CURA EN UNS SOBRIS ALPS

TANCAT PROVISIONALMENT A CAUSA DEL FORT REFREDAT QUE PATEIX LA BLOCAIRE.

ESPERO TORNAR AVIAT. 

PENSO EN VOSALTRES. PENSEU UNA MICA EN MI.

BANVILLE & BLACK

San Pietro-Porto-Venere (Itàlia)

John Banville va néixer a Wexford (Irlanda) l’any 1945. L’any 2005 va obtenir el premi Booker amb el seu bell llibre El mar. També ha destacat amb altres novel·les com Eclipse i Los infinitos entre d’altres. Banville ha exercit d’editor del diari The Irish Times i és col·laborador habitual de The New York Revue of Books. La seva prosa esplèndida el va convertir ràpidament en una de les més colpidores veus en llengua anglosaxona. Els crítics londinencs més exigents el varen saludar com a “Senyor del Llenguatge” i cert és que llegir-lo ens fa pensar en la literatura com un do que combina la brillantor dels diamants –les paraules, les sublims figures literàries- amb històries meravellosament narrades que, de ben segur, serien més corrents si no fos ell, Banville, qui les expliqués amb el seu gran talent per moure's entre els mots. La seva última obra “Antigua luz” en castellà creua dos fragments de vida d’un narrador que es diu Alexander Cleave, vell actor de teatre que ens fa partícips de l’intens i audaç record del seu primer amor –la mare d’un amic seu- i, de forma alternada, rememora també la mort de la seva filla Cass, que s’havia suïcidat ja feia anys a Portovenere (Itàlia), sense haver dit el perquè d’aquesta fugida tan sobtada com feridora. A anteriors novel·les com Eclipse i Imposturas ja hi trobem personatges d’Antigua luz com la mateixa Cass i un personatge misteriós, Axel Vander del qual no en diré res. Totes tres novel·les, malgrat estar relacionades, se sostenen per sí soles i m’il·lusiona pensar que, com que em queden misteris per resoldre, potser John Banville un dia ens els voldrà explicar o bé, com en la vida, quedaran enterrats sense resposta, cansats de les preguntes que la memòria, inútilment, no ha parat de fer-se.

“Billy Gray era mi mejor amigo y me enamoré de su madre. Puede que amor sea una palabra demasiado fuerte, pero no conozco ninguna más suave que pueda aplicarse. Todo esto ocurrió hace medio siglo. Yo tenía quince años y la senyora Gray treinta y cinco. Estas cosas son fáciles de decir, pues las palabras no sienten vergüenza y nunca se sorprenden. Puede que la senyora Gray todavía viva. Ahora tendría  ¿cuántos...(...)"

Antigua Luz

John Banville

Primera part del primer paràgraf

L’any 2007 l’excel·lent John Banville desperta un germà desconegut per a tots nosaltres. Han nascut a la mateixa ciutat, el mateix dia del mateix any però aquest germà que no apareix fins el 2007 i que és també un escriptor de primer ordre, conrea un gènere concret i de gran èxit, la novel·la negra. Potser és per aquesta raó que Banville el bateja amb el nom de Benjamin perquè és, en la pràctica, més petit que ell, i Black en honor a l’estil de les seves novel·les que ja en són unes quantes.

L’ultima Mort a l’estiu m’ha tingut molt distreta i m’ha fet gaudir d’una altra veu perquè aquesta està narrada per algú omniscient i, quan ja no és la primera novel·la de la sèrie, que li llegim,  ja coneixem el tarannà dels personatges fixos com el forense Quirke, la seva jove filla Phoebe, l’inspector Hacket,  tots cada vegada enfrontats als embolics locals que una ciutat petita i densa com Dublín pot aportar. Per Black,  Dublín té un paper molt important en la sèrie representat en els seus carrers i pubs, la seva humitat perseverant o la pluja diària. Però no busca Black fer com el seu compatriota Joyce. Evidentment es poden seguir rutes però qualsevol que passegi pel centre ja les fa.

Tot el que ens explica podria ser tan previsible com les històries que proposen les novel·les de quiosc signades per anònims amagats sense que amb això vulgui menystenir un gènere tan estimat que, molt sovint sorprèn, amb perles naturals alienes al lluïment i, en canvi, dignes de ser esmentades. Però el talent ha de servir d’alguna cosa i jo diria que Black no sabria escriure dos mots sense talent així que l’utilitza per deixar-se anar en una narració impecable i plena de troballes. Vindria a ser com executar una cançó senzilla però per un geni i amb un Stradivarius. Pareu l’orella.

(...) El record d’ella s’havia estat trenant en els pensaments de Quirke des de feia dies, esmunyedís i insubstancial com un fil de teranyina erràtic, i igual d’enganxós. Fins i tot mentre jeia al llit d’Isabel Galloway veia la cara de l’altra dona suspesa damunt d’ell en la foscor, i se sentia culpable, i després ressentit, ja que no hi havia res de què pogués sentir-se culpa, o si més no, res de substanciós, en qualsevol cas. (...)

Benjamin Black

Mort a l’estiu, pàgina 57  

Hospital-Baggot Street-Dublín

FLOR RETORNADA

Una cançó que quan, per primera vegada, la vaig escoltar, vaig saber que mentre la memòria em fos viva, la guardaria per moments escollits, sola, acompanyada o amb ganes de compartir-la, com ara, amb tots vosaltres.

Començo per assenyalar que la seva intèrpret, Cecilia Bartoli, no ha gaudit mai massa de les meves preferències. Valoro la seva labor com investigadora de músiques prohibides, secretes, amagades. També valoro com es llança a cantar-les i desperta passions arreu on va però, per mi, la Bartoli és una cantant molt desigual que sovint fa honor als títols de les àries que canta com ara “Agitata da due venti” o “Son qual nave che agitata”. Ja veieu, sempre poc o molt “agitata” exhibint un virtuosisme quasi marejador que inclou els sons més impensats. Grinyols de dents apassionades, ofecs d’amor irreprimibles i cataractes de saliva com néctar de maduixa.

Però quan Cecilia Bartoli es posa, es concentra i es controla i s’absenta per oferir-nos una interpretació d’ “Amore e morte” com la que ara podem sentir, acotem les parpelles mentre els ulls s’humitegen i estrenyem les mans per no aplaudir-la abans d’hora.

Cançó sublim que plora els dos extrems de l’existència, va se composta per Gaetano Donizetti sobre un poema de Giovanni Antonio Luigi Radaelli.

Video napat14
Teatro Olimpico di Vicenza-itàlia
Juny 1998
piano, Jean-Yves Thibaudet

Escolta les paraules d'un home moribund,

escolta el seu darrer so:

aquesta flor marcida

a tu et dono, Elvira.

Que bell és

que tu puguis saber

que quan vas ser meva

del teu pit la vaig prendre.

Llavors, símbol d'afecte,

ara penyora de dolor:

Torna-la al teu pit

aquesta flor marcida.

I en el teu cor hauràs esculpit,

si el teu cor no és dur,

com et va ser robada

i com retorna a tu.

Amore e Morte-G.A.L. Radaelli (1785-1815)
Traducció literal de l'italià Glòria Abras Pou