DE COP I VOLTA L'ESTIU

 

Llegeixo que una villanelle és una una dansa rústica que es va fer molt popular a Itàlia durant el segle XVI. També llegeixo que la villanelle, com a forma literària, és una estrofa de dinou versos agrupats en cinc tercets i conclosos amb una cuarteta. Cada vers pot tenir les síl•labes que l’autor vulgui. Segueixo llegint que Bishop, W.H. Auden i Dylan Thomas varen escriure diverses villanelles.

Però anem a la que té per títol el mateix nom de l’estrofa poètica. Es tracta de l' exquisida Villanelle que va compondre Hector Berlioz (1803-1869) sobre un poema del seu compatriota, el gran poeta i pintor francès Théophile Gautier (1811-1972). Aquesta delicada melodia pertany al cicle Les nuits d’été que consta de sis poemes del gloriós Gautier musicats amb gran inspiració per aquest revolucionari de la música que va ser Hector Berlioz. Les partitures varen ser escrites per a mezzo-soprano i també per a tenor però jo porto una soprano, Régine Crespin (1927-2007), la immortal intèrpret francesa que tanta glòria va donar a l'òpera mundial. La seva Villanelle és la primera que vaig escoltar i la que prefereixo.

Una cançó, Villanelle, bucòlica i ferventment romàntica. No en va els seus autors són símbols del Romanticisme escrit així, amb inicial majúscula. Un moviment artístic sense el qual se’m faria encara més difícil entendre coses que em semblen impossibles. La passió, la imaginació, l’amor, l’espontaneïtat s’imposen per damunt de tot. N’hi ha que encara avui naixem amb aquests bells estigmes que comporten el dolor més intens i, a més a més, per si fos poc,   la joia d’haver-lo sofert, l’alegria d’un instant sublim que no volem renunciar a viure malgrat saber que , tard o d’hora, plorarem de valent la seva fugacitat però que haurà donat sentit a la nostra memòria que és tant com dir a la nostra vida. Croce e delizia. Ni més ni menys que això.

L’Arbre de Foc manté alçades les branques que us acullen a tots els que, de bona fe, voleu venir a refugiar-vos a la seva ombra ara que la calor ja no és solament una amenaça. El foc de l’arbre, ja ho sabeu,  és figurat i només es pretén perenne calidesa per a tothom cada dia de l'any.

Riudellots de la Selva-Primavera
Fotografia: Vilot

L'Arbre reposarà uns quants dies amb la il•lusió de retrobar-vos en el moment més impensat.

Tingueu un bon estiu!

TIEMPO DE VIDA: LLEGIR A L'ESTIU I SEMPRE

Sense títol-Phuon Qoc Tri- Oli sobre tela, 2009

(...) Una tarde, aludo a que casi todos sus cuadros repiten un mismo esquema compositivo, con un motivo figurativo, generalmente una foto arrancada de una revista, distorsionada y pintada, alrededor del que se articula el espacio del cuadro. Me refiero a ello de pasada, pero le hace mella, ya que las siguientes veces menciona en broma la figurita central, como yo inocentemente la he llamado, y, tiempo después, su pintura evoluciona hacia una geometrización del lienzo que, a base de multiplicar los centros, acababa con la noción misma del centro. (...)

Tiempo de Vida

Marcos Giralt Torrente 

Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) ha escrit un llibre inoblidable, un llibre dels que deixen senyal i ens obliguen a recordar amb plaer el nom de l’autor, a buscar la seva obra anterior, a estar a l’aguait del que ens oferirà en el futur. Em refereixo a Tiempo de Vida (Anagrama, 2010), una autobiografia parcial del escriptor en la qual relata de forma resplendent la relació mantinguda amb el seu pare, el pintor Juan Giralt, de notable prestigi.

He dit que es tracta d’una autobiografia parcial perquè l’autor, amb precisió científica, no va mai més enllà del què ha estat la seva vida en funció de la vida del seu pare, artista de comportament erràtic i seductor, feble i trist, enigmàtic sovint. Mal pare i bon pare segons com, segons quan, ser fluctuant que causa ràbia indissimulada a l’autor i que, alhora, és capaç d’inspirar-li l’amor més tendre i perdurable. Arriba un moment, en el llibre, que els papers queden, gairebé, invertits i Marcos Giralt Torrente, l’escriptor, esdevé el devot pare del seu propi pare, presoner d’un mal indefugible que, en poc temps, acabarà amb la seva vida.

Marcos Giralt Torrente es val d’un estil afilat que fuig de paraules sonores i d’adjectius ensopegats per donar lloc a una prosa elegant i distingida que sosté amb rica sobrietat la trama de la seva pròpia història. Amb la sàvia tensió d’un cable d’acer tallant, la prosa de Giralt Torrente actua com la navalla del virtuós que sap, perfectament, quin mot cal dir i quin altra no. I tanmateix, en aquest admirable treball, no hi veiem ni un clau, ni un afegit, ni una lleu fissura ja que sembla creat d’una sola tirada que manté sempre el to que exigeix el que ens està explicant.

Marcos Giralt Torrente no posa noms a cap dels personatges de la seva narració. Per alguns pot ser un càstig a l’anonimat, per altres, un premi a la discreció. Tiempo de vida és solament la vida del pintor i de l’escriptor en estricta funció l’un de l’altra. La resta d’anònims que els envolten són, en el llibre, el que en diem actors de repartiment i Giralt Torrente no s’atura mai en les seves existències a no ser que un fet, una anècdota que poden incidir en les vides de l’escriptor i del seu pare, obligui a un imprescindible aclariment.

Si ja l’heu llegit, m’agradarà saber què n’heu pensat. I si no ho heu fet, ara és un bon moment per descobrir la veu d’un narrador excel•lent.

TIEMPO DE VIDA
Editorial Anagrama S.A.
2010-BARCELONA

DE PROVENÇA EL BLAU, EL GROG...

La maison jaune - Vincent van Gogh (1888)

I CANSAT DE LA VIDA DE PARÍS, EL GENIAL HOLANDÈS, ES VA INSTAL·LAR A ARLES, A PROVENÇA. ENLLUERNAT PEL SEU PROPI CERVELL VA PINTAR AIXÍ LA CASA ON, JUNT AMB ALTRA GENT, VA VIURE. A DINS HI AQUELLA HABITACIÓ QUE HEM VIST TANTES VEGADES.  EL GRAN PINTOR VA PASSAR FRED I GANA. SOVINT ESCRIVIA PLORANT A THEO, EL SEU GERMÀ. NO S'ENTENIA COM ELS QUADROS DE VINCENT NO TENIEN SORTIDA. D'UN GROG INTENS I AMARG VA SER LA SEVA VIDA. VA INVENTAR UNA LLUM QUE EL SOL NO HA ACONSEGUIT DE TENIR MAI. I  VA INDAGAR EN ELS CELS DE NÚVOLS CARGOLATS A PUNT DE REVENTAR EN SONORA TEMPESTA. ELS SEUS COLORS SÓN DE LA SEVA PROPIETAT. SÓN, PER SEMPRE,  ELS COLORS DE VAN GOGH 

USÉS, A PROVENÇA: UNA INVITACIÓ

Les voltes de la Rambla - Girona

Si pots imaginar que t’esperen a Uzès, no t’entretinguis en altres vel•leïtats d’estiu i, decidida, prepara l’equipatge bàsic per volar baix, creuant l’espai d’asfalt, fins a arribar a la ciutat, on ja fa dies, coneixen el teu nom i l’han escrit. No saben que no és només l’atzar la força  que t’empeny a travessar el pòrtic, flanquejat de plàtans, que et portarà fins a la Plaça de les Herbes. No oblidis, sota els arbres antics de frescor renovada, escoltar, altra cop, la coneguda remor del vent entre les fulles. La seva melodia, canviant però inconfusible, podria haver estat la teva música primera des que, innocent, i no sabent pensar, paraves atenció a un munt de coses que no tenien nom ni els feia falta.

Quan siguis a la Plaça de les Herbes, volta sota les voltes com, molts anys endarrere, feres en un altra ciutat, també de pedra,  com Usés però més al sud, en la terra germana on la teva infantesa aniria degotant fins a esvair-se. Aquelles voltes, les seves, t’aixoplugaven i et protegien del sol i també, sobretot, et refugiaven dels espais perillosos, buits d’afecte. Aquelles parets quasi es podien confondre amb les de casa teva si tu hi posaves voluntat. Cloïes les parpelles repenjada en qualsevol aparador i el brogit de les veus que se sentien es feia de seguida familiar. Aviat seríeu a taula tots plegats perquè ja s’acostaven les hores sense llum i l’enyor del sopar era una mossegada oculta que et creixia a dins i et feia els ulls més tristos.

Si pots imaginar que t’esperen a Usés et pots deixar la biografia a casa que ja la trobaràs si mai hi tornes. A mi m’agradaria que et volguessis quedar amb qui, a Usés, t’espera. I començar una història d’amor que s’ha entestat en voler existir. És per això que aquesta història espera. I t’espera.

Queda’t uns dies amb mi, estimada i, si ho vols fer per sempre, et prego que m’ho deixis saber. No saps el temps que fa que em deleixo per fer-te entrar a la blanca cambra que, anhelant, et reservo. La cambra de finestra discreta sobre el blau colpidor d’un camp d’espígol que besarà els teus ulls quan el vulguis mirar.

Sí. Fa segles que et guardo aquesta blanca cambra a sobre d’un camp blau. Tot per si un dia, com ara avui mateix, aconsegueixes imaginar que t'esperen a Usés i vens, per no marxar-ne mai i restar-hi, joiosa, amb qui sap el teu nom però no el pot dir en veu alta.

Les Arches-Plaça de les Herbes - Úsés

 

Text:  g.a.p.

Fotografies: www.ddgi.cat/atlesweb

                     diversedirections.net

 

MANON PER ANA NETREBKO: SENSE ESFORÇ APARENT

Ana Netrebko

La segona vetllada a Covent Garden va tenir l’al•licient afegit de deixar-me gaudir d’Ana Netrebko, la gran soprano russa que, de manera unànime, sol despertar l’admiració del públic avesat i exigent. Puc dir que la cantant no em va decebre gens ja que la seva poderosa veu en directe rabiós és idèntica a la que sona quan l’escoltem enregistrada. Netrebko, quan canta, té una veu molt complerta, de línia impecable i amb l’homogeneïtat pròpia de les sopranos de la seva classe que són, o han estat, les que jo entenc per clàssiques ja que les versions de les òperes que canten queden com a canòniques. És cert que la pronuncia podria millorar però té a favor que, sovint, degut al gruixut tronc de veu, quasi no se l’entén i el bell so emmascara el defecte d’una dicció poc acurada. Aquest mateix defecte sí que queda palès quan Netrebko recita. La veu de la excel•lent soprano és molt diferent quan parla, tant que ni sembla la mateixa. Netrebko mostra, en els recitatius, una veu opaca d’entonació quasi vulgar. Vull destacar l’enorme naturalitat de la soprano que, fins i tot, quan exhibeix coloratura –i quina coloratura!- ho fa sense cap aire de divisme. Ana Netrebko és una soprano amb tanta dotació vocal com senzillesa a l’escenari. L’instrument saludable i, molt ben utilitzat, està al servei de la música i jo li agraeixo com a espectadora perquè Ana Netrebko podria delectar-nos amb moltes més fineses que, tanmateix, sap sacrificar en favor d’una Manon, que amb inevitables peròs, es pot considerar modèlica. És important fer notar també la seva qualitat d’actriu dramàtica ajudada per una molt dúctil presència escènica: Mentre al principi és aquella nena que no sembla tenir cap més vestit que el que porta posat, a partir de “Je marche sur tous les chemins...” és una reina. Mentre a la “petite table” de l’acte anterior ens ha brodat les notes amb el pesar de la bella noieta que ja ha triat una altra vida, a “Je marche...” i, especialment a la “Gavotte” és una bella i sàvia dona conscient de que la vida que, fa temps, ha escollit, se n'anirà de pressa. Em serà molt difícil oblidar el to de nostàlgia que Netrebko imprimeix com ningú a la seva “Gavotte”. Magnífica la seva part del duo de Saint-Sulpice on ens mostra passió i penediment a parts iguals, més eixuta i distant al casino, pobreta miserable al final. En aquesta versió de Laurent Pelly, Netrebko oculta la seva lluminosa carnalitat però no per això, ans al contrari, es veu menys atractiva quan el mateix Pelly l’engalana de cocotte de luxe a Cours la Reine i li fa lluir un cenyit i lluent vestit de color fúcsia a l’Hotel Transilvània.

Punt i apart, molt apart, mereix Vittorio Grigolo. La seva presència a Covent Garden només queda explicada per la gran falta de tenors que, ja fa temps, pateix el món de l’òpera. No m’aturaré a mesurar si Grigolo té la veu maca i gran. A mi em fa mal a les orelles perque, tot i suposant-li un instrument passablement audible, Grigolo no sap cantar. Ignoro què feia aquest xicot a l’escenari amb la Netrebko però mai no va ser ni l’ombra de Des Grieux. La seva veu és ploranera i desigual. Quan no s'escanya, grinyola. És cert que, de vegades, fa tres notes seguides que prometen però no cal alimentar cap esperança de continuïtat perquè els seus esgarips malmetran tot el que s’atreveixi a...cantar? Llastimós a la bellíssima “En fermant les yeux” fins al punt que quasi no s’identificava la íntima, deliciosa melodia. Quan a Saint-Sulpice cridava !Ah fuyez” jo li hauria contestat gustosament: “Oui, fuyez s’il vous plaid!!!”. El crit del final sobre el pit de la pobra Manon, va ser d’una cacofonia feridora. Afegim una lamentable dicció: “Ah, Manonc” a cada pas i quasi sempre amb un notable absentisme de vocals neutres impensable en la llengua de Molière.

Ara bé, com diu en Joaquim del blog In fernem Land i propietari d’una oïda implacablement privilegiada, les coses deuen estar canviant al món de l’òpera. Si un teatre de la categoria del Covent Garden acull un Vittorio Grigolo i el públic nombrosíssim esclata en enfollits aplaudiments després de escoltar-li ploriquejar una versió popera d’”En fermant les yeux” i, en canvi, no dedica ni un “bravo” a la “petite table” que tan bé ha cantat Ana Netrebko, vol dir que els valors de la lírica ja no són els que eren. Vaig comprovar, molesta, que al final també va ser Vittorio Grigolo el principal beneficiari de la pluja llarguíssima de crits i cops de mans que es delien per partir-se davant d’un tenor jove, alt, moreno i guapet que, com a màxim, hauria d’haver seguit amb “Il Divo” i, encara, amb discreció.

Guy de Mey va fer un bon Morfontaine i Russell Braun un creïble Lescaut. En conjunt, exceptuant Vittorio Grigolo que ja ho va fer per tots, ningú no va desentonar i Antonio Pappano va conduir l’orquestra amb la seva elegància i fluïdesa habituals. L’escenografia funcional i mancada d’imaginació va assolir cert interès a l’Hotel Transilvània, d’atmosfera secreta i perillosa.

Edmond Clément (París 1867, Niça 1928). No he pogut resistir portar aquest "En fermant les yeux" que sona antic i llunyà com si el tenor cantés des d'un  altra món. En aquest és molt difícil cantar com ell ho fa. Chapeau.

Fotografia de font no identificada.
Video de jacquesurlus.

SALOME PER ANGELA DENOKE: L'ESFORÇ INÚTIL

Angela Denoke (Salome) i Johan Reuter (Jokanaan)

Una escapada a Londres m’ha permès assistir a dues vetllades d’òpera a Covent Garden amb peròs i contres a comentar. Parlo de Salome i Manon i, començo, és clar, per la primera: 

La funció dedicada a Salome de Richard Strauss, sobre l’obra teatral d’Oscar Wilde, és la de la ja coneguda producció de David McVicar que jo havia vist en DVD amb cert interès i que, en directe, guanya molts enters, en especial, quan abandonem el tèrbol espai inicial sota la terrassa i, als primers acords de la dansa, l’escenari esdevé l’obscura sala de ball on Salome i el seu padrastre crearan la tensió adequada que, com un detonant emocional, farà que la princesa demani a un desorientat Herodes, el cap de Joan Baptista.

El personatge de Salome va estar interpretat per la soprano alemanya Angela Denoke que va treballar de valent per defensar el seu difícil rol. Per desgràcia, no va obtenir el resultat que hauria estat d’esperar, ja que Denoke canta la seva Salome en tota l’essència del possessiu: seva. Denoke adapta constantment la partitura a una veu que no està en condicions de cantar-la. Així, mentre el seus aguts són estridents, els greus són forçats, cacofònics o inaudibles. No obstant i això va ser molt aplaudida. Si el públic li va premiar l’empeny, s’entén tanta efusió. La veu –ja ho he dit- no podia fer la Salome creada pel compositor i, jo particularment, li hauria suggerit de debutar en el paper menys exigent d’Herodias. Pot semblar irònic el que dic però no per això és menys cert. Les coses tenen el seu límit i sembla ser que Denoke ni és prou autocrítica ni té amics sincers que l’assessorin de què li convé fer. Jo també vull ressaltar la seva infatigable feina a l’escenari però sempre m’ha dolgut –i aquest és el cas- l’esforç inútil. També puc afegir que la soprano alemanya esta fìsicament molt lluny del que hauria pogut ser Salome ja que tenim al davant una dona madura i fornida que no suggereix mai la ninfeta que ha de representar. Aquest segon punt el considero, no obstant i això, poc important ja que el teatre és una transgressió continua. Si Denoke tingués la veu de Salome, l'ossada i el temps poc comptarien per mi.

La resta de repartiment va ser discret amb bons moments per Johan Reuter cantant el Jokanaan. Reuter té una veu densa i poderosa amb notes greus  massa profundes, fàcilment engolibles per l’orquestra però, en general, va saber transmetre al personatge el misticisme i l'abducció que són les marques del profeta. També va fer un paper notable, Gerhard Siegel com Herodes. L’actuació va ser modèlica encara que en algun passatge la veu va sonar forçada a un màxim perillós. Narraboth va ser interpretat per Andrew Staples que va mostrar una veu insegura i caprina. Narraboth, com sap tothom, és qui obre la funció i la seva entrada, plena de passió, lloant la bellesa de Salome, ha de marcar amb una inflexió de tràgic pressentiment, el desgraciat transcurs d’aquella nit fatal. Va dirigir l’orquestra Hartmut Haenchen que en cap moment ens va saber mostrar els infinits colors, mecanismes i sons de la tortuosa, sinistre i sensual partitura d’Strauss. Haenchen va dirigir amb ofici i va fer créixer el so en decibels a mida que l’òpera avançava. Aquest augment del so va ser, és clar, una dificultat afegida pels ja esforçats intèrprets.

Vaig veure i escoltar aquesta Salome amb una incomoditat que no he pogut ni volgut dissimular. Em seria impossible fingir un entusiasme que, malauradament, no vaig poder sentir. Em sento, més aviat, com si hagués assistit a una funció experimental en la qual, era evident, algú s’havia equivocat comptant amb Angela Denoke i ella semblava no saber-ho. Quina llàstima!

04.07.2010: UN ANY DE BLOG!

AHIR, 4 DE JULIOL DE 2010, -FA BEN POQUES HORES- AQUEST ARBRE DE FOC HA FET UN ANY.

REBEU, TOTS,  LES GRÀCIES MÉS AFECTUOSES !

SENSE VOSALTRES,  LLEGIDORS, LA SOLITUD HAURIA APAGAT LES FULLES DEL MEU ARBRE. 

DESAFINEU L'OÏDA PER ESCOLTAR, COM CAL, LA DOLÇA MELODIA QUE US DEDICO. 

Fotografia:Invitacionesonline
Video:         declique