MELODIA PER UN SOMNI

Carey Mulligan

No obris els ulls. Deixa que la cançó inquietant llisqui sobre la teva pell i, a poc a poc, et faci seva. No obris els ulls perquè acabes de construir-te un somni. La cançó,  ves a saber que et mostrarà. Deixa-la fer. Misteriosa, pot començar rondant el teus exquisits peus per acabar ofegada al bell mig d’aquell ardent racó que vibra entre el teu coll i el naixement salvatge dels cabells embullats. Mentre has estat captiva de la veu enigmàtica,  que murmura,  fins a portar-te a indrets sublims,  per tornar a dir-te en el més íntim to oh my love,  has vist amplíssims camps de gira-sols daurats,  cases borroses que la boira confon marcant un horitzó imprecís i àrees de servei immenses que t’han passat de llarg com també t’hi ha passat un incomptable nombre de rojos cavalls que, enllaçats, fugien,  i aquella allau de motos negres i lluents com insectes gegants tallant l’espai sota el cel ennegrit pel vol inesperat de milers de gavians. 

Fas veure que et despertes però el somriure és autèntic. Et toques i així creus que existeixes i tornes a somriure amb el posat secret que ningú t’ha vist mai. Torna a fingir que dorms. Deixa que la cançó inquietant torni a recorre’t. La veu ambigua insisteix en colpir-te, primer,  pas a pas, a poc a poc i després,  la dolça melodia creix i t’embolcalla com un xal de seda i t’estreny i t’estreny fins a tornar-te a deixar laxa, captiva del murmuri últim que no voldries que s’acabés mai.

Perquè la cançó i tu ja sou un tot per sempre. Respira, sospira, plora, riu i balla que els somnis ho permeten tot, oh my love. 

Video de 7awaka
Cançó pertanyent a la pel·lícula "Addio Zio Tom" dirigida el 1971 per Gualtiero Jacopetti i inserida el 2011 a la banda sonora de "Drive" dirigida per Nicolas Winding Refn.

Oh my love
Look and see
The Sun rising from the river
Nature's miracle once more
Will light the world

But this light
Is not for those men
Still lost in
An old black shadow
Won't you help me to believe
That they will see

A dayA brighter day
When all the shadows
Will fade away
That day I'll cry
That I believe
That I believe

Oh my love
High above us
The Sun now
Embraces Nature
And from Nature we should learn
That all can start again
As the stars must fade away
To give a bright new day

TRES REIS, TRES LLIBRES

Miquel Barceló-Petit amour fou

Els Reis varen passar fa un dia i mig. Com cada any es varen portar bé sense fer massa esforç. Dec formar part de la gran germanor lletraferida que pobla aquesta terra, d’aquells que quan veiem segons quins llibres ens en enamorem, llegim fins i tot, on han estat impresos, qui s’ha ocupat del disseny de la portada, la sinopsi de la vida dels autors, la dedicatòria si n’hi ha, les cites, igualment. I llegim aquests llibres amb les mans temoroses de maltractar-los,  obrint-ne poc els fulls i no doblant-ne cap per al final, tancar-los  i constatar que el seu aspecte segueix immaculat,  l’aroma barrejada de tinta i de paper persistentment embriagadora com els perfums preuats i mítics.

Aquí tinc doncs tres exemplars entrats a casa el dia 6 d’aquest mes de gener, lliures ja dels seus graciosos embolcalls de colors  platejats que, aquests sí, he tractat malament, estripant-los tan apressada com alguns infants quan se’ls dóna un regal per descobrir.

Començo, capricis, seguint el gruix de cada volum de gros a petit. En són tres:

ADEU A LA UNIVERSITAT del professor Jordi Llovet. El llibre està sotstitolat “L’eclipsi de les humanitats” i promet ser molt interessant. 

De moment m’he detingut a la pàgina 66 i veureu quin paràgraf he volgut transcriure:

(...) Després d’un intercanvi d’informacions molt generals, quan la dona va saber que portava un exemplar de la traducció catalana de Gabriel Ferrater d’El Procés, la novel·la del seu oncle, va demanar-me que tingués la gentilesa de llegir-li’n uns quants passatges. Jo prou la vaig avisar que es tractava d’una llengua segurament desconeguda per a ella; però ella va insistir a veure com sonava, en català, la literatura del seu tiet. (Molts anys més tard vaig entendre que la dimensió oral de la literatura encara posseïa un valor molt gran en la població culta de Praga i de molts altres llocs del mig d’Europa, especialment entre els pobles eslaus i és sabut que en temps de Kafka eren freqüents les lectures en veu alta, públiques,  de l’obra dels escriptors, abans i després que els llibres es publiquessin.) O sigui que em vaig posar a llegir: “Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo”. Vera va quedar del tot seduïda, com extàtica per la sonoritat de la llengua catalana. (...)

A LA RECERCA DE L’APRIL de Benjamin Black. Un llibre de sèrie negra escrit en el sumptuós estil de John Banville amb pseudònim al·lusiu al gènere que des de fa pocs anys conrea. Banville, irlandès, ha estat admirat pels icònics crítics londinencs com a “Lord del llenguatge”. La traducció d’Eduard Castanyo és senzillament magnífica, fidel a la riquesa de matisos que l’escriptor de doble nom té com a marca del seu talent esplèndid. Fa així:

(...) “Va acompanyar-la fins al barri de davant. El breu dia es recollia i la tenebra de la posta surava en la boira i l’espessia, com sutge. Ell no duia abric i tenia fred, però va insistir d’anar amb ella fins al barri. Les seves partides sempre eren incòmodes; ella li havia fet un petó només una vegada, feia anys, quan no sabia que era el seu pare, i en moments com aquest el record d’aquell bes encara llampava entre ells amb una lluïssor de magnesi. Ell va tocar-li el colze suaument amb la punta d’un dit i reculà una passa.” (...).

I ja per acabar tenim EL TEU NOM ÉS UN ÈSSER VIU de Josep Manel Vidal, escriptor del país valencià que ofereix un generós ramell de proses breus molt líriques on l’autor plasma un seguit de sentiments que rarament podrien prendre forma sense la sensibilitat d’orfebre d’un prosista poeta com aquest. Aquest llibre estava recomanat al bloc de NOVESFLORS en el que cada post és poesia. Els reis han tingut un bon detall perquè a Catalunya no el venen i l’han hagut de fer portar d’Alzira. I diu:

SEDUÏT

Fa ja una llarga estona que em parles i de sobte he de reconèixer que he perdut el fil de la conversa.. Però no t’ho dic. Tampoc t’ho done a entendre. La meua mirada viu una hipnosi perfecta bressolada pels teus ulls inquiets, ancorada en la cadència lluminosa dels teus gestos perfectes i redons, com l’horitzó del cos que copsa el meu desig...

Segurament que la crònica d’avui ha resultat molt llarga però desitjava fer-vos fer un tastet de cada llibre.  altrament seria com lloar una cançó i no il·lustrar-la amb un bon vídeo que en testimoniés el meu encantament.

M’agradarà molt que m’expliqueu que us han portat els mags a vosaltres.. També que, sense avançar-me res, em digueu si heu llegit algun dels llibres dels quals us he parlat aquí i avui.

Gaudim tots del que han tingut a bé deixar-nos les testes coronades d’Orient!

ADEU A LA UNIVERSITAT

l'eclipsi de les humanitats

Jordi Llovet

Galàxia Gutenberg

Cercle de Lectors

A LA RECERCA DE L'APRIL

Benjamin Black

bromera

EL TEU NOM ÉS UN ÈSSER VIU

Josep Manel Vidal

Editorial Germania S.L.

TAL DIA FARÀ UN ANY

Museu d'Orsay-Rellotge

Nit de Cap d’Any. No faré cap balanç del 2011. Hauria pogut anar millor però també pitjor i, com deia la meva mare, qui no es conforma és perquè no vol. Com que d’un temps ençà escoltar les notícies resulta quasi tan necessari com moralment nociu, per unes quantes hores em nego a sentir parlar de números vermells com els que, tant sí com no, hem d’assumir i pagar, així com de països d’un roig rabiós que, desesperats ploren, la mort d’un líder incanviable.

Per descomptat que, estimats llegidors, us desitjo el millor començant per una bona salut i el nostre pa de cada dia sota d’un sostre sense cap degoter.

No m’he trencat gens el cap per fer-vos arribar el meu missatge a través d’una de les cançons més dolces -m’atreveixo a dir-ho sense por- que mai s’hagin escrit. L’autor es deia Charles Chaplin i l’interpret, mort només fa un parell d’anys, és l’incomparable Michael Jackson, el negre que volia ser blanc, l’infant que no volia créixer. El missatge de l’autor, el vagabund més tendre d’aquest món, és una invitació a somriure malgrat tantes contrarietats que ens planteja la vida cada dia. La veu de l’intèrpret transmet la cançó amb una veu atractivament ambigua, impregnada de nostàlgia i amb un fraseig personalíssim.

Somriem! 2012 comença!

I JA ÉS NADAL !

Gentile da Fabriano-Nativitá (segles XIV-XV)

Des de l'Arbre de Foc, estimats llegidors, us desitjo un Nadal ple de pau i rialles. Els temps imposen sobrietat. Per molts serà bo descobrir que no cal gastar-se molts diners per sentir-se raonablement feliç. Detalls mil cops repetits com l'escalfor d'unes mans estimades, la fresca de la nit,  i el cant humil d'un cor parroquial brillaran més que mai en aquests dies i en aquest món que,  com deia el malaurat historiador Tony Judt,  no se'n surt.

Gaudiu, benvolguts,  de la cristal·lina veu de la soprano Victòria de los Àngeles interpretant una deliciosa cançó de bressol siciliana, Era la vo

Video de pslogge-cançó Era la vo de Geni Sadero

KAVAFIS, ORACLE D'AMOR I VIDA

El top model basc Jon Kortajarena

EL QUE PUGUIS

I si no pots fer la teva vida com la vols,

en això, al menys esforça’t

tant com puguis: no l’envileixis

amb el contacte excessiu de la gent,

en massa tràfecs i converses.

No l’envileixis portant-la, duent-la sovint i exposant-la

a l’estupidesa quotidiana

de les companyies i les relacions,

fins que arribi a ser pesada com una estranya.

TORNA

Torna sovint i pren-me,

Sensació estimada, torna i pren-me

Quan del cos la memòria es desperti

I un antic desig torni a passar per la sang;

Quan els llavis i la pell recordin

I les mans sentin com si toquessin altre cop.

Torna sovint i pren-me de nit,

Quan els llavis i la pell recordin...

LES FINESTRES

En aquestes estances fosques per on passo

dies asfixiants, vaig i vinc amunt i avall

per trobar les finestres.-Quan s’obri

una finestra hi haurà un consol-

Però les finestres no hi són, o jo no puc

trobar-les. I potser millor que no les trobi.

Tal vegada la llum sigui un nou turment

Qui sap quines coses noves em mostrarà.

QUAN DESPERTIN

Intenta guardar-les, poeta

per més que en siguin poques aquelles que s’aturen.

Les visions del teu amor

Posa-les, mig ocultes, entre les teves frases.

Intenta retenir-les, poeta,

quan despertin en la teva ment

a la nit o en el fulgor del migdia.

Konstandinos Kavafis (1863-1933) va entrar al món amb la força d’un àngel misteriós quan l’escriptor britànic Lawrence Durrell el va convertir en l’oracle de la seva celebrada obra novel·lística "El quartet d’Alexandria" on s’anomenava a Kavafis com “el poeta de la ciutat”. Aquest fet esdevenia sobre el 1955. Més tard, el cantautor català Lluís Llach va musicar una sèrie de poemes de Kavafis entre els quals ha estat especialment afortunat “Ítaca” si be erròniament pronunciat “Itaca", probablement per una qüestió de comoditat musical espontània.

Al llarg dels seus setanta anys de vida Kavafis va escriure uns dos-cents poemes. La temàtica està centrada en l’art, la política i, sobretot, en el món de l’amor homosexual que el poeta canta amb elegància i desinhibició. Parlar de Kavafis el segle XXI és parlar ja d’un clàssic. Va ser ric quan era infant i un adolescent pobra repartit entre Londres i la seva ciutat de naixement Alexandria, a la qual es va quedar per sempre, treballant com a periodista i canvista a la borsa. Se’l recorda escrivint poemes des de molt menut però mai va editar cap llibre en vida i, el que és més curiós, mai va donar cap pas per donar-se a conèixer. Probablement la temàtica dels seus bells i càlids poemes d’amor el va convertir en l’home secret que finalment hem descobert.

Guardem les seves paraules a flor d'ànima i, en silenci, exaltem el poeta.  

Fotografia: people

UN BELL BALL

Un equip de futbol soviètic visita una ciutat d’Europa occidental. El motiu és la gran exposició industrial que la ciutat celebra. L’equip de futbol soviètic ha de jugar un partit contra l’equip local, feixista, òbviament. L’esforç que fa l’equip soviètic per demostrar la seva perfecció social i esportiva xoquen constantment amb l’ineficaç administració de la ciutat occidental, corrompuda per la degradació dels seus menyspreables habitants.

Un jove Dmitri Xostakovitx de tan sols 29 anys va tenir prou valor per convertir en ballet l’ "argument" acabat de resumir. I en va saber i molt. El seu geni el va portar a crear una obra propagandista, com dictaven els canons stalinians,  però l’obra mostra un constant desplegament de bromes, al·lusions,  i dobles sentits que la converteixen, des de que neix, en una partitura irònica i plena d’intel·ligència,  que assoleix fama mundial. “L’edat d’or” és el títol d’aquesta meravella musical que jazzeja descarada amb certa qualitat d’animal relliscós.

Xostakovitx,  tan perseguit i castigat,  per Stalin ja feia temps que estava entrenat per burlar el diable. Per desgràcia no sempre li va sortir bé i alguns períodes de la seva vida –la d’un dels millors músics russos de tots els temps- va sofrir a causa de la por que li causava sentir-se assetjat de molt a prop pel poder del tirà, saber que si volia viure havia de compondre el que li deien des de dalt, creure que si deixava l’Est, a l’altra Europa es moriria de gana i romandre en silenci, fidel a les seves idees anticomunistes que mai podria explicar a ningú més enllà de la família i les amistats properes.

Si us plau, no renuncieu a gaudir d’aquesta música meravellosament dansada-a vegades apareix com a tango i d’altres s’anuncia fox-trot- per la companyia del teatre Bolshoy de Moscou, recentment, quan, amb absoluta pompa, l’esmentat teatre va celebrar una gala commemorant les obres de restauració que l’han deixat sumptuós com el palau d’un tsar del segle XXI.

Video de Shrek2you
Fotografia de vialin.com

VIRGINIA WOOLF UN DIA...

Riu Ouse, tràgicament famós

Estimat,

M’adono que m’estic tornat boja un altra cop. N’estic segura. Sé que no podré suportar aquesta terrible crisi. I aquesta vegada, no em curaré. Ja torno a sentir veus i no puc concentrar-me per pensar. Així que faré el que sembla millor. Tu  m’has fet perfectament feliç. Tu has estat per mi el que ningú més hauria pogut ser. No crec que dues persones haguessin pogut conèixer tanta felicitat fins a l’arribada d’aquesta malaltia terrible. Ja no puc lluitar més. Sé que malbarato la teva vida, que sense mi tu podries treballar. I sé que tu ho faràs. Ho veus? Ja ni sé escriure correctament. Ja no puc llegir. El que jo vull dir-te és que et dec tota la felicitat de la meva vida. T’has mostrat tan íntegre i pacient amb mi i tan indescriptiblement bo. Tothom ho sap. Si algú m’hagués pogut salvar, aquest hauries estat tu. Tot m’ha abandonat excepte la certesa de la teva bondat.  No vull continuar a malbaratar més temps la teva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que nosaltres ho hem estat.

V

No sé perquè hi ha dies que, sense més ni més, trio un text dolorós. La valentia dels suïcides em causa una estranya atracció. Aparentment i, fins instants abans de morir, Virginia Woolf va estar amb el seu marit i també va treballar en els seus textos fins que va escriure aquesta carta o nota que, sense dir-jo, ja avisa  que el final és arribat. I l'escriptora desapareix.
És el dia 28 de març de 1941 i fins dues setmanes més tard no s'aconsegueix rescatar el seu cadàver del riu Ouse on s'havia llançat. Amb les butxaques de l'abric plenes de pedres, l'aigua l'havia estirat fàcilment cap al fons. Devia sentir com l'abraçada molla i, ja indefugible, l'anava alliberant del pes de viure bregant amb un talent inqüestionable i els girs depredadors del seu cervell. Talent i mal, rares criatures allotjades en el cos fràgil d'aquella dona que, per trobar la calma, va menester sobretot la seva força, un gaiat propi de caminadora, les pedres i el riu. 

El seu marit Leonard Woolf la va enterrar sota d'un roure vora del riu Ouse. Passaven temporades a Rodmell, Sussex, en una casa de nom Monk's House. Actualment un santuari que glorifica la personalitat de l'escriptora.

La carta al seu marit sembla no deixar dubte de com el va estimar. L'original novel·la Orlando diuen que és una carta d'amor a la seva millor amiga, Victoria Sackville. Sabrem un dia com s'harmonitzen estimacions destinades a figures de sexes diferents?  O cal ser del grup de Blomsbury per arribar tan lluny amb les passions?

fotografia: seafordanglingclub.co.uk