MANUEL BAIXAULI: PINTAT I MANUSCRIT

Exilis, Manuel Baixauli . 2003

Manuel Baixauli nascut a Sueca el 1963 va estudiar pintura a la facultat de Belles Arts de València. La seva obra, inqüestionablement original, va guanyar un merescut prestigi des que la va mostrar públicament però, Manuel Baixauli és un artista tremendament inquiet i, amb el temps, ha anat fugint de modes, galeries, concursos i exposicions per treballar amb exigida lentitud els seus quadres, que refà constantment, fins el punt que, alguns d’ells, li suposen dècades de laboriosa creació en un empeny perfeccionista, d’altra banda, propi de molts artistes.

Des de l’any 1990 és professor a l' Escola d’Art Escultor Beltran, de Sueca, fet que li permet suficient estabilitat econòmica com per anar conreant, sense pressa, l’exercici de les seves disciplines artístiques perquè Manuel Baixauli no només és pintor sinó també escriptor. A partir dels trenta anys comença a publicar i el primer llibre que se li coneix és Espirals que guanya el Premi Ciutat de Badalona el 1998 i que conté 68 contes, algun d’ells brevíssims.

Ha publicat també la novel•la Verso que s’ha fet amb un munt de guardons, entre ells el Premi Ciutat d’Alzira 2001. En aquest text, Manuel Baixauli hi treballa el tema de les falses aparences emprant diversos estils que van des del dietarístic fins el monòleg interior i passant per interessants reflexions sobre l’art. La proposta de Verso madura i es desenvolupa en una altra obra, la que més fama li ha donat: L’home manuscrit que guanya el Premi Mallorca de narrativa del 2006 més...el Premi Salambó, el Premi Nacional de la Critica, el Premi Qwerty i així...

Espiral, revisat, refet, recreat per l’autor, de la mateixa manera que actua amb els seus quadres, ha estat reeditat el gener d’aquest any 2010. És l’únic llibre de Manuel Baixauli que he llegit –els altres i, especialment, L’home manuscrit, ben aviat arribaran a casa- però tornant a Espiral que, com és imaginable, m’ha sorprès gratament fent-me escoltar una nova i atractiva veu que, essent ben personal, i, voluntàriament o no, té ressons dels grans enginyers i enginyosos del relat. Kafka, Borges i Cortázar, per exemple, planen positivament en més d’un passatge i en alguna història d’aquest llibre que no és una promesa sinó l'anunci ferm d'un nom per la memòria: Manuel Baixauli.

DINS

No ho oblides: com tothom, estàs dins d’una caixa. La teua caixa. No la perceps, és clar, encara és desmesurada. Però cada dia minva, i cada hora, i cada minut, i cada segon. S’apropa molt a poc a poc, o potser de sobte. Pots intuir-la, però no la veuràs mai. La veuran els altres, quan s’ajuste-trobant-te tu absent-a la forma exacta del teu cos.

TRACTE

Després d’una dilatada discussió, formulem un acord. Ens alcem de les butaques, m’ofereix la mà, l’estreny. Mentre somriu, el seu braç creix i es prolonga vertiginós, sense pausa, fins que la seua figura s’allunya tant que la perd de vista.

Solte amb fàstic la mà. En caure a terra, el braç esdevé una llarguíssima serp de cascavell que s’esmuny dibuixant, amb el tronc, arabescos indesxifrables.

Manuel Baixauli
ESPIRALS
Raval Edicions SLU, PROA - A TOT VENT- Barcelona, Gener 2010

Manuel Baixauli-2003

Autoretrat

MARESCRIT

Avui, tots els colors que veig són un de sol
que es descompon en infinits reflexos :
sota la nuvolada mineral, el blau esdevé gris,
i es torna d’un blanc pur
quan volves de boirina i de cotó
sobrevolen la platja solitària
com ocells atordits.
I tot és foc fent jocs en roig,
en malva, en taronja, en plata
mentre la negra nit empeny,
i esborra l’horitzó
per ocultar-me, una vegada més,
les llindes de la terra.
Entro en aquesta mar
sentint-me full en blanc
mentre, besos de sal em segellen els llavis
perquè guardi per sempre
els mots secrets i humits
que a la pell m’escriuràs.
Onades que són braços, mans i boques
em fan saber que el meu cos ja no és meu.
Sóc un text marescrit
que respira en sospirs
impregnat per la brea.
Avui tots els colors que veig són un de sol
I tots els sabors són com la sal beneïda,
i els perfums, tots, sentors d’un oceà
paorós i alhora desitjat:
germà, amant i amic, veí, traïdor,
tots dos sobrevivim, per sempre inseparables,
en el tercer planeta, de nom Terra.
Sobre el paper de seda de la meva pell,
escriu-me versos fins a fer de mi un llibre!

El seus fulls d’aigua i sang:
gavines i coloms que volaran.

g.a.p.
Primavera 2008
Avui, migdia de diumenge, dia d'un sol color.
Fotografia de pintura de W. Turner

ROBERT SCHUMANN: AMOR, FOLLIA, MORT

COM ROBERT SCHUMANN

UN METGE DE WELS, AMB QUI JO HAVIA ANAT A L’ESCOLA PRIMÀRIA, I A QUI LES SEVES ACTITUS INTEL•LECTUALS I ARTISTIQUES HAVIEN ANAT APARTANT CADA COP MÉS DE LA MEDICINA FINS QUE LA PRÀCTICA DEL SEU OFICI S’HAVIA ACABAT CONVERTINT EN UNA MENA DE TOTAL ESPECULACIÓ SOBRE EL COS HUMÀ, HA ADDUÏT COM A CAUSA DEL SUÏCIDI DEL SEU GERMÀ EL FET QUE AQUEST GERMÀ HAVIA PATIT TOTA LA SEVA VIDA D’HAVER ANAT A RAURE –SEGONS ELL DEIA- AMB UNA INSTRUMENTISTA I CONCERTISTA DE PIANO ALTAMENT DOTADA, LA QUAL HAVIA D’ANTUVI OPRIMIT, I DESPRÉS REPRIMIT, AMB EL SEU TALENT EL D’ELL QUE ERA EXTRAORDINARI, I AIXÒ M’HA RECORDAT EL DISSORTAT I GENIAL ROBERT SCHUMANN.

Thomas Bernhard
Com Robert Schumann
HISTORIETES INEXEMPLARS
L’IMITADOR DE VEUS
Traducció de Josep Murgades
EDITORIAL EMPURIES
BARCELONA, 1985

El proper 8 de Juny es compliran dos cents anys del naixement a Zwickaw (Saxònia) del insigne compositor Robert Schumann, fill d’un llibreter del qual n’hauria après i seguit l’ofici si no s’hagués fet tan palès el talent del xicot per la música a la que, com sabem, va lliurar tota la seva vida com a compositor, com a excel•lent pianista i, fins i tot, com a director d’orquestra.

Format musicalment amb Friedrich Wieck, una figura dels teclats, es va enamorar apassionadament de Clara, la filla del seu mestre, un amor d’immediat correspost però, durant anys, secret a causa de la fèrria oposició de Friedrich Wieck a que la seva filla, una altra excel•lent pianista, es cases amb el modest Robert Schumann, un xicot de Zwickaw sense fortuna i amb escasses perspectives de futur.

Atès que Clara donava concerts arreu del país, Robert la seguia sigil•losament i l’esperava, caut i silenciós, encara que només fos per veure-la mitja hora i besar-li les mans privilegiades.

Finalment el matrimoni es va celebrar i haurien pogut ser feliços, com diuen en els contes, si Robert no hagués començat a tenir estranys mal sons i obsessions torturadores. De vegades es llevava com un esperitat convençut de que Händel li dictava la seva música de sons angèlics. Altras vegades era el diable qui el posseïa –segons creia ell- produint-li paorosos atacs. Va agafar una aprensió espantosa a tot el que era metall, claus incloses i va alternar aquesta tragèdia amb la composició fent estades en hospitals psiquiàtrics on es recuperava parcialment i, retornava a casa seva amb Clara intentat una vida aparentment normal. La seva amistat amb Brahms va ser molt productiva. Quan Brahms no era conegut, Schumann el va acollir a casa seva i va encoratjar el talent del gran compositor i violinista. És també célebre la seva amistat amb Franz Schubert al qual admirava profundament consciencient-lo de la seva valua incalculable perquè Schubert es comformava component pels amics i fent classes i Schumann li feia veure a Franz com duia a dins l'alé genial d'un Mozart i que estava cridat al prestigi que mereixen els grans.

Sovint, en viatges que realitzava a l’estranger i, especialment a Rússia, per acompanyar a Clara en els seus concerts, era preguntat per la seva professió i quan deia que era músic semblava estrany atès aquella intèrpret tan brillant que tenia per esposa i que, sense voler, feia empal•lidir tot el que l’envoltava amb la perfecció de les seves mítiques execucions.

L’any 1851 retornen les visions angèliques. L’any 1854 intenta tirar-se al Rin des d’un pont i és, sortosament, salvat. Finalment Schumann demana ser reclós a l’hospital mental del Doctor Franz Richarz, a Endernich, un barri de Bonn on hi roman fins dia 29 de Juliol de 1856, data del seu suïcidi. Els historiadors indiquen que, malalt de sífilis, Robert Schumann es tractava amb mercuri. Una sobredosi li va facilitar la desitjada mort lluny dels sofriments que la cruel malaltia l’obligava a sofrir.

No he parlat de la seva obra. M’he quedat amb l’home que patia, amb el músic malalt, amb el jove que va estimar a Clara Wieck com el que ell mateix era: com un sublim boig.

Un lied delicadíssim testimonia aquí una música angèlica que només era d’ell. Canta l'exquisida soprano Barbara Bonney. Difícil de millorar.

KARL MARIA VON WEBER: OBERON

Carl Maria von Weber està considerat el pare de la gran òpera romàntica alemanya. Der Freischütz, Eurianthe i Oberon són les seves òperes més importants i en elles s’hi prefigura ja l’obra de grans compositors posteriors com Chopin, Liszt, Mendelssohn i Berlioz a més del gegant universal de l’opera germànica, Richard Wagner.

Weber no només era un excel•lent compositor sinó que també era director d’orquestra, pianista, guitarrista i crític musical. Entre els compositors més moderns trobem un Stravinsky que pren per model d’inspiració el seu Konzertstück per compondre el Capriccio per a piano i orquestra y Claude Debussy deia de Weber que havia obtingut un esplèndid so orquestral a base d’escrutar l’ànima de cada un dels instruments. Músics com Meyerbeer, Glinka , Hindemith i Mahler el varen admirar i imitar. Mahler, per exemple, va completar una òpera inacabada de Weber: Die drei Pintos i va revisar Eurianthe i Oberon.

Carl Maria von Weber va néixer a Eutin (Holstein) el dia 18 de Desembre de 1786 fill d’un militar i d’una actriu. El seu pare, al servei del Duc d’Holstein, era també director d’orquestra i es comentava que el “von” se l’havia afegit pel seu propi compte a fi de denotar noblesa d’estirp. L’any 1878, el pare de Weber va deixar la feina amb els Holstein i, junt amb la família, va fer cap a Hamburg on va fundar una companyia de teatre.

Carl Maria von Weber va rebre una bona educació musical i de molt jovenet ja va iniciar-se en la composició. L’any 1798 la seva mare es va morir de tuberculosi i aquell mateix any amb la resta de la seva família es va traslladar primer a Salzburg i després a Munic. El noi no va deixar mai de rebre formació però el moviment, al qual es veia obligat per seguir el seu pare, el feia sentir moralment inestable. Apart, Carl Maria, tenia una salut física molt feble. Malgrat aquest problema va ser un home incansable: Va treballar de director d’orquestra a Breslau i a Stuttgart i es parla de la seva expulsió d’Stuttgart a causa de diversos escàndols motivats per deutes i fraus. Més tard va seguir treballant, sempre com a director, a places importantíssimes: Òpera de Praga, Òpera de Berlín i des del 1817 a l’Òpera de Dresden on va lluitar per l’establiment d’una “òpera alemanya” com a reacció a la ja assentada i assumida " òpera italiana" que dominava el panorama musical d’Europa.

L’estrena de Der Freischütz l’any 1821 va ser un èxit enorme. Al cap de poc va compondre Eurianthe i el 1823 va ser invitat pel Covent Garden de Londres per compondre i produir Oberon, basada en un poema de Wieland, extret d’un cant de gesta francès. Weber va treballar intensament malgrat la precària salut, que l'anava debilitant despietadament, i el dia 12 d’Abril de 1826 va estrenar i dirigir Oberon a l’esmentat Covent Garden, a Londres on va morir-hi de tubercolosi el 5 de juny següent. Va ser enterrat a la capital britànica fins que, divuit anys més tard, i per iniciativa de Richard Wagner va ser traslladat i reenterrat a Dresden.

Oberon és una òpera bellíssima, una successió d’àries exigents per l'intèrpret i agraïdes per l' oídor, i per tant, assolibles només, per veus grans en el doble sentit de la paraula. Els seus personatges són parcialment, alguns dels que ja coneixem a través d’El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare i que tan delicadament va musicar Mendelssohn.

Com a nota curiosa afegiré que Carl Maria von Weber era cosí de Constanze Weber, esposa de Wolfgang Amadeus Mozart. Atès que el geni de Salzburg tenia uns quants anys més que Weber, i va morir molt prematurament, no he pogut esbrinar si, com a cosins polítics i ambdós músics, tingueren mai algun contacte prou interessant com per fer-lo constar. No obstant i això seria inconcebible un Weber ignorant de la música de Mozart al qual, com manifesten les seves pròpies composicions, devia admirar molt i merescudament.

De les belles, a quina més, melodies que formen Oberon, he escollit la cèlebre “Ozean, du Ungeheuer” interpretada per una de les veus que més convenen a un ària tan reeixida com difícil i, sobretot, tan anunciadora de les fonts de les quals Richard Wagner beuria per reforçar, si feia falta, la seva inspiració sublim.


1: Fotografia publicitària de www.photographersdirect. com que mostra la residència d'estiu del compositor Karl maria von Weber a Hosterwitzc (actual Alemanya).
2: Fragment de còpia de la partitura d'Oberon
3: Birgit Nilsson, video de Marchesano.

MARCHE DES ROIS MAGES : MÚSICA VIATGERA

Una cançó se’m passeja pel cap des de fa dies. En rigorosa privacitat intento recordar-ne la lletra i l’entono en veu alta sense exigir-me el que no puc donar. No obstant i això l’aire , prescindint de la veu, segueix essent tan bell com quan el vaig aprendre fa un munt d’anys. La cançó em va arribar per dues vies diferents: la primera com a himne dels escoltes mallorquins. La lletra transmetia ànim i esperit de joventut i en transcric solament el principi: "En estol, companys alcem el vol/ que brilla ja la nova matinada/ en estol, companys alcem el vol/ i com ocells volem de sol a sol (...)." Al cap d’un parell o tres anys i pels volts d’aquestes festes nadalenques, el professor de francès ens fa cantar una marxa que porta per nom “Les rois mages”. Té exactament la mateixa tonada que l’entranyable “En estol”. Suposo que en aquella època llunyana , sense trencar-m’hi gens el cap, vaig arribar a la conclusió de que la francesa devia ser el tema original i que l’himne dels escoltes mallorquins no era res més que una alegre i encertada adaptació d’aquella música amb una lletra completament diferent, gens al•lusiva a la festa de l’Epifania cristiana altrament coneguda com els Reis.

Un dia, probablement, via radiofònica, escolto un fragment de la suite de L’Arlesiénne, una música escènica escrita per Georges Bizet sobre l'obra de teatre del mateix títol de l’escriptor provençal Alphonse Daudet. L’obra es basa en una novel•la del mateix escriptor o, més ben dit, en un relat extret del seu famós llibre "Lettres de mon moulin" . Georges Bizet compon 27 melodies per veu, cor i petita orquestra. Una d'aquestes melodies fa de preludi del tercer acte de Carmen. Pel meu astorament el Preludi número 1 d’aquesta suite així com l’Intermezzo inclouen, luxosament vestida per la saviesa instrumental de l’autor de Carmen, la mateixa tonada d’ En estol, la mateixa tonada de “Les rois mages”. Ah, concloc ingènuament, la cançó deu venir de L’Arlesiénne i, com que és relativament fàcil, la pren el poble i en fa un himne pels escoltes mallorquins i una marxa pels tres reis.

Ni una cosa ni l’altra. Investigo de pressa però amb intenció d’acostar-me a certa exactitud. Apareix primerament com a Marche des Rois Mages i se li atribueix un origen inequívocament provençal datat el segle XIII. Curiosament o no, hi ha un poblet a la comuna de Gard que porta per nom Les Mages i que té la primera versió escrita d’aquesta melodia que apareix en llengua occitana:

“ De retorn/ faguèr’ un viratorn/ E s’ arrèsteran dins nostre vilatge/ De retorn/ Faguèr’ un viratorn/ Restèr aicí crese dos o tres jorns. / E desempuei, ieu e creierei/ Nostre païs a portat lo nom das Mages/ E desempuei, ieu e creierei que per Patrons avem los tres grands reis.“

Així que va ser Georges Bizet, tal vegada aconsellat per Daudet, qui va prendre “La marche des Rois Mages” i la va convertir en el formós preludi ja esmentat. Em permeto suggerir, si és que em feu el plaer d’escoltar ambdues versions aquí presents, que comenceu per la que fa en Robert Shaw en llengua francesa, que és d’un misticisme tan bell com senzill, i que ens permet anar a l’esquelet de la peça que sembla cantada en secret. Tot seguit gaudireu de l’esplèndida recreació que en va fer el mestre Bizet i que ens interpreta la Berliner Philarmoniker dirigida, com no podia ser d’altra manera, pel gran Karajan que fa vibrar cada nota amb el so adequat en un riquíssim encreuat de melodies d' increibles i bellíssims matisos.

Han estat un reis llargs i encara em deixo, pel camí, dades que acabarien convertint aquest post en un fallit intent d’estudi sobre una melodia, que com tantes, ha viatjat en el temps i, de la Provença medieval, bucòlica i profunda s’ha engalanat de manera exquisita i ara senyoreja, superba, pels teatres del món.

Bons reis per a tothom.


L'Arlésienne
Més informació: www.zictrad.free.Fr/Provence/...Arlesienne