhóndigabilbao. I quina forma més brillant de tancar l’escapada! Alhóndigabilbao és un edifici de l’any 1909
destinat a fer de magatzem de vins, licors i alcohols. Seguint la tendència
modernista va ser dissenyat per l’arquitecte bilbaí Ricardo Bastida. L’
Alhóndiga va complir la seva funció de magatzem durant només deu anys ja que,
per desgràcia, el va destruir un incendi. L’edifici ha romàs inservible fins
que sorgeix el projecte de convertir-lo en centre cívic, espai per la cultura,
l’oci i el benestar. I així el polifacètic Philippe Starck re dissenya l’ampli
interior i construeix un atri –l’atri de les cultures- de 6.193 metres quadrats
que decora l’escenògraf Lorenzo Beraldi. Degut a que l’edifici és en realitat
el recull de tres construccions, són necessàries quaranta-tres columnes que les
sostinguin. Beraldi dissenya quaranta tres pilars de 267 centímetres cadascun completament
diferents els uns dels altres, és a dir que no hi ha ni una columna igual. L’efecte
visual és magnífic en el seu contrast d’ombres i colors, un refugi silenciós i
ampli on seure o caminar amb l’esperit alliberat, els ulls immersos en la
penombra d’un espai que pot semblar infinit.
Alhóndigabilbao compren un
centre d’activitats físiques, una mediateca amb més de 50.000 volums i,
finalment, un centre d’activitats complementàries. A cada activitat hi
correspon un edifici. Aquest bell edifici tres en un es troba al centre de
Bilbao, en el vivíssim districte d’Abando i és tan gratificant anar-hi com
resulta dur pel visitant haver-lo de deixar. Crec que la clau de l’èxit d’una
construcció pública és aquesta. No voler-te’n anar perquè en ella t’hi has
trobat a tu i voldries compartir-la amb tots els que estimes. Però els avions
no esperen i tornar a Barcelona és ja imperiós. Per sort Bilbao sempre és allà
mateix i només la tenim a una hora de vol. Començo a pensar en tornar-hi.
