 |
| Lucile a la portada del llibre que ha escrit Delphine de Vigan, la seva filla |
Aquest relat
sensible de la memòria familiar, travessat per secrets enterrats, rancors
permanents i decepcions amoroses, és el testimoni pudorós de les ferides de
l’existència”. Julien Bisson, Lire.
"Escric
sobre la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa,
escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan
present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a
agafar mai en braços”. Delphine de Vigan, J'ai lu.
M'alegro molt de veure a les taules, prestatges i aparadors
de les llibreries, l’últim llibre de Delphine de Vigan que porta el bell títol
de Res no s’oposa a la nit i on la jove escriptora francesa renuncia
honestament al món purament literari i enterra les metàfores per relatar la
vida de Lucile, la seva mare que és també la vida de la pròpia autora si partim
de la importància que mares i filles solen tenir l'una per l'altra quan descobreixen aquest
vincle de sang i esperit que no es trencarà mai mentre una d'elles dues
romangui en vida.
Mentre en el seu llibre anterior Les hores soterrades,
comentat en aquest blog amb entusiasme, lloant la intel·ligència i l’estil de
l’escriptora, a Res no s’oposa a la nit, de Vigan no pot escriure com un
creador lliure, captiva com està del record de la seva estimada Lucile de la
que ha hagut de tenir cura com si els seus rols fossin jugats a la manera
inversa i Delphine fos la mare d'aquest ser desnortat, tendrament desvalgut que
és Lucile, la seva mare convertida en filla problemàtica.
De Vigan fa una important recerca sobre la vida de la seva
familia començant pels seus avis materns. Una vida marejada pels alts i baixos
d’un avi de conducta estranya, d’uns oncles i tietes marcats per una
inestabilitat profunda i d'una mare, Lucile, que amb l’ajuda de les seves filles,
Delphine i la seva germana, encara molt joves, lluitarà per reexir d'una
malaltia que l'empeny a viure en un constant comportament de signe patòlogic ple de sotracs i ensurts que no sempre sabrà o podrà
evitar.
Fets reals
considerats com una novel·la, Res no s’oposa a la nit ha estat traduïda a més
de vint-i-cinc idiomes i ha obtingut el prestigiós premi Renaudot, un dels més
considerats de França.
Llegir aquest
llibre ha estat per a mi dolor i amor humans . De Vigan escriu de veritat la
veritat i les seves paraules, sempre mesurades, com si volgués calcar de la
memòria els records més exactes, ens la fan respectar i apreciar amb el desig que
no deixi mai d’escriure’ns.
La meva mare estava blava, d'un blau pàl·lid barrejat
de cendres, les mans estranyament més fosques que la cara, quan jo l'he trobat
a casa seva aquest matí de gener. Les mans com tacades de tinta al plec de les
falanges.
Primer
paràgraf de "Res no s'oposa a la nit"
Res no s'oposa
a la nit-Edicions 62
Nada se opone a
la noche- Anagrama
Rien ne s'opose
à la nuit- JCLattés
