CANÇONS QUE VOLEN COM OCELLS

Ës difícil saber en quin màgic moment James Moody (1925-2010), saxofonista estatunidenc molt influït per Charlie Parker, va rebre el raig d’inspiració que, amb el temps, donaria lloc a la cançó “I’m in the mood for love". Se sap que l’any 1952, mentre tocava el seu saxo a Suècia, James Moody va sorprendre a l’auditori, en una de les seves brillants improvisacions, amb una melodia destinada a fugir d’aquell solo i a brillar pel seu compte fins els nostres dies. Em pregunto si James Moody es va anotar la cançó en un innocent full de paper guardat a la butxaca o bé, si –amb la mestria pròpia dels grans jazzmen- la va memoritzar per rescatar-la d’un possible oblit. El cas és que durant aquell mateix any de 1952, el lletrista Eddie Jefferson la va escoltar i en va escriure el que la gent del jazz en diu vocalise i que no és res més que la pràctica coneguda de cantar emprant síl•labes , sons i mots sense sentit. De totes formes, "In the mood for love" esdevé popular quan la canta King Pleasure (1922-1981), mestre dels primers vocaleses, fent-ne una verdadera creació. Mentrestant J.F. McHugh (1894-1969) n’escriu la lletra tal com la coneixem avui, i ja tenim lletra i música formant una cançó destinada a ser un clàssic.

“In the mood for love” es va salvar de la fronda de notes que la degueren precedir i cloure i, individualitzada,  va tenir el seu inici necessari així com el final obligatori que tota cançó exigeix per ser ballada o, simplement, escoltada. Música voluptuosa que s’esmuny per l’espai com una invitació al risc. Irresistiblement intimista i seductora, quan l’escoltem, sabem que hi hem de tornar. Que mai no serà l'últim cop. Potser una tarda impensada ens temptarà des de la recepció, desconeguda i atraient, d’un hotel lluny de casa i pensarem "Altra cop...". O ens perseguirà en un ascensor fent-nos pensar que així han començat moltes històries no explicades.

Des de Suècia amb el seu creador va volar a Estats Units i d’allà gairebé a tot el món.

Cançons embriagadores, ocells sigil•losos que, invisibles, se’ns posen a l’espatlla, ignorant la distància.

P.S. La meva intenció era oferir-vos aquest tema per la incomparable Sarah Vaughn però, lamentablement, no n'éstà permesa la inserció.Rod Stewart té una veu difícil però la seva forma d'afinar és impecable. Espero que en gaudiu. 



 Video de LYARSS

ELIZABETH TAYLOR, IN MEMORIAM

Elizabeth Taylor-Pintura sobre fotografia-Andy Warhol

I és clar que era molt maca! Tenia una cara tan bella com irrepetible encara que li donessin el paper protagonista d'Elephant Walk a causa de tenir certa semblança amb Vivien Leigh que, escollida pel director William Dieterle,  es va posar malalta.

No em causa cap plaer passejar-me per la seva vida de bellesa rutilant indiscutible i dona extravagant de costums estrafolaris que em resulta fins i tot antipàtica. Tantes pells, tantes joies, tants homes! . Diuen que era terriblement malparlada, consentida fins a la nàusea i que es passava la vida als estudis exposada als fotògrafs que –això sí que per sort- han deixat constància d’aquella cara comparable a l’aparador d’una joieria tant els seus ulls eren qui sap quines precioses pedres, i robins els seus llavis sobre el llenç del seu cutis de seda.

Sí, en canvi,  que em vull passejar per tres de les seves pel•lícules –abans les pel•lícules eren de les estrelles del cinema- i recrear la dolcissima effigie de la nena a la meravellosa A place in the sun (1951) de George Stevens, director d’Allò que el vent s’endugué, així que poca broma. En aquesta pel•lícula Taylor es va haver de banyar en un llac d'aigua freda, cosa que no li convenia per causa de problemes menstruals. Es va arribar a trobar tan malament que, sempre més, els seus contractes per actuar varen mostrar una clàusula que li permetia reposar durant aquells dies. Pot ser que en el rodatge s’enamorés de Montgomery Cliff amb el qual hi va romandre amiga fins a la mort de l'actor, molt prematura. Cliff, que l’adorava i l’anomenava Bessy Mae, mai no la va requerir per altra cosa que no fos amistat però es tractava d'una amistat íntima i molt còmplice que els feia tenir secrets etílics i, qui sap si d'altres més enllà. A place in the sun basada en la novel•la de Theodore Dreiser “An american tragedy” va resultar una perla superior a la millor que Taylor s’hagi pogut penjar mai al coll. Va guanyar cinc Oscar i és una obra imprescindible per a cinèfils adults.

Amb “Suddently last summer” (1957), una obra de teatre de Tennesee Williams filmada per l’excel•lent Joseph L. Mankiewicz, vaig descobrir una Taylor amb un preciós vestidet negre i la vaig identificar amb la noia tan maca que, feia anys, havia vist, sense nom, en un calendari de Vichy Catalán. Altra vegada l’amor amb Montgomery Cliff i la lluita contra una pèrfida tia interpretada per Katherine Hepburn. Era una pel•lícula tensa i morbosa, d’un blanc i negre molt potent, on la bellíssima Liz se sentia permanentment amenaçada, i amb raó,  per la mamà del seu tèrbol cosí que, quan comença la pel·lícula, ja és mort.

Acabaré amb l’estupenda “Reflections in a golden eye” (1967) de l’inoblidable John Huston que va fer de la magistral i breu novel•la de Carson McCullers, una adaptació modèlica. L’acció transcorre en un petit quarter militar on tothom es mor d’una mena d’ avorriment que combat amb sexe, begudes fortes, hípica matinal i dolor reprimit. Taylor –a qui mai vaig tenir per una bona actriu- va brodar el paper de Leonora, l’esposa d’un militar interessat pels homes i del qual ella sap venjar-se, amb intel•ligent superficialitat, ornant amb impassibles corns aquell front tan distret prestat per un hermètic Marlon Brando. Vull afegir que vaig veure aquesta pel•lícula a la televisió de Catalunya i, per tant, doblada al català i que Maria Ferranda Gil –a qui sempre he tingut per una gran actriu- donava veu a Leonora fent del treball de Taylor una obra d’art sense qüestió.

Elizabeth Taylor es va morir no fa ni quatre dies. Fou una beutat per la història.


Un ball d’enamorats per recordar en la fotografia magistral de William C. Mellor.



GERMINAL

Mar Adriàtica-Fotografia de Brent Mooers-Flickr

I davant meu s’estenia el cel blanc. Un cel d’aigua de perla que tocava la terra i no mostrava empremtes.

Com suspeses en l’aire, dues barques es gronxaven, minúscules. Semblaven navegar, lentes i majestàtiques, per l’infinit espai. O, tal vegada, volaven pel firmament transmutat en un llac d’immòbils aigües albes. I si mirava avall, veia els còdols polits per la insistència de l’onada possible.

Era aigua, quasi tan transparent com l’aire, que insinuava suau, el seu vaivé calmós? O era aire mentider que, amb l’aigua es fonia, per crear un absolut? La paraula horitzó va esdevenir un so sense sentit. La terra em mostrava, impertorbable, la imatge encegadora d’una última frontera.

Mar Adriàtica s’anomenava el suprem resplendor.

Paisatge dolçament esborrat, una porta per cloure els mals de la memòria.

Un immens full en blanc on començar a escriure’m la vida somiada.

Glòria A.P. - Sense títol

Avui,  Dia de la Poesia. Avui primer dia de Germinal. Les arrels es desperten. Salut!



"GRAN AIGUA"

Grado-Venècia-Júlia-Friül

(...) L'aigua -mar i llacuna- és vida i amenaça la vida; esmicola, submergeix, fecunda, ruixa, esborra. Durant la primera meitat del segle, entre el canal de Primero i la Punta Sdobba a la desembocadura de l'Isonzo, la llongada es va retirar a l'est 196 metres; va haver-hi un temps que, a l'oest, l'illa de San Pietro d'Orio tocava Grado. Les marejades violentes que envesteixen les barreres de terra o de duna formen les llacunes, que continuen, més silenciosament, rosegant la terra ferma. Les cròniques parlen de batalles i de pestilències, però força sovint -com el testament de Fortunato, el patriarca enèrgic i polèmic de Grado a l'època de Carlemany, o el Chronicon Gradense del segle XI-XII- de la  "gran aigua" que s'alça i inunda, del mar que entra a l'església de Santa Àgata, fins a cobrir les tombes dels màrtirs, o que va a trencar contra el palau del comte, que representa l'autoritat de Venècia. Uns quants segles més tard, Nievo observa que "el mar envolta cada any més la basílica patriarcal".

(...) Durant segles i anys, la pescadora, la campana de la torre de la basílica, anuncia les ventades; processons, rogatives i fins i tot conjurs demanen protecció contra les catàstrofes, contra tota "gran aigua". (...)

Claudio Magris
MICROCOSMOS
Traducció d'Anna Casassas
Anagrama/Empúries

Barcelona, Febrer de 1999

Pensant en el Japó. Pensant en tot el món. I en aquella dita de la meva mare: "El foc té aturador, l'aigua, no."

Fotografia extreta de wn.com

TRIESTE: EL CAMÍ JA HA COMENÇAT!

Piazza dell'Unità-Fotografia: Alessandro Paderni





El CCCB ha fet una exposició que no podia ser més oportuna per mi atès que d’aquí a poques hores sortiré cap a Trieste. L’exposició porta per títol: “La Trieste de Claudio Magris” i, quan vaig veure que s’obria el dia 9 de març, vaig fer-me el propòsit de no perdre-me-la abans de marxar. A més a més, l’amic Allau del magnífic bloc “The Daily Avalanche” (allausz.blogspot.com) i l’amic Joaquim del no menys fantàstic “In fernem Land” (ximo.wordpress.com) em varen fer notar el seu entusiasme per Trieste i l’Allau va assenyalar molt encertadament que l’exposició que esmento m’aniria de perles.

Caffè San Marco-Fotografia: Alessandro Paderni

Així que ahir a la tarda vaig fer cap al carrer Montalegre i amb la imaginació en blanc em vaig immergir en la Trieste proposada. I haig de dir, molt contenta, que tinc la sensació d’haver viatjat abans d’hora a l’essència d’aquesta interessantíssima ciutat. Només avançaré –perquè una exposició és per veure- que passegem per diversos ambients de la ciutat habsburguesa, eslovena, italiana...Hi ha molta documentació sobre triestins il•lustres. Hi ha recreacions diverses dels llibres de Magris. Es parla d’Svevo i de Joyce, d’Stuparich i d’Umberto Saba. De la mateixa manera que veiem una reproducció de la Libreria Antiquaria, propietat d’Umberto Saba, també trobem una còpia de la sala d’estar del professor Magris. Travessem el Danubi, ens agafem a cordes molt gruixudes per protegir-nos de l’embranzida del vent bora, toquem les roques abruptes del Carso, sabem d’un important psiquiatra anomenat Basagli, i seiem al Caffè San Marco mentre escoltem belles cançons triestines. Que si val la pena? Tota la del món perquè cal afegir que aquesta exposició està comissariada per Giorgio Pressburger (Budapest, 1937) i radicat a Trieste des que tenia 19 anys. Pressburger és un excel·lent director teatral i ha treballat també en el món de la música contemporània amb artistes com Berio, Ligetti i Maderna.

Libreria Antiquaria-Fotografia: Alessandro Paderni

Us recordaré. Mentrestant transcric un delicat poema d’Umberto Saba:

BOCA


D’aquella boca

Primera que em posà

Sobre els llavis el rosa de l’aurora

Encara

N’extrec en bells pensaments la fragància.

Oh boca adolescent, boca estimada,

Que eres ardida de paraules i eres

Tan dolça de besar.



Paraules i últimes coses
Traducció de Miquel Desclot

Editorial Empúries, Barcelona 1985

A PROPÒSIT DE TRIESTE

Estació Cetral de Trieste

Jo que mai no he estat a Trieste, sovint penso en la estranya força que desprèn el seu nom  i, a continuació, el pronuncio en veu alta. De forma quasi màgica, el seu so actua com un senyal que tot seguit farà esclatar una tempesta suau d’idees associades al món de l’escriptura, tan estimat per mi.

L’any 1907 el jove irlandès James Joyce junt amb la seva dona Norah Barnacle recalen a la ciutat de Trieste on l’encara desconegut autor de l’ Ulisses comença a donar classes de la seva llengua a l’acadèmia Berlitz. El mateix any, un home de nom Ettore Schmitz, necessitat d’aprendre anglès,  contracta a Joyce en qualitat de professor particular. Ambdós inicien una amistat que durarà mentre visquin. I no només això: Ettore Schmitz encoratjarà a Joyce a publicar un recull de contes titulat Dublinesos que, amb grans dificultats, degudes a la censura de l’església catòlica irlandesa, Joyce veurà finalment imprès l’any 1914. I més: En la persona d' Ettore Schmitz, vista per Joyce, hi començarà a respirar i a prendre forma el bondadós jueu convers Leopold Bloom, l’heroi quotidià de l' Ulissses, perquè Ettore Schmitz era també un jueu convers i un ser paternalment afectuós amb aquell Stephen Dedalus encara inconegut que era el genial irlandès. L’esposa de Ettore Schmitz es deia Livia Veneziani, la meitat del nom de l’esposa de Finnegan de El despertar de Finnegan,  Ana Livia Plurabelle, tot i que aquest nom, Livia, s’agermana també amb el de Liffey, el riu que travessa Dublín en un dels milers d'associacions verbals i jocs de paraules que James Joyce feia amb la seva inventiva portentosa.

A l’edat de 62 anys, Ettore Schmitz, animat pel seu amic Joyce, publica un llibre d’importància notable: La consciència de Zeno que, avui dia, està considerat ja un clàssic i que va ser editat per primer cop l’any 1923. Però Schmitz que, tímidament, havia escrit i publicat de més jove, ho feia amb el pseudònim d’Italo Svevo. És curiós remarcar que La consciència de Zeno va ser un llibre cabdal per un altra escriptor, l’uruguaià Mario Benedetti que, quan l’any 1950, va descobrir Italo Svevo, va aconseguir definir el seu, fins aleshores, difús estil. El vincle d’amistat entre Joyce i Svevo va portar a Benedetti a titular Montevideanos, un dels seus més encantadors reculls de contes,  en record del joyceà Dublinesos.

Però Trieste no en va tenir prou amb un nadiu com Svevo ni tampoc amb un nouvingut com Joyce. El gran poeta Rainer Maria Rilke va trobar al castell de Duino, al bell costat de Trieste, el lloc idoni per escriure les seves canòniques Elegies sota la protecció de la princesa Thurn und Taxis. Hi ha a Trieste, al menys, dos escriptors més de vital transcendència: Umberto Sava, un altra gran poeta i el professor germanista Claudio Magris, autor de novel•les tan prestigioses com és ara El Danubi.

P.S.

Últimament dec haver pronunciat amb tanta fe el nom de Trieste que l’atzar m’ha convidat a anar-hi. Ho provaré amb altres llocs que també m'interessen a veure si em torna a funcionar la màgia que m’agrada trobar en el flux  de la vida quotidiana i de la qual, vosaltres, estimats llegidors, en formeu part.

Guardava feia temps aquest escrit i ara he sabut per què.

Fotografia: Creative Commons/Dantadd



ESCRIURE, DESCRIURE

Rellegeixo amb plaer renovat Un coeur simple pertanyent a Trois Contes de Gustave Flaubert publicats l’any 1877 i, una vegada més m’entusiasmo amb l’esplèndida creació que l’escriptor francès va fer de la figura d’aquesta dona quasi inexistent que es diu Félicité, modèlica serventa d’una dama burgesa. El personatge em suggereix altres il•lustres domèstiques parides per les genials imaginacions d’alguns homes i de seguida sé que aquest seria un altra escrit i no el que m’he proposat publicar avui que vol incidir en l’art de la descripció:

(...)” Au premier étage, il y avait d’abord la chambre de “Madame”, très grande, tendue d’un papier à fleurs pâles, et contenant le portrait de “Monsieur” en costume de muscadin. Elle communiquait avec une chambre plus petite, où l’on voyaitdeux couchettes d’enfants, sans matelas,. Puis venait le salon, toujours fermé, et rempli de meubles recouverts d’un drap. Ensuite un corridor menait à un cabinet d’études; des livres et des paperasses garnissaient les rayons d’une bibliothèque entourant de ses trois côtés un large bureau de bois noir. Les deux panneaux en retour disparaissaient sous des dessins à la plume, des paysages a la gouache et des gravures d’Audran, souvenirs d’un temps meilleur et d’un luxe évannoui “. (...)

Gairebé a l’atzar he agafat el primer llibre de Mercè Rodoreda que m’ha vingut a les mans –El carrer de les camèlies- i també a l’atzar –de debò- m’ha aparegut aquest fragment:

(...) “ A la torratxa s’hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i l’home escorxat vist de cara i d’esquena. “ (...)

És sabut que Mercè Rodoreda llegia des de molt jove els grans clàssics francesos. En la seves veus narratives, inqüestionablement pròpies, hi trobem sovint el reflex d’aquelles lectures que l’escriptora, amb enorme raó, valorava com el que eren: joies que li havien fet descobrir la seva superba qualitat d’orfebre de les lletres.

Quant a Flaubert, recordar que Un coeur simple havia robat el cor gens senzill d’un jove James Joyce. A Dublinesos hi trobem “Argila” on la innocent figura de Maria beu indirectament de la Félicité flaubertiana. I potser totes dues alimentaran el que un dia serà el vol imparable de Colometa donada a llum per Rodoreda allà, a La Plaça del Diamant. Però, ja ho he dit al principi, això seria un altra entrada.

-Fotografia presa de http://www.edition-originale.com/