SALOME PER ANGELA DENOKE: L'ESFORÇ INÚTIL

Angela Denoke (Salome) i Johan Reuter (Jokanaan)

Una escapada a Londres m’ha permès assistir a dues vetllades d’òpera a Covent Garden amb peròs i contres a comentar. Parlo de Salome i Manon i, començo, és clar, per la primera: 

La funció dedicada a Salome de Richard Strauss, sobre l’obra teatral d’Oscar Wilde, és la de la ja coneguda producció de David McVicar que jo havia vist en DVD amb cert interès i que, en directe, guanya molts enters, en especial, quan abandonem el tèrbol espai inicial sota la terrassa i, als primers acords de la dansa, l’escenari esdevé l’obscura sala de ball on Salome i el seu padrastre crearan la tensió adequada que, com un detonant emocional, farà que la princesa demani a un desorientat Herodes, el cap de Joan Baptista.

El personatge de Salome va estar interpretat per la soprano alemanya Angela Denoke que va treballar de valent per defensar el seu difícil rol. Per desgràcia, no va obtenir el resultat que hauria estat d’esperar, ja que Denoke canta la seva Salome en tota l’essència del possessiu: seva. Denoke adapta constantment la partitura a una veu que no està en condicions de cantar-la. Així, mentre el seus aguts són estridents, els greus són forçats, cacofònics o inaudibles. No obstant i això va ser molt aplaudida. Si el públic li va premiar l’empeny, s’entén tanta efusió. La veu –ja ho he dit- no podia fer la Salome creada pel compositor i, jo particularment, li hauria suggerit de debutar en el paper menys exigent d’Herodias. Pot semblar irònic el que dic però no per això és menys cert. Les coses tenen el seu límit i sembla ser que Denoke ni és prou autocrítica ni té amics sincers que l’assessorin de què li convé fer. Jo també vull ressaltar la seva infatigable feina a l’escenari però sempre m’ha dolgut –i aquest és el cas- l’esforç inútil. També puc afegir que la soprano alemanya esta fìsicament molt lluny del que hauria pogut ser Salome ja que tenim al davant una dona madura i fornida que no suggereix mai la ninfeta que ha de representar. Aquest segon punt el considero, no obstant i això, poc important ja que el teatre és una transgressió continua. Si Denoke tingués la veu de Salome, l'ossada i el temps poc comptarien per mi.

La resta de repartiment va ser discret amb bons moments per Johan Reuter cantant el Jokanaan. Reuter té una veu densa i poderosa amb notes greus  massa profundes, fàcilment engolibles per l’orquestra però, en general, va saber transmetre al personatge el misticisme i l'abducció que són les marques del profeta. També va fer un paper notable, Gerhard Siegel com Herodes. L’actuació va ser modèlica encara que en algun passatge la veu va sonar forçada a un màxim perillós. Narraboth va ser interpretat per Andrew Staples que va mostrar una veu insegura i caprina. Narraboth, com sap tothom, és qui obre la funció i la seva entrada, plena de passió, lloant la bellesa de Salome, ha de marcar amb una inflexió de tràgic pressentiment, el desgraciat transcurs d’aquella nit fatal. Va dirigir l’orquestra Hartmut Haenchen que en cap moment ens va saber mostrar els infinits colors, mecanismes i sons de la tortuosa, sinistre i sensual partitura d’Strauss. Haenchen va dirigir amb ofici i va fer créixer el so en decibels a mida que l’òpera avançava. Aquest augment del so va ser, és clar, una dificultat afegida pels ja esforçats intèrprets.

Vaig veure i escoltar aquesta Salome amb una incomoditat que no he pogut ni volgut dissimular. Em seria impossible fingir un entusiasme que, malauradament, no vaig poder sentir. Em sento, més aviat, com si hagués assistit a una funció experimental en la qual, era evident, algú s’havia equivocat comptant amb Angela Denoke i ella semblava no saber-ho. Quina llàstima!

04.07.2010: UN ANY DE BLOG!

AHIR, 4 DE JULIOL DE 2010, -FA BEN POQUES HORES- AQUEST ARBRE DE FOC HA FET UN ANY.

REBEU, TOTS,  LES GRÀCIES MÉS AFECTUOSES !

SENSE VOSALTRES,  LLEGIDORS, LA SOLITUD HAURIA APAGAT LES FULLES DEL MEU ARBRE. 

DESAFINEU L'OÏDA PER ESCOLTAR, COM CAL, LA DOLÇA MELODIA QUE US DEDICO. 

Fotografia:Invitacionesonline
Video:         declique

Siena: Comença a ploure

Avui que la calor ja recordava dies ardents de sol, viscuts fa més o menys un any, m’he volgut regalar un record de primavera que pren sentit si el comparteixo amb qui tingui a bé llegir aquestes quatre ratlles. Rememoro el 21 de maig del 2001 que fou l’última vegada que vaig veure la ciutat de Siena en viu i en directe.

Per tornar-hi, creieu-me, ho faria sovint i no és difícil avui dia que quasi totes les ciutats d’Europa són de bon abastar. Tanmateix em conformo, i no és poc, recordant aquell miraculós, polièdric munt de pedres que, no és gens estrany, ha donat nom a un color que té l’origen en el rosa de sempre i que la ciutat declina, audaç, en un to més ombrívol sota la llum privilegiada que la Toscana ens ofereix, fins i tot, quan exèrcits de núvols cavalquen el seu cel d’artistes immortals.

El dia abans d’aquella tarda s’havia mort Renato Carosone. Diaris, ràdios i televisions no parlaven quasi de ningú més que d’aquell home menut i somrient que, amb talent i la veueta justa, componia, i cantava, sempre adequadament,  aires de festa encantadors i delicioses melodies d'amor.

Seia a la terrassa d’un cafè davant l’òptima vista de la ciutat que, al cap de poques hores, hauria de deixar. Vaig decidir guardar la interessant informació sobre l’origen etrusc d’aquella ciutat única. També vaig apartar del pensament el pas de Roma així com la llavor medieval que un dia, feia segles, havia donat lloc al, tan celebrat com criticat, concurs del Palio. Milers de fonts autoritzades ens poden instruir de primitius assentaments,  de guerres i de carreres de cavalls voladors. Jo he triat la cançó i m'hi perdo.

Per això:

avui prefereixo recrear-me en la humitat de la fotografia que confereix a Siena qualitat de pintura. I tornar a escoltar a Renato Carosone que, sobre un fondo de percussió morisca que inclou la insinuació d’un xiulador vent del desert, canta en el seu bell dialecte napolità la Maruzzella, Maruzze...

Fotografia: g.a.p.
Video: Michele 2991

LA VIDA ENCESA

Fotografia: Gail Albert Halaban

(...) I em va dir que el dia de la revetlla de Sant Joan tenia torn i, per tant, no podríem sortir i, quan m’ho va haver dit, va fixar el ulls al terra de l’habitació i va iniciar en veu molt baixa una melodia inventada com si volgués aixecar una  paret entre ell i jo i així, amb aquest recurs tan matusser, podés privar-me de contestar mostrant-li el meu disgust.

(...)I doncs, la nit de Sant Joan vaig sopar sola tot i que els amics m’havien convidat a compartir la festa. Varen marxar els meus fills amb les seves parelles i jo em vaig quedar a la cuina, molesta pels espetecs constants, per la pudor de sofre, pel cel fumat. Aquella nit el cel blau fosc de cada dia s’ofegava darrere d’un vel roig com les flames de les fogueres enceses sobre brossa, a les places de pobles i ciutats. Però, de cop i volta, em vaig vestir en un tres i no res i de seguida vaig ser al carrer. Passaven cotxes plens de gent contenta. Cantaven o tenien la música molt alta. No vaig veure ni un taxi però m’era ben igual. Sabia a on anava i no tenia mandra de fer el camí a peu.

(...) Aquell local enllumenat exhibia el cartell d’entrada lliure. No vaig pensar en els meus anys quan, un cop dins, vaig començar a obrir-me pas entre el jovent. Nois i noies alegres reien, bevien, fumaven i ballaven. Alguns, amb cara d’estranyesa, miraven a la dona d’ulls tristos que qui sap qui buscava. Potser un fill esgarriat ?. Volia un bon lloc des d’on poder albirar la pista i el vaig aconseguir. Del moneder en vaig treure les ulleres i un cop posades no em va ser gens difícil veure l’adolescent esprimatxada que, compulsiva, movia el cos amb les cames fixades sobre el terra brillant. Mirava a algú i reia. Els seus membres esquàlids assajaven jocs d’expressió diferents, indefinits, gimnàstica empesa pel sexe que, valent, s’imposava. Ella estava encara en fase de creixença. Un any més i, tal vegada, seria una bellesa. O una lletjor sense remei, ves a saber.

Ell, el meu marit, seia feliç a la tauleta que, a frec de pista, li permetia observar com la nena vibrava a toc de percussió africana sota la llum intermitent . Ara et veig i ara no. Ara hi sóc i ara no hi sóc. Es devia cansar d’aquell ballet perquè, en mig d’un dels llampecs artificials, la vaig veure asseguda a la falda del meu home. Es besaven donant l’esquena al món. Amb llum o sense llum jo els veia. Ara hi eren i ara també hi eren. Ells, l'un amb l'altra, absents en el deliri, Jo, present en aquell nou dolor que ja aprendria a conèixer.
Vaig sortir sense poder plorar. Estupefacta. Que jove era la nit! Tenia encara hores i hores per patir fins que em rendís la son. Per desgràcia havia confirmat el dubte que feia mesos m’assolava. L’adolescent era una alumna de la meva filla. Sovint –massa sovint- havia vingut a casa i un dia, fins i tot, es va quedar a sopar amb tots nosaltres.

Em vaig quedar la resta de la la nit a la cuina i a les fosques, nua, bella encara per mi.  A través de la finestra, la ciutat m’ensenyava la seva vida encesa.


 

Esposa sóc menyspreada, fidel sóc ultratjada. Ell era el meu cor, el meu marit, el meu amor, la meva esperança. Em deixarà morir?

Aquella nit l’ària sublim de Giacomelli semblava escrita pensant en mi.

D’un programa de ràdio.
De diverses revistes.
Adaptació lliure de g.a.p.

Fotografia provinent de: adski-tumblr.com

Video: uyildiz

LA ROQUE D'ANTHÉRON: EL FESTIVAL DE PIANO

Escenàri del teatre situat al parc del castell de Florans

A finals del segle XVI es comença a construir el castell de Florans a La Roque d’Anthéron, població provençal que celebra aquest any 2010 el trentè aniversari d’un dels festivals de piano més prestigiosos d’Europa, que és quasi tant com dir del món. El castell de Florans acabat l’any 1667, havia estat construït per encàrrec d’una molt poderosa família francesa: els Corbin. L’any 1653, la senyoria de La Roque esdevé un marquesat. Més endavant, el 1818, la família Forbin ven el castell i les terres a Louis-Raphäel de Cordoue i una de les seves descendents es casa amb el marquès de Florans. Així aquella propietat magnífica deixa de ser Forbin i, durant el segle XX coneix un canvi substancial que, òbviament, afectarà també el poble de La Roque d’Anthéron.

Avinguda flanquejada per plàtans a l'entrada del castell de Florans

L’any 1937, en morir la marquesa de Florans, el castell passa a ser propietat de l’arquebisbe d’Aix-en-Provence a qui la noble havia fet hereu universal. Deu anys més tard arriba Paul Onoratini i marca el canvi llogant el castell a l’arquebisbat i convertint-lo amb rapidesa en el Centre Medical Soleil et Repos, avui dia conegut com la Clínica del castell de Florans. Paul Onoratini s’integra plenament a la vila de La Roque de la qual n’és escollit alcalde l’any 1959. Més tard –ja som a l’any 1971- amb el seu fill Bernard, arquitecte d’interiors i un enamorat del piano, llancen “Musique a Silvacane” i celebren set concerts per any. Les autoritats culturals de la regió s’afanyen a posar en contacte Paul Onoratini i René Martin, aquest últim un home entusiasmat per crear un festival de piano a Aix-en-Provence o els seus voltants. Paul Onoratini es mostra encantat amb el projecte i l’any 1981 se celebra el primer festival al parc del castell de Florans, un entorn que s’ha de veure i respirar. Tres cents seixanta cinc plàtans conformen aquest bosc de somni i en una de les seves clarianes s’hi alça l’escenari que cada estiu acull grans pianistes de tot el món. A davant hi ha un important nombre de grades per fruir de la festa. Cal afegir també que s’han fet importants inversions per tal d’aconseguir una acústica impecable.

Jo hi vaig anar l’estiu passat i vaig tenir el goig d’escoltar l’art d’Stephen Kovacevic, excel•lent pianista estatunidenc que ens va oferir, amb admirable precisió, les Variacions Diabelli de Beethoven. Va ser una nit per no oblidar i quan, com en aquest moment, en recreo el record, haig de pensar en algun ocellot molt provençal que pretenia fer un solo acompanyat pel mestre. En un moment donat –sortosament- va parar de cantar el que era un ostinato autoritari i esquerdat. Kovacevik no el podia sentir,  protegit com estava per la conca acústica. Altrament hauria interromput el seu concert i, potser, hauria intentat un pacte amb l’ocell, molest en veure el seu parc ocupat per estranys. De totes formes, aquest fet no m’impedirà tornar a La Roque el mes vinent si tinc sort i trobo entrades.

He portat un fragment del concert de piano número 1 de Prokofiev,  moviment número III, executat l’any 2005 al parc de Florans per la superdotada pianista argentina Martha Argerich.

Fonts: http://www.festival-piano.com/
Fotografies:  id.
Video:           Kimolerik

BENET I JORNET: ENDERROCANT ESPRIU

Portada de Joan Miró de "Cançons de la roda del temps" de Raimon sobre poemes de Salvador Espriu

He començat a llegir un llibre polèmic: Material d’enderroc que firma el dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. El llibre recull, de manera informal, records de l’escriptor sobre el temps que li ha tocat viure i, en especial, sobre figures distingides en i per la cultura oficial catalana amb els quals ha compartit moments molt importants de la seva vida.

Josep Maria Benet i Jornet, nascut a Barcelona l’any 1940, aborda sense embuts la seva peculiar relació amb un dels poetes més importants donats per Catalunya. Es tracta de Salvador Espriu a qui fa dir, i copio entre cometes posades per l’autor, el monòleg següent:

“ (...) d’una banda hi ha aquests versos on t’hi deixes la pell (...) I després...D’altres coses són només receptes de cuina. Allò de la ginesta que em canta el Raimon, un xicot a qui respecto moltíssim, un xicot que em va musicar en autèntic estat de gràcia les Cançons de la roda del temps...Allò de les ginestes que floreixen, sap, és el que ell necessitava per un públic extens, ja entén què vull dir. Li vaig escriure i n’hi ha que posen els ulls en blanc però, què m’han d’explicar, aquests versos només són cuina. Potser bona cuina, vés a saber, perquè tinc l’ofici. I miri una altra cantant, la Marina Rossell...Em va venir a veure i em va demanar un Cant dels ocells. Doncs au. Vaig lligar quatre adjectius dels meus i vinga. Ella, feliç. Es pensava que tenia entre les mans qui sap què! Pura cuina. La cadira que vaig polint és d’una altra ambició, és una altra cosa.”

Cal aclarir que el mot “cadira” fa al•lusió a la comparança que Salvador Espriu feia de si mateix com a poeta a un fuster:

“Quan escric , si em permet el símil, no sóc un fuster que faci una taula consola. Jo faig una cadira. Una cadira i encara gràcies. Això sí, procuro que estigui ben acabada”

I ara l’autor sobre el poeta:

“(...) El vell que es queixava d’un excés de visites necessitava, exigia que se’l visités, sí. Però quan es tancava la porta darrere teu, al visitant que et seguís no li estalviaria burles i penjaments sobre tu. Era obvi i lògic. (...) “

Em resulta inevitable preguntar-me si Raimon i Rossell estaven al corrent del tarannà de l'Espriu que ens presenta Benet i Jornet. I junt als esmentats intèrprets, tota la gent que devia fer cua per visitar l’autor de “Ronda de mort a Sinera” i “La pell de brau” que ja no sé si eren cadires d’acabats impecables que el conduirien a la posteritat o bé, receptes de cuina que, nosaltres el públic, preníem per gran literatura. En qualsevol cas, val a dir que hi ha receptes de cuina de molt difícil elaboració i amb resultats que posen els nostres ulls en blanc.

Veritat o no, Benet i Jornet parla d’un difunt que, és clar, mai no podrà rebatre la seva transcripció d’aquest monòleg hipotètic sostingut per un poeta pèrfidament classista, enfilat al seu tro de marfil sobre el mar de Sinera.

Ja sé que el que ens queda és l’obra de l’artista i que no hem de jutjar les seves actituds però em costa imaginar-me un Espriu fals. En Benet i Jornet ho ha deixat escrit. Alguna cosa en quedarà.

MATERIAL D'ENDERROC
Josep M. Benet i Jornet
Edicions 62 - Barcelona (2010)

SEBALD SENSE IMATGES

  
El poeta, assagista i novel·lista W. G. Sebald va neixer a Wertach (Baviera-Alemanya) i va morir d’accident d’automòbil a Norfolk (Anglaterra) a prop de la ciutat de Norwich on vivia. Conduïa la seva filla que va resultar greument ferida en l’accident. Sebald vivia al Regne Unit des de feia 30 anys i, actualment, era professor de Literatura Europea a la universitat d’Anglia. “

L’escriptor germànic es feu famós durant els anys 90 amb llibres com Vertigo o Els anells de Saturn entre d’altres. El 2002 –l’any de la seva mort- havia publicat Austerlitz que, amb justícia, va obtenir un gran èxit de públic i de crítica. Austerlitz conta la vida d’un home que no té clar el seu origen. Dues veus narratives en primera persona executen un sostingut poètic i extremament profund,  servit amb les paraules més idònies,  gràcies al traductor Miguel Sáenz, traductor que ho és també de Thomas Bernhard sense el qual seria difícil d' entendre l’estil depurat i la imponent tècnica dramàtica de Sebald.

“L’escriptor més misteriosament sublim entre els seus contemporanis europeus.”

“Sebald barrejava ficció, història i memòria. Va inventar una nova forma de fer literatura envoltant-se d’objectes adquirits en els mercats per on fruïa passejant i, en especial, eren curioses les fotografies de persones i llocs  -comprades a parades de vell- i que solíen il·lustrar els seus llibres.“

“Parlava anglès amb el suau accent del Sud d’Alemanya.”


Les frases escrites entre cometes són transcripcions parcials de la fatal notícia sortida a diversos diaris el dia 15 de Desembre de 2001, l’endemà de la mort de l’escriptor.

(...) Realmente tenía la sensación, dijo Austerlitz de que la sala de espera, en cuyo centro estaba yo como deslumbrado, contenía todas las horas de mi pasado, todos mis temores y deseos reprimidos y extinguidos alguna vez, como si el dibujo de los rombos negros y blancos de las losas de piedra que tenía a mis pies fuera el tablero para la partida final de mi vida, como si se extendiera por toda la planicie del tiempo, Quizá por eso viera también en la semipenumbra de la sala dos personas de mediana edad vestidas al estilo de los años treinta. (...) Y no sólo vi al pastor y a su mujer, dijo Austerlitz, sino que vi también al chico que habían venido a buscar. (...) Así, sin embargo, lo reconocí por la mochila, y me acordé, por primera vez hasta donde podía recordar, de mí mismo, en el momento en que comprendí que debió de ser a esa sala de espera adonde llegué a Inglaterra, hacía más de medio siglo. (...)

Fragment d’ AUSTERLITZ, W. G. Sebald, Editorial Anagrama, Barcelona, 2002

P.S. Les imatges m'han estat negades: "Server rejected" és la franja roja que porten a sota quan les pujo i ja no em permet inserir-les al blog. He fet una cerca sense èxit. Si algú sap resoldre aquest problema em pot contestar directament al blog. Mil gràcies.