DIU WILL

Dona davant d'una sortida de sol-Kaspar David Friederich

De vegades un refredat enterboleix la ment i escriure costa. Dubto entre temes diversos i quan m'he decidit per un, les paraules van fent de les seves. O van massa ràpides o no van de cap manera. Per sort, entre estornuts i llàgrimes absurdes, he tingut lucidesa suficient com per pensar en algun poeta, un que em fes el favor de prestar-me els seus versos per uns dies,  a fi de compartir-los amb vosaltres mentre em refaig d'aquest mal que no és mal però que, d'alguna manera i per sort, parcialment, paralitza. A fi de no rumiar gaire no m'hi he posat per poc i he recorregut directament a aquell anglès que s'anomena ell mateix Will. Com podeu veure el geni tenia l'autoestima a les estrelles:

LV

Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant
i brillareu millor en els meus accents
que en les pedres que els anys devastaran.
Quan caiguin tots els ídols de la història
i les tubes arrassin les muralles,
no podran esborrar vostre memòria
ni armes de Mart ni el foc de les batalles.
Contra l'amor i l'odi que ens oblida,
perdurareu; tindreu un lloc ben alt
als ulls d'aquells a qui el futur convida
a ser presents en el Juí final.


I aquell dia viureu en els meus cants
i en els ulls amorosos dels amants.

William Shakespeare


No es pot negar que el xicot prometia. O no?

Gerard Vergés
TOTS ELS SONETS DE SHAKESPEARE
Columna, Barcelona 1994

CABRÉ, HEIFETZ, STORIONI I...DINICU

-       A l’ultima i celebrada novel·la de l’escriptor català Jaume Cabré, Jo confesso, es parla amb constància  notable d’uns quants noms que valdran més d’un estudi perquè hi ha llibres, com aquest, que ens porten a prendre notes amb la benintencionada fe de buscar i trobar temps per indagar i saber les moltes coses que el text suggereix.  Si el mateix Jaume Cabré afirma que quan una persona ha acabat de llegir un llibre, és ella més el que ha après mentre llegia, hi podem afegir  que el llibre acabat ens ha inoculat noves inquietuds que, quedant vives, en nosaltres ens guien a la recerca de dades de les que ben poc n’hem sabut abans de llegir el llibre.

model d'Storioni 1786-ianhighfield.com

Tal seria el meu cas,  ja que jo solament parlo per mi. Mentre el nom de Jascha Heifetz em portava a no massa anys endarrere quan vaig saber de l’art d’aquest violinista eximi, res sabia jo del que era un Storioni. Sí, bé, un violí, però, existia de debò com els Stradivari que tanta fama tenen en el món dels grans intèrprets clàssics o era fruit de la imaginació del novel·lista?.  Doncs sí, existia perquè el senyor Lorenzo Storioni va viure quasi un segle i està considerat l’últim dels luthiers clàssics provinents de la ciutat de Cremona. Storioni nascut l’any 1714 i mort el 1816 treballa ja sobre la tradició que ha fet famosos els Stradivari i els Guarnieri. Els Storioni són violins de factura tosca perquè els temps eren difícils i no permetien emprar la fusta adequada.  El creatiu Lorenzo Storioni va introduir els violins de fusta d’auró local que feren un gran èxit i que, actualment, reben un gran apreci pel fet de ser excel·lents instruments creats a partir de materials modestos, quasi pobres. Al mateix temps també varen obtenir un enorme prestigi els contrabaixos Storioni.

Jascha Heifetz, està escrit gairebé a pertot, ha brillat com un dels violinistes més grans de la història. Nascut a Vilnius l’any 1901, fill de músic, es va iniciar de ben petit en els secrets del violí. Nen prodigi donava concerts des que tenia set anys. Atès que Vilnius, a l'actual Lituània, formava part de Rússia i les coses no pintaven gens bé l’any 1917,  la família Heifetz,  d’origen jueu, va marxar cap els Estats Units.  Aquell mateix any, el jove Jascha ja va donar un concert el Carneggie Hall deixant el públic estorat.

Va ser, a dir dels experts, un home que va crear el seu propi so amb el violí,  de manera que, els amants d’aquest instrument, el distingien d’entre els altres musics. Tenia un control superb de l’arquet i les cordes i el seus refinament i precisió es consideren encara incomparables. Un altra gran figura, Ithzak Perlman l’anomenava “el tornado” tanta era la intensitat emocional que Heifetz imprimia a les seves interpretacions.  Heifetz era un artista molt peculiar. A Israel es va negar a retirar la música de Richard Strauss que tenia programada, afirmant davant del Ministre de Cultura d’aquell país,  que l’art estava pel damunt de la política. Va tocar Strauss –sospitós de fer el joc amb els nazis- però quan va acabar la peça,  va ser castigat pel silenci glacial d'un públic humiliat. Això passava l’any 1953. L'holocaust cremava. Quant va sortir del teatre, un home el va intentar agredir sense aconseguir-ho. És va dir que pertanyia al grup terrorista Kingdom of Israel. Heifetz va tardar a tornar a Jerusalem.

Heifetz que ja havia enregistrat a Rússia els anys 1910 i 1911, quan era un nen, va signar de seguida amb Victor amb qui va durar fins a la seva mort. Els anys 70, Heifetz va deixar de donar concerts a causa d’una operació d’espatlla. El seu so havia restat el de sempre però tocar l’obligava a un esforç físic quasi dolorós. Així que, a Beverly Hills, Califòrnia, que és on vivia es va lliurar a donar classes particulars a joves músics destinats a esdevenir professionals d’alçada.

 Heifetz però, tot i sabent-se, un dels millors arquets del món, havia transcrit una melodia zíngara de qui ell considerava el més gran violinista de tots els temps, Grigoras Dinicu (1889-1949),  gitano romanès, violinista i compositor a qui, de nen se li havia concedit una beca per estudiar música a Viena on no va ser acceptat pel fet de ser gitano, una ferida que el gran músic mai no va perdonar. La canço, molt popular, es titula "Hora Staccato"

Els violins que va posseir Jascha Heifetz varen ser:

un Dolphin Stradivarius (1714)
un Piel Stradivarius       (1731)
un Tononi                      (1736)
i  un Guarnieri             (1742)
Aquest últim, preferit entre tots, el va acompanyar fins el final de la seva vida. 


PS: Ignoro per quina raó el video de Grigoras Dinicu surt duplicat. Demano disculpes.

Videos de 55543ds i Sam Leo 0519

FRAU BLOCH-BAUER A LA CINQUENA AVINGUDA

Adele Bloch-Bauer-Gustav Klimt

Trobem a Adele Bloch-Bauer a la seva residència de Nova York, un exquisit palauet que el magnat dels cosmètics Ronald Lauder va adquirir l’any 2001 per exposar-hi obres d’art recuperades de l’espoli perpetrat pels nazis als jueus i que es coneix com a Neue Galerie.  Veure a Frau Bloch-Bauer residint en una de les ciutats més avantguardistes del món no ens causa cap sorpresa doncs ja, quan vivia a Viena, filla de ric banquer i esposa d’un pròsper industrial, creava, probablement sense saber-ho, les avantguardes del seu temps.  Adele Bloch-Bauer, morta de meningitis als 43 anys, mantenia un enlluernador saló d’artistes a la seva ciutat exultant,  a cavall de dos segles. Freud, Richard Strauss, Stefan Zweig eren visitants habituals i joiosos conter tulis d’aquella dama d’atractiu misteriós que fumava incansablement amb broquet de marfil. És fàcil imaginar-la confosa en mig del  fum, distingida i superba, nascuda i educada en el poder i amant de l’art, la ciència i el pensament més avançats. Klimt era també un dels seus visitants, íntim amic i, tal vegada, secret amant. El gran pintor la va plasmar en dos quadres, el segon quan ella ja no era en aquest món. Ambdós s’exposen a la Neue Galerie. La primera Adele, la que ara ens interessa, està datada el 1907 i ocupa un pany de paret que esdevé un altar a l’estètica perquè Klimt va fondre Adele en preciosos metalls –or i plata- mostrant-nos-en el cos de serp assegut en un possible silló, tot declinat en un sofisticat mosaic inequívocament bizantí. La cara sembla tractada apart, viva, important i blanca ofereix la màgica mirada d’aquells que mai ens deixaran saber en que pensen.  Una estona immergits en els seus ulls hi descobrim la remota humitat dels sentiments que vibren  més enllà del sumptuós entorn que embolcalla a la dama. Els llavis,  que semblen acabats de pintar, són com els cors vermells que, potser amb menys perícia que l’artista, han perfilat milers d’enamorats en estat de candor absolut.

L’Adele Bloch Bauer de Klimt va romandre molts anys a Àustria fins que la seva única neboda viva,  Maria Altmann,  que, salvada de les hordes nazis, vivia a Los Angeles, la va reclamar per via legal al govern austríac guanyant el cas i, per tant, rebent la immortal imatge de la seva tia que, de moment, va guardar prudentment a casa seva. Amb el temps, va aparèixer el poderós Lauder i, a través de la casa Christie’s, va adquirir el valuós quadre per un import de 185 milions de dòlars estadunidencs.

Mirant a Adele Bloch-Bauer no puc evitar  d’imaginar-la escapant-se sovint del seu cèntric refugi. De ben segur que, al carrer,  estaria exquisita amb un vestit sastre negre de tall impecable –americana masculina i faldilla de tub-  complementat per altes sabates també negres i de pell mat com el moneder en forma de cartera, brillant-li al coll dues fileres de lluminoses perles  mig recolzades sobre la brusa de batista blanca. Un cop tancat el palauet on l’exhibeixen cada dia, Adele podria fer camins de mal endevinar. La possibilitat de trobar algú estimat en un apartament recòndit,  una reunió amb amics artistes tan privada com les que ella ja acostumava a fer a Viena. O potser, Adele es trobaria a gust en un bar reservat d’un distingit hotel on prendria lentament un blanc Martini mentre la seva mirada inconfusible expressaria la solitud de les que haurien pogut ser amigues seves, les desvalgudes, disgustades, interessants senyores que, amb pinzell sobri i boirós havia immortalitzat un altra gran artista, per bé que molt diferent de Klimt,  el senyor Edward Hopper.   

Adele Bloch-Bauer

                                     

Fotografia del quadre: artworkmagazine.com
D'interès. www.neuegalerie.org

TERRITORI AMISH

Interior del mercat de Lancaster (Pa)

La secta cristiana coneguda com amish té 22 assentaments a Estats Units. Jo vaig fer un cop d’ull pel de Pennsilvania que és el segon més nombrós. En total, els amish d’aquest indret,  són unes 230.000 persones identificades com cristians anabaptistes i provenen d’immigrants arribats de Suïssa el segle XVII. Els amish parlen entre ells un dialecte germànic conegut com deitsch o alemany de Pennsilvania, segons ells, suïs. També són coneguts com holandesos de Pennsilvania ja que el mot dutch=holandès és un arcaisme del mot deutsch=alemany.

Formen un grup cultural i ètnic molt unit tot tot i que cada assentament pot diferir dels altres en costums substancials. El que els vincula més és la seva creença pràcticament literal en el Nou Testament fet que els obliga a aïllar-se del món exterior que anomenen anglès o yankee.

Vesteixen de forma molt austera com ho feien els seus ancestres religiosos al centre d’Europa durant l’esmentat  segle XVII. Són pacifistes a ultrança.

Les generacions més velles i conservadores rebutgen l’electricitat perquè suposa una connexió amb el món que estan cridats a evitar. Tampoc porten botons –són substituïts per ganxos- ja que els associen a les forces armades. El mateix succeeix amb els bigotis que, segons ells, són clarament un símbol militar. Atès que la majoria es guanyen la vida com agricultors i ramaders, últimament s’han avingut a algunes avantatges del progrés com ara les munyidores –tenen marcat un mínim de watts- però, per exemple, el telèfon no és acceptat i, com a màxim, comparteixen una única cabina per assentament que només utilitzen en casos de suma urgència. Els cotxes estan absolutament prohibits i es desplacen en carros tirats per cavalls.

Els homes, mentre són solters, s’han d’afaitar cada dia però quan es casen estan obligats a portar barba. No fan cap mena de servei militar, no accepten assegurances ni ajudes escolars ni alimentàries i paguen impostos de les moltes prestacions que rebutgen com ara les mateixes escoles.

Lancaster: Vista exterior del mercat

Quan arriben a l’adolescència molts d’ells, lògicament, es rebel·len contra la vida tan austera que els toca portar. En aquest moment són contemplats pels seus majors amb benevolència i, fins i tot, se’ls ofereix marxar un any de casa seva i deixar la comunitat per si volen conèixer el món anglès. Si passat aquest any decideixen tornar, són benvinguts i fan els vots de baptisme i no violència així com renuncien, de per vida, als progressos tècnics. Si incompleixen aquests vots, són expulsats de la comunitat. La relació que, els qui en retornar de l’any anglès, han decidit deixar la pràctica amish així com, la que mantenen amb els expulsats, és cordial i familiar.  Nois i noies són batejats en el moment de fer els vots ja que els amish, també dits mennonites, no creuen que un infant sigui portador del pecat original ja que no té consciència.

Els amish fan treballar als nens des que són molt petits a fi de que ben aviat es valguin d’ells mateixos. Aquest fet tan sever els està posant contra la llei de protecció de menors amb la qual, en aquests moments, hi tenen ja seriosos conflictes.  Són notables camperols –sense tractors, és clar- i bons fusters. Degut a la seva no acceptació d’ assegurances, quan els esdevé un sinistre, s’ajuden entre ells de forma totalment solidària.

El fet de procedir de comunitats europees molt unides ha fet que els amish tinguessin malalties hereditàries però es neguen a que se’ls facin estudis genètics que els podrien ajudar i accepten el mal com a divina voluntat de Déu. Alguns han acceptat la moderna medicina per salvar els seus fills però, prèviament, han hagut de demanar permís a les seves autoritats religioses. Són sobris amb tot i un objecte decoratiu no té, per ells, el més mínim sentit. Tampoc tenen edificis religiosos. Resen recollits a casa seva tal i com mana el Nou Testament.

La relació amb el món ens enemista amb Déu

Jaume 4:4

La mare i la filleta al bar

Informació obtinguda de la guia que sobre els amish em varen donar al Visitor’s Center de Lancaster (Lancaster County) Pennsilvania.

Wikipedia

El cotxe dels amish

Afegir que el seu comtat, Lancaster, és una meravella quant a conreu de la terra i cura del bestiar. Les seves blanques granges, les immenses sitges, els camps de blat de moro i terra de pastura transmeten pau i benestar. Ignoro qualsevol dada sobre el seu comportament com a comerciants però, el cert és que el mercat de Lancaster es pot dir que és d’ells. La ciutat de Lancaster, no molt gran, és pròspera i suggeridora. Carrers estrets, de velles cases no gaire altes, flanquejats per plàtans o bedolls, ens porten inevitablement als inquietants ambients de les novel·les gòtiques.

Cal recordar Único testigo?

Terra i granges amish