 |
| Thomas Bernhard-fotografia Kinkazzo's kannon |
Va ser un nen pobre i un jove tuberculós que no només sabia escriure sinó que inventava una nova manera de fer-ho. Thomas Bernhard, sempre enfadat, compon monòlegs breus, relats, novel•les i obres teatrals, que manifesten l’aparició d’un sorprenent estil que marcarà un abans i un després en la literatura austríaca. Bernhard és, ja fa temps, el que en diríem un escriptor de culte. Un dia valdrà la pena parlar de Miguel Sáenz el seu traductor al castellà i també l’autor d’una intel•ligent i desmitificadora biografia de l’escriptor.
A mi em va colpir molt especialment El malogrado, la primera obra que vaig llegir de Bernhard i que encara avui considero una troballa. També s’han d’esmentar els cinc llibrets que formen la seva autobiografia fins els vint-i-tres anys ja que són excel•lent literatura, un llarg sostingut, acerat i finíssim, sobre una vida jove i malalta en el marc despietat del nazisme, de la guerra i del catolicisme. Gràcies a la magnífica traducció de Miguel Sáenz ens arriba una prosa eixuta en la que gairebé hi ressona la força seca i tallant de la llengua alemanya –ambdós adjectius entesos en un sentit musical i extremament qualificatiu-, vaja, diguem-ne directament superlatiu.
Del llibre L’imitador de veus, dues petites mostres:
L’ERROR DE MOOSPRUGGER
El professor Moosprugger deia que havia anat a recollir un col•lega a l’estació de l’Oest a qui només coneixia per correspondència, però no pas personalment. Havia esperat de fet trobar-se una altra persona que la que va arribar de fet a l’estació de l’Oest. Quan vaig fer-li parar esment que sempre arriba una altra persona que la que hem estat esperant, va aixecar-se i se’n va anar només amb la finalitat de trencar i de deixar córrer tots els contactes que havia establert en la seva vida.
RETRATISTES
A Ebensee va establir-s’hi ja fa anys un fotògraf de qui, des del primer dia, va afirmar-se que s’havia passat molts anys a la presó perquè havia abusat d’un adolescent de tretze anys natural diScal. Tot just a Ebensee, on tot l’any s’hi celebren moltes bodes i, doncs, on era previsible un bon negoci i, naturalment, com a mínim, uns bons ingressos, ningú no va anar a casa d’aquest fotògraf, que va haver de plegar el seu negoci i entornar-se’n. D’aquell rumor no hi havia res de cert, havia estat propagat ja d’antuvi pel fotògraf Strössner, de Traunkirchen. Strössner ha fet saber ara que el seu col•lega s’ha suïcidat, tot i que s’ignora de quina manera.
Thomas Bernhard va néixer a Holanda, per un fet circumstancial, l’any 1931 i va morir a Viena el 1989. Enormement crític amb Àustria –s’entén amb els poders- ha estat reconegut com l’escriptor més important de la segona meitat del segle XX en aquell país.
Part de la seva obra ha estat traduïda al català per Joan Fontcuberta, Feliu Formosa, Clara Formosa i Josep Murgades autor de la versió en la nostra llengua de L’imitador de veus, publicada amb el títol Historietes inexemplars per Editorial Empúries de Barcelona l’any 1985 a la col•lecció Tros de Paper.
