dimecres, 18 de maig del 2011

ELLS NO VINDRAN A LLEGIR-NOS LES SEVES POESIES

Noir in full colour-Jack Vetriano
Ambdós homes, poetes i suïcides els porto aquí quan Barcelona celebra, laboriosa, una exultant setmana de poesia amb lectures de diversos poemes, de poetes diferents i en llengües aparentment distants. Arreu s’anuncien recitals i en parlen la premsa i els mitjans. Quin mes millor que maig per cantar i escoltar, quasi a peu de carrer, les paraules d’un altra. De ben segur que en més d’un vers hi trobarem l’expressió d’un pensament tingut que no hem pogut esriure. O bé descobrirem –això en poesia passa sempre- com els mots més insòlits se’ns acosten i, sàviament trenats, ens mostren que, de vegades, el pensament és música i la vida més fàcil. Fins i tot tristos versos esdevenen mantres pel nostre esperit.
Porto dos excel•lents poetes i en transcric de cada un una poesia per ordre d'edat.


De Gabriel Ferrater (1922-1952)


A l’inrevés

Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja

frenètica d’agost, els peus d’un noi

caragolats al fil del trampolí,

l’agut salt de llebrer que fa l’aroma

dels lilàs a l’abril, la paciència

de l’aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, de peu

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l’olor de les nenes amb bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars del camió de matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.


Gabriel Ferrater


Reus 1922-Sant Cugat del Vallès 1952


De Javier Egea



Te trajeron de golpe los violines


Te trajeron de golpe los violines


y eras algo más rubia de lo que yo esperaba


pero bella y letal como veneno.


Y era una especie de traición tu cuerpo


mientras ibas tomando mi casa pieza a pieza


para alcanzar los últimos rincones


te adelgazaste en besos, pasos, ecos.


Javier Egea


Granada 1952-1999



Dos excel•lents poetes que haurien pogut venir a aquest maig poètic que proposa Barcelona però ambdós, cadascú en el moment triat, es varen suïcidar. Gabriel Ferrater feia molt temps que havia deixat clar que no volia passar dels cinquanta anys i Javier Egea es va trobar molt sol quan encara es pensava que tenia algun amic.

Gràcies a l’excel•lent blog d’Alberto Granados que porta el seu mateix nom i que condueïx des de Granada, he pogut conèixer i gaudir de la poesia del malaguanyat Javier Egea. Bartleby n’acaba d’editar l’obra complerta. I què dir de Ferrater? Vital i seductor sembla que encara camini entre nosaltres deixant quan passa la flaire d’un exquisit cigarret ros mentre pensa en la dona que l’espera. O en una altra?

No vindran a llegir a Barcelona però sempre els podrem llegir nosaltres i, en acabar, oferir-los a cada un un ram de flors.

Fotografia de pintura de Jack Vetriano presa de: gwthomas.org

dijous, 12 de maig del 2011

CATHERINE ANNE PORTER , UN PLAER RELLEGIR-LA

L'arbre de Judes
(...) Cuando deja caer sus ojos sobre Laura, ella nota una vez más que son verdaderos ojos amarillos, leonados de gato. Él es rico, no en dinero, le dice, sino en poder, y el poder trae aparejada la posesión inocente de las cosas y el derecho a satisfacer su amor por los pequeños lujos. “Tengo cierto gusto para los refinamientos elegantes” ha dicho alguna vez agitando un pañuelo de seda amarilla ante la nariz de Laura. “¿Hueles esto? Es Jockey Club, importado de Nueva York”. Sin embargo está herido por la vida. Lo dirá dentro de un instante. “Es verdad que todo se convierte en polvo entre las manos, en hiel en la lengua.” Suspira y su cinturón de cuero cruje como una cincha de montar. “Me decepciona ver cómo van las cosas. Todas.” Sacude la cabeza. “Tú, pobrecilla, te decepcionarás también. Has nacido para ello. Somos más parecidos de lo que tú crees en algunas cosas. Espera y verás. Algún día recordaràs lo que te he dicho, sabràs que Braggioni era tu amigo.” (...)
Katherine Anne Porter
JUDAS EN FLOR


Katherine Anne Porter és una escriptora imprescindible. Llegir els seus contes és entendre el talent que hem trobat en autores més modernes, com la canadenca Alice Munro, per exemple, una altra imprescindible pels que sentim feblesa pels grans creadors de contes i relats.
Katherine Anne Porter (1890-1980) va néixer a Indian Creek, Texas però va viure a infinitat de llocs. Des de Louisiana va anar a parar a Nova York i d’allà es va embarcar cap a Mèxic, per unir-se als revolucionaris com el seu amic Diego Rivera. Va menar sempre una vida de bohèmia amb talent i exercia l’escriptura en facetes diverses doncs va ser periodista, contista, novel•lista i assagista. La Revolució Mexicana la va decebre molt i en va esdevenir una aguda crítica. El fragment del bellíssim conte “Judas en flor” transcrit a l’inici, ens acosta a la figura de Braggioni, un mestís de toscà i d’índia maia convertit en traïdor als rebels als quals, en altre temps, havia fet costat.
Porter va publicar “Flowering Judas and other stories” l’any 1930 obtenint un gran èxit de crítica i de públic. Aquest volum es, per sí sol, prou valuós com per fer passar la seva autora a la història de les lletres estatunitenques. Durant aquella dècada, Porter es va moure per Europa i quan va tornar al seu país es va dedicar a l’ensenyament a diverses universitats: Standford, Michigan, Washington i Texas. La seva forma gens convencional d’impartir classes la va convertir en una professora enormement popular. L’any 1962 va publicar la novel•la Ship of Fools.
Katherine Anne Porter no va ser una escriptora molt premiada, atesa la qualitat de la seva obra, però l’any 1966 va rebre el Pulitzer per The collected stories of K.A.P.. Aquell mateix anysva entrar a formar part de l’American Academy of Arts and Letters.
L’any 1977 va publicar The never-ending wrong sobre el judici i execució de Sacco i Vanzetti. Òbviament estava en contra de qualsevol represàlia contra aquells anarquistes que tanta tinta han fet vessar. Porter va morir als 90 anys després d’haver viscut una intensíssima existència: Havia sobreviscut una tuberculosi, una estranya epidèmia que l’havia deixat calba molt de temps i havia tingut innombrables avortaments. Cal subratllar que s’havia casat cinc vegades tot i que quan li deien, ella responia. “ Cinc són les que se saben”.
Jo la vaig descobrir gràcies a aquest Judas en flor que va ser exquisitament traduït per Horacio Vázquez Rial en el qual hi ha onze contes més, tots ells d’antologia.


Fonts: Katherine Anne Porter, A Life
            Joan Givner-Simon and Schuster
            Fotografia presa de Jardínactual.com
Cuentos completos
Catherine Anne Porter
Contemporánea-debolsillo-Barcelona 2009

dissabte, 7 de maig del 2011

LE SPECTRE DE LA ROSE

L’any 1811, l’excel•lent compositor Carl Maria von Webber va escriure una peça per a piano titulada L’ invitació a la dansa. Trenta anys més tard, un altra músic de gran talla, Hector Berlioz, en va fer l’adaptació per a orquestra que seria destinada a ser dansada i que estrenarien els Ballets Russos el dia 19 d’Abril de 1911, a Monte-Carlo, amb el nom L’espectre de la rose. Els intèrprets eren els mítics ballarins Vaslav Nijinski i Tamara Karsavina. El mateix any 1841, Hector Berlioz havia estrenat Les nuits d’été sobre el cicle poètic del mateix títol escrit per Théophile Gautier (1811-1872) i que consistia en cinc cançons per mezzosoprano o soprano. Una d’aquestes “nuits” porta per títol, justament, Le spectre de la rose i el prestigiós blog In fernem Land (ximo.wordpress.com) conduit pel genial Joaquim n’ha parlat fa menys d’un dia –el 6 de Maig- amb el títol VICTORIA DE LOS ÁNGELES CANTA LE SPECTRE DE LA ROSE com sempre, ens ha informat de forma generosa sobre el bell cicle de Gautier musicat per Berlioz deixant-nos escoltar el bellíssim poema tal com queda anunciat.
Com que a mi m’hauria agradat molt signar la crònica d’en Joaquim –quasi totes les seves amb certes discrepàncies gens greus pel que a gustos fa- he decidit atrevir-me a complementar el seu treball amb l’esmentada versió creada per von Webber sense cap intenció de convertir-se en un espectre per molt formós que resultés. La transformació es deu a Berlioz en primera instància i a Els Ballets Russos, que amb un gust exquisit, fan de la melodia l'opció definitiva. Així que he contractat un altra mite, Rudolf Nureyev en el paper d’espectre i a Denise Sutherland jugant el rol de debutant somniadora. Perquè la història del poema es trasllada a la perfecció a l'estilització sofisticada del gest dansat en total harmonia imaginant una jove adormida a la qual s’apareix l’espectre de la rosa que ella ha lluït aquella nit, la del seu primer ball en societat, una rosa que, inevitablement, ja és morta però perviu en el somni de la nimfa com l’ànima encantada de la marcida flor, és a dir, del seu espectre enamorat. 

Atès que el poema és esplèndid i que en Joaquim el transcriu en l’original francès, jo he gosat fer-ne la traducció. Sense tenir en compte la mètrica, tement innecessàries llibertats,  i fidel a la lletra preclara de Gautier. L’afinitat entre el francès i el català ha convertit en plaer aquest exercici.


Video: ArteLetras-JackDrumas



L’ESPECTRE DE LA ROSA


Aixeca la parpella closa

Que suaument toca un somni virginal;

Jo sóc l’espectre de la rosa

Que tu portaves ahir al ball.

M’has pres encara emperlada

Dels plors d’argent de l’arrosada

I, en mig de la festa estelada,

Em vares passejar tota la nit.

O tu que de la meva mort fores la causa

Sense que la poguessis espantar

Cada nit el meu espectre rosa

Al teu capsal vindrà a ballar.

Però no temis, jo no reclamo

Ni Missa ni De Profundis,

Aquest lleuger perfum és la meva ànima

I jo vinc del paradís.

El meu destí va ser digne d’enveja,

I per tenir una sort tan bella,

Més d’un hauria donat la seva vida.

Doncs sobre el teu pit tinc la tomba,

I sobre l’alabastre on reposo

Un poeta amb un bes

Va escriure: Aquí jau una rosa

Que tots els reis envejaran.

Théophile Gautier
Trad. g.a.p.

Fotografia presa del blog le-drapeau-rouge.skynetblogs.be

diumenge, 1 de maig del 2011

SPARTACUS BALLAVA EL PRIMER DIA DE MAIG

Pintura a l'oli de Kazimir Malevich (1878-1935)
Primer de maig. Recordo com en algun racó del llibre d’història universal se’ns explicava la rebel·lió d’Spartacus,  jove gladiador que es va alçar contra el seu cruel propietari i, erigit en líder, pels seus companys, va fugir amb ells camps a través decidit a vèncer el poder total de Roma. Tots sabem que va deixar la vida en tan lloable intent per assolir la llibertat. Tots hem vist la pel·lícula de Kubrick amb l’excel·lent guió de Dalton Trumbo. Avui proposo un fragment del bellíssim ballet que Katxaturian va escriure per encàrrec del soviet suprem perquè Spartacus prefigura el pensament marxista amb segles d’antelació. El comunisme ha estat un fracàs perquè l’home sempre és un llop per l’home. Ho va dir Hobbes. Però, en mig de tanta sang, de tant dolor irreparable, s'ha de guardar el què va deixar de bo com ara aquest ballet excels que ha “volat” com ningú el superb Vladimir Vasiliev.  Genial, viril i honest en el seu art, aquest ballarí encarna en el meu imaginari l’Spartacus somniat. Si penseu que el ballet no us agrada és perquè no he vist mai Spartacus. Vaja, m'hi jugaria alguna cosa ben convençuda de guanyar-la.
Avui, primer de maig, a la salut de tots. A la memòria de molts.


dimarts, 26 d’abril del 2011

OMBRA IMPRECISA

L’ombra imprecisa que es veu al final de la barra és una dona. Si acostem la imatge, comprovarem que beu amb apatia i sense mirar enlloc. Ella, la de l’ombra imprecisa, sóc jo. Aparento la falsa absència del que vol estar sol perquè tinc un secret i vull pensar-hi. Seduïda per una breu història, que crec inconfessable perquè és inversemblant, em recreo en el somni conscient amb les parpelles closes. Avui he tornat a escoltar, gens lluny de mi, un lament ofegat. Al mateix temps he vist, a través d’una ràfega fresca i acolorida, una sala de bany de marbre verd molt fosc, travessat per centenars de vetes blanques, que es creuaven formant una retícula irregular de venes infinites. Hi havia pots a les prestatgeries d’aquest bany, bells pots de cremes, segurament untuoses al tacte, i amb la missió de conferir a la pell el lluminós aspecte de la seda. I després m’ha arribat el perfum. L’he notat directe i penetrant procedent de la nuca. Era un perfum que evocava expressions com cedre humit o brisa de sotabosc. Frases publicitàries amb voluntat poètica. En un acte reflex, en sentir-me l’aroma, he premut fortament els dits contra la nuca i, tot seguit, me’ls he olorat embargada pel sentiment d’estar vivint un fet inhabitual. Mentre, m’he preguntat si en algun lloc del món, una ombra imprecisa es perfumava en una sala de bany de marbre verd molt fosc travessat per incomptables vetes blanques que es creuaven formant una retícula irregular de venes infinites, i si la propietària d’aquella ombra s’estava perfumant amb un líquid, probablement perlat, que evocava expressions com humitat de cedre o brisa de sotabosc. I m’he dit que, potser ella, veia, amb certa sorpresa, la meva ombra imprecisa al final de la barra d’un bar desconegut, bevent amb apatia i sense mirar enlloc. Potser ha pogut sentir el glop ardent d’ espès conyac que m’he empassat quan aspirava l’onada de perfum inesperat que m’ha envait sense avisar-me.
Una altra copa de conyac, si us plau! O millor encara, que en siguin dues...sí sí, en una sola copa, ja va bé. Doble! Això mateix, doble.
g.a.p.

Fotografia: fmarble.com

dissabte, 23 d’abril del 2011

SANT JORDI 2011

Pink roses and books

Julieta
Ja vols marxar? Si encara no és de dia!
Ha estat el rossinyol i no l’alosa
Que t’ha fiblat les tímides orelles.
Cada nit canta a dalt del magraner.
Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol!
Romeo
Era l’alosa, que anuncia l’alba, no el rossinyols.
No veus, amor, la llum cruel de l’orient
Engalanant els núvols?
S’han apagat els llumenets nocturns
I ja traspunta l’alba els cims boirosos.
He d’anar-me’n i viure o quedar-me i morir.
Julieta
Aquella llum no és pas la llum del dia
És algun meteor que exhala el sol
Perquè et faci de torxa aquesta nit
I et pugui il·luminar el camí a Màntua.
Queda’t que no és pas l’hora de marxar.
Romeo
Que em detinguin, que em duguin a la mort.
A mi ja m’està bé si no t’importa.
M’estimo més quedar-me que marxar.
Vine mort beinvinguda! Així ho vol Julieta.
Julieta
Sí que ho és, sí que ho és, afanya’t! Ves!
Sí que és l’alosa la que desafina
Amb aquest cant agut i dissonant.
Diu que l’alosa canta dolçament,
Aquesta, en canvi, no, perquè ens separa
(...)

Amb aquest dolç fragment d’una tragèdia,  quan els joves amants s’han estimat per primera vegada i ell ha de marxar mentre ella intenta confondre’l amb el cant d’un ocell, amb aquest fragment, per sort escrit, i,  així,  etern en el paper i en la memòria de la xarxa universal, vull desitjar a tothom un bon Sant Jordi. Que les mirades siguin fresques roses d’amor i els llibres, companyia eterna.

Fonts Romeo i Julieta de W. Shakespeare - Traducció Josep Maria de Sagarra
fotografia: Interest.com

dilluns, 18 d’abril del 2011

RAYMOND QUENEAU, 99 VEUS

Raymond Queneau (1903-1976) va néixer a Le Havre fill únic d'un matrimoni catòlic. Va estudiar filosofia, lletres, psicologia i matemàtiques a París i es va integrar en el moviment surrealista l'any 1924 per abandonar-lo el 1932. La seva novel ·la del mateix any, Odile, relata, de forma subtilment metafòrica , com un viatge a Grècia el va empènyer a desprendre's de l'ideari surrealista. Cal afegir que ja s'havia distanciat de Breton dos anys abans per raons personals.
Queneau va viure del periodisme i de la seva feina de lector a l'editorial Gallimard. La seves importants capacitats intel·lectuals van fer d'ell un bon novel·lista i un poeta especial gràcies a la seva original i poderosa ment,  una ment que convida a posar en marxa la imaginació introduint el pensament matemàtic en la creació literària, una idea brillant en la seva concepció però no gens fàcil de ser realitzada.
De tota la seva obra,  que és important,  i que no compta solament amb novel·la, poesia i articles periodístics sinó també amb llibres sobre matemàtiques i filosofia -Hegel, especialment- , cal destacar un llibre que porta per títol Exercices de style publicat l'any 1947. En aquesta obra Queneau ens demostra com una mateixa història -en aquest cas un fet trivial- pot ser explicada de 99 formes diferents que s'adscriuen a 99 estils diferents d'escriptura. Queneau ens ensenya a flexionar el pensament per obtenir el màxim de matisos en  l'expressió escrita i demostra que la literatura és, sobretot, la manera de dir-nos les coses, la veu o, en aquest cas, les veus del narrador. Com un músic dotat, l'escriptor francès compon 99  variacions sobre un mateix tema: Un home que veu dues vegades un altra home, primer a l'autobús i després al carrer,  escoltant el consell d'un altra home que li suggereix d'afegir un botó al seu abric. N'he triat dues mostres. Si no coneixeu aquest llibre tan particular com per tenir-lo en el prestatge dels especials, us queden encara 97 opcions de divertida lectura i moltes més d'experimentació.

L’ARC EN CIEL

Un jour je me trouvai sur la plate-forme d’un autobus violet. Il y avait là un jeune homme assez ridicule: cou indigo, cordelière au chapeau. Tout d’un coup, il proteste contre un monsieur bleu.  Il lui rapproche nottament, d’une voix verte, de le bousculer chaque fois qu’il descend des gens. Celà dit, il se precipite, ver une place jaune, pour s’y asseoir.
Deux heures plus tard, je le rencontre devant une gare orangée. Il est avec un ami qui lui conseille de faire ajouter un bouton à son pardessus rouge.

PRIÈRE D’INSERER

Dans son nouveau roman, traité avec le brio qui lui est propre, le célèbre romancier X, à qui nous devons déjà tant de chefs d’oeuvre, s’est appliqué a ne mettre en scène que des personnages bien dessinés et agissant dans une atmosphère compréhensible par tous, grands et petits. L’intrigue tourne donc autour de la rencontre dans un autobus du héros de cette histoire et d’un personnage assez enigmatique qui se querelle avec le premier venu. Dans l’épisode final, on voit ce mysterieux individu écoutant avec la plus grande attention les conseils d’un ami, maître en dandysme. Let out donne une impression charmante que le romancier X a burinée avec un rare bonheur.

Exercices de style
Raymond Queneau
Gallimard
Folio
Exercicis d'estil
Quaderns Crema 
Barcelona 1989
Ejercicios de estilo
Raymond Queneau
Descàrrega a:
www.tuslibrosgratis.net/Raymond Queneau

Fotografia:
Pintura de Magritte-compartimentos.blogspot.com