I JA ÉS NADAL !

Gentile da Fabriano-Nativitá (segles XIV-XV)

Des de l'Arbre de Foc, estimats llegidors, us desitjo un Nadal ple de pau i rialles. Els temps imposen sobrietat. Per molts serà bo descobrir que no cal gastar-se molts diners per sentir-se raonablement feliç. Detalls mil cops repetits com l'escalfor d'unes mans estimades, la fresca de la nit,  i el cant humil d'un cor parroquial brillaran més que mai en aquests dies i en aquest món que,  com deia el malaurat historiador Tony Judt,  no se'n surt.

Gaudiu, benvolguts,  de la cristal·lina veu de la soprano Victòria de los Àngeles interpretant una deliciosa cançó de bressol siciliana, Era la vo

Video de pslogge-cançó Era la vo de Geni Sadero

KAVAFIS, ORACLE D'AMOR I VIDA

El top model basc Jon Kortajarena

EL QUE PUGUIS

I si no pots fer la teva vida com la vols,

en això, al menys esforça’t

tant com puguis: no l’envileixis

amb el contacte excessiu de la gent,

en massa tràfecs i converses.

No l’envileixis portant-la, duent-la sovint i exposant-la

a l’estupidesa quotidiana

de les companyies i les relacions,

fins que arribi a ser pesada com una estranya.

TORNA

Torna sovint i pren-me,

Sensació estimada, torna i pren-me

Quan del cos la memòria es desperti

I un antic desig torni a passar per la sang;

Quan els llavis i la pell recordin

I les mans sentin com si toquessin altre cop.

Torna sovint i pren-me de nit,

Quan els llavis i la pell recordin...

LES FINESTRES

En aquestes estances fosques per on passo

dies asfixiants, vaig i vinc amunt i avall

per trobar les finestres.-Quan s’obri

una finestra hi haurà un consol-

Però les finestres no hi són, o jo no puc

trobar-les. I potser millor que no les trobi.

Tal vegada la llum sigui un nou turment

Qui sap quines coses noves em mostrarà.

QUAN DESPERTIN

Intenta guardar-les, poeta

per més que en siguin poques aquelles que s’aturen.

Les visions del teu amor

Posa-les, mig ocultes, entre les teves frases.

Intenta retenir-les, poeta,

quan despertin en la teva ment

a la nit o en el fulgor del migdia.

Konstandinos Kavafis (1863-1933) va entrar al món amb la força d’un àngel misteriós quan l’escriptor britànic Lawrence Durrell el va convertir en l’oracle de la seva celebrada obra novel·lística "El quartet d’Alexandria" on s’anomenava a Kavafis com “el poeta de la ciutat”. Aquest fet esdevenia sobre el 1955. Més tard, el cantautor català Lluís Llach va musicar una sèrie de poemes de Kavafis entre els quals ha estat especialment afortunat “Ítaca” si be erròniament pronunciat “Itaca", probablement per una qüestió de comoditat musical espontània.

Al llarg dels seus setanta anys de vida Kavafis va escriure uns dos-cents poemes. La temàtica està centrada en l’art, la política i, sobretot, en el món de l’amor homosexual que el poeta canta amb elegància i desinhibició. Parlar de Kavafis el segle XXI és parlar ja d’un clàssic. Va ser ric quan era infant i un adolescent pobra repartit entre Londres i la seva ciutat de naixement Alexandria, a la qual es va quedar per sempre, treballant com a periodista i canvista a la borsa. Se’l recorda escrivint poemes des de molt menut però mai va editar cap llibre en vida i, el que és més curiós, mai va donar cap pas per donar-se a conèixer. Probablement la temàtica dels seus bells i càlids poemes d’amor el va convertir en l’home secret que finalment hem descobert.

Guardem les seves paraules a flor d'ànima i, en silenci, exaltem el poeta.  

Fotografia: people

UN BELL BALL

Un equip de futbol soviètic visita una ciutat d’Europa occidental. El motiu és la gran exposició industrial que la ciutat celebra. L’equip de futbol soviètic ha de jugar un partit contra l’equip local, feixista, òbviament. L’esforç que fa l’equip soviètic per demostrar la seva perfecció social i esportiva xoquen constantment amb l’ineficaç administració de la ciutat occidental, corrompuda per la degradació dels seus menyspreables habitants.

Un jove Dmitri Xostakovitx de tan sols 29 anys va tenir prou valor per convertir en ballet l’ "argument" acabat de resumir. I en va saber i molt. El seu geni el va portar a crear una obra propagandista, com dictaven els canons stalinians,  però l’obra mostra un constant desplegament de bromes, al·lusions,  i dobles sentits que la converteixen, des de que neix, en una partitura irònica i plena d’intel·ligència,  que assoleix fama mundial. “L’edat d’or” és el títol d’aquesta meravella musical que jazzeja descarada amb certa qualitat d’animal relliscós.

Xostakovitx,  tan perseguit i castigat,  per Stalin ja feia temps que estava entrenat per burlar el diable. Per desgràcia no sempre li va sortir bé i alguns períodes de la seva vida –la d’un dels millors músics russos de tots els temps- va sofrir a causa de la por que li causava sentir-se assetjat de molt a prop pel poder del tirà, saber que si volia viure havia de compondre el que li deien des de dalt, creure que si deixava l’Est, a l’altra Europa es moriria de gana i romandre en silenci, fidel a les seves idees anticomunistes que mai podria explicar a ningú més enllà de la família i les amistats properes.

Si us plau, no renuncieu a gaudir d’aquesta música meravellosament dansada-a vegades apareix com a tango i d’altres s’anuncia fox-trot- per la companyia del teatre Bolshoy de Moscou, recentment, quan, amb absoluta pompa, l’esmentat teatre va celebrar una gala commemorant les obres de restauració que l’han deixat sumptuós com el palau d’un tsar del segle XXI.

Video de Shrek2you
Fotografia de vialin.com

VIRGINIA WOOLF UN DIA...

Riu Ouse, tràgicament famós

Estimat,

M’adono que m’estic tornat boja un altra cop. N’estic segura. Sé que no podré suportar aquesta terrible crisi. I aquesta vegada, no em curaré. Ja torno a sentir veus i no puc concentrar-me per pensar. Així que faré el que sembla millor. Tu  m’has fet perfectament feliç. Tu has estat per mi el que ningú més hauria pogut ser. No crec que dues persones haguessin pogut conèixer tanta felicitat fins a l’arribada d’aquesta malaltia terrible. Ja no puc lluitar més. Sé que malbarato la teva vida, que sense mi tu podries treballar. I sé que tu ho faràs. Ho veus? Ja ni sé escriure correctament. Ja no puc llegir. El que jo vull dir-te és que et dec tota la felicitat de la meva vida. T’has mostrat tan íntegre i pacient amb mi i tan indescriptiblement bo. Tothom ho sap. Si algú m’hagués pogut salvar, aquest hauries estat tu. Tot m’ha abandonat excepte la certesa de la teva bondat.  No vull continuar a malbaratar més temps la teva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que nosaltres ho hem estat.

V

No sé perquè hi ha dies que, sense més ni més, trio un text dolorós. La valentia dels suïcides em causa una estranya atracció. Aparentment i, fins instants abans de morir, Virginia Woolf va estar amb el seu marit i també va treballar en els seus textos fins que va escriure aquesta carta o nota que, sense dir-jo, ja avisa  que el final és arribat. I l'escriptora desapareix.
És el dia 28 de març de 1941 i fins dues setmanes més tard no s'aconsegueix rescatar el seu cadàver del riu Ouse on s'havia llançat. Amb les butxaques de l'abric plenes de pedres, l'aigua l'havia estirat fàcilment cap al fons. Devia sentir com l'abraçada molla i, ja indefugible, l'anava alliberant del pes de viure bregant amb un talent inqüestionable i els girs depredadors del seu cervell. Talent i mal, rares criatures allotjades en el cos fràgil d'aquella dona que, per trobar la calma, va menester sobretot la seva força, un gaiat propi de caminadora, les pedres i el riu. 

El seu marit Leonard Woolf la va enterrar sota d'un roure vora del riu Ouse. Passaven temporades a Rodmell, Sussex, en una casa de nom Monk's House. Actualment un santuari que glorifica la personalitat de l'escriptora.

La carta al seu marit sembla no deixar dubte de com el va estimar. L'original novel·la Orlando diuen que és una carta d'amor a la seva millor amiga, Victoria Sackville. Sabrem un dia com s'harmonitzen estimacions destinades a figures de sexes diferents?  O cal ser del grup de Blomsbury per arribar tan lluny amb les passions?

fotografia: seafordanglingclub.co.uk