 |
| Nefertiti-Bust de 3.400 anys-Museu Egipci, Berlín |
Va seure a davant meu i, amb
la veu tocada de nostàlgia, em va dir que ho sabia del cert i que ara era per
sempre: Havia perdut la cara. Es buscava als miralls i als vidres dels
aparadors i, fins i tot, esperava trobar-se en estretes i llargues fulles de
ganivets de cuina. La pèrdua li feia obrir armaris i calaixos i acariciar els
vestits propis com si fossin d’una altra, estimadíssima, que hagués marxat per
sempre sense dir-li ni un mal adéu, deixant-li de record el rostre devastat d’un
ser imprevisible que, d’ara en endavant i així fins a la mort, hauria de ser el
seu i arrossegar-lo arreu.
Va seure davant meu i,
suaument, es va passar pels ulls, pel nas, pels llavis, les tremoloses puntes
dels seus dits com si llegís un llenguatge de cecs i esperés reconèixer en els
trets, explorats amb temor, la cara que havia estat seva i que, d’un dia per l’altra,
havia fugit cruelment i per sempre. No. Ja no eren els seus ulls com olivines, sinó només, dues
rudimentàries conques que li guardaven llum perquè, ella pogués veure i lamentar, la pèrdua d’aquell rostre que havia fet girar a
la gent. El nas s’havia eixamplat de forma barroera i dues pigues rodones i petites,
de color de sang presa, sobresortien del
pont tort i enfonsat. Més avall, una
maldestra doble línia de pell seca i blavosa ocupava l’indret, on els llavis, –que
havien estat constantment comparats a les maduixes més roges i més fresques- havia
rebut els llargs petons que, d’ un temps cap aquí, l’havien oblidat. La pell no
conservava res del llenç blanc impol·lut que havia causat tantes enveges com
admiracions. Ara era un drap de foscor desigual amb arrugues i taques que recordaven
el més humil parrac de la neteja.
Va seure davant meu i va
prendre un tallat fent un esforç per assumir que el temps la castigava
brutalment. Vaig procurar fer-li entendre com n’havia estat d’excepcional la
seva cara i com havia de valorar els èxits que li havia reportat ser tan
bonica.
Em deien la Maria maca, va
mormolar en veu baixa. I ara quasi ningú em coneix, va afegir amb pesar.
Quan va morir al cap de
dotze anys, ja havia après a ser una altra. L’altra. I afirmava sovint que la memòria
d’haver estat molt bella li anava quedant tan remota que quasi ni se'n recordava.Veia el seu antic retrat damunt del tocador, el retrat d’una dona preciosa que la
mirava fixament quan es ficava al llit. I es deia a sí mateixa: " Potser durant
molts anys vaig ser aquesta. Que estrany se’m fa si a dia d’avui, no la conec.
Senyor doneu-me un bon son."
Apagava la llum i en la
fosca pacífica dormien com una sola dona.
