dissabte, 17 de novembre del 2012

BANVILLE & BLACK


San Pietro-Porto-Venere (Itàlia)

John Banville va néixer a Wexford (Irlanda) l’any 1945. L’any 2005 va obtenir el premi Booker amb el seu bell llibre El mar. També ha destacat amb altres novel·les com Eclipse i Los infinitos entre d’altres. Banville ha exercit d’editor del diari The Irish Times i és col·laborador habitual de The New York Revue of Books. La seva prosa esplèndida el va convertir ràpidament en una de les més colpidores veus en llengua anglosaxona. Els crítics londinencs més exigents el varen saludar com a “Senyor del Llenguatge” i cert és que llegir-lo ens fa pensar en la literatura com un do que combina la brillantor dels diamants –les paraules, les sublims figures literàries- amb històries meravellosament narrades que, de ben segur, serien més corrents si no fos ell, Banville, qui les expliqués amb el seu gran talent per moure's entre els mots. La seva última obra “Antigua luz” en castellà creua dos fragments de vida d’un narrador que es diu Alexander Cleave, vell actor de teatre que ens fa partícips de l’intens i audaç record del seu primer amor –la mare d’un amic seu- i, de forma alternada, rememora també la mort de la seva filla Cass, que s’havia suïcidat ja feia anys a Portovenere (Itàlia), sense haver dit el perquè d’aquesta fugida tan sobtada com feridora. A anteriors novel·les com Eclipse i Imposturas ja hi trobem personatges d’Antigua luz com la mateixa Cass i un personatge misteriós, Axel Vander del qual no en diré res. Totes tres novel·les, malgrat estar relacionades, se sostenen per sí soles i m’il·lusiona pensar que, com que em queden misteris per resoldre, potser John Banville un dia ens els voldrà explicar o bé, com en la vida, quedaran enterrats sense resposta, cansats de les preguntes que la memòria, inútilment, no ha parat de fer-se.

“Billy Gray era mi mejor amigo y me enamoré de su madre. Puede que amor sea una palabra demasiado fuerte, pero no conozco ninguna más suave que pueda aplicarse. Todo esto ocurrió hace medio siglo. Yo tenía quince años y la senyora Gray treinta y cinco. Estas cosas son fáciles de decir, pues las palabras no sienten vergüenza y nunca se sorprenden. Puede que la senyora Gray todavía viva. Ahora tendría  ¿cuántos...(...)"
Antigua Luz
John Banville
Primera part del primer paràgraf

L’any 2007 l’excel·lent John Banville desperta un germà desconegut per a tots nosaltres. Han nascut a la mateixa ciutat, el mateix dia del mateix any però aquest germà que no apareix fins el 2007 i que és també un escriptor de primer ordre, conrea un gènere concret i de gran èxit, la novel·la negra. Potser és per aquesta raó que Banville el bateja amb el nom de Benjamin perquè és, en la pràctica, més petit que ell, i Black en honor a l’estil de les seves novel·les que ja en són unes quantes.
L’ultima Mort a l’estiu m’ha tingut molt distreta i m’ha fet gaudir d’una altra veu perquè aquesta està narrada per algú omniscient i, quan ja no és la primera novel·la de la sèrie, que li llegim,  ja coneixem el tarannà dels personatges fixos com el forense Quirke, la seva jove filla Phoebe, l’inspector Hacket,  tots cada vegada enfrontats als embolics locals que una ciutat petita i densa com Dublín pot aportar. Per Black,  Dublín té un paper molt important en la sèrie representat en els seus carrers i pubs, la seva humitat perseverant o la pluja diària. Però no busca Black fer com el seu compatriota Joyce. Evidentment es poden seguir rutes però qualsevol que passegi pel centre ja les fa.
Tot el que ens explica podria ser tan previsible com les històries que proposen les novel·les de quiosc signades per anònims amagats sense que amb això vulgui menystenir un gènere tan estimat que, molt sovint sorprèn, amb perles naturals alienes al lluïment i, en canvi, dignes de ser esmentades. Però el talent ha de servir d’alguna cosa i jo diria que Black no sabria escriure dos mots sense talent així que l’utilitza per deixar-se anar en una narració impecable i plena de troballes. Vindria a ser com executar una cançó senzilla però per un geni i amb un Stradivarius. Pareu l’orella.

(...) El record d’ella s’havia estat trenant en els pensaments de Quirke des de feia dies, esmunyedís i insubstancial com un fil de teranyina erràtic, i igual d’enganxós. Fins i tot mentre jeia al llit d’Isabel Galloway veia la cara de l’altra dona suspesa damunt d’ell en la foscor, i se sentia culpable, i després ressentit, ja que no hi havia res de què pogués sentir-se culpa, o si més no, res de substanciós, en qualsevol cas. (...)
Benjamin Black
Mort a l’estiu, pàgina 57  
Hospital-Baggot Street-Dublín

dimecres, 7 de novembre del 2012

FLOR RETORNADA


Una cançó que quan, per primera vegada, la vaig escoltar, vaig saber que mentre la memòria em fos viva, la guardaria per moments escollits, sola, acompanyada o amb ganes de compartir-la, com ara, amb tots vosaltres.

Començo per assenyalar que la seva intèrpret, Cecilia Bartoli, no ha gaudit mai massa de les meves preferències. Valoro la seva labor com investigadora de músiques prohibides, secretes, amagades. També valoro com es llança a cantar-les i desperta passions arreu on va però, per mi, la Bartoli és una cantant molt desigual que sovint fa honor als títols de les àries que canta com ara “Agitata da due venti” o “Son qual nave che agitata”. Ja veieu, sempre poc o molt “agitata” exhibint un virtuosisme quasi marejador que inclou els sons més impensats. Grinyols de dents apassionades, ofecs d’amor irreprimibles i cataractes de saliva com néctar de maduixa.
Però quan Cecilia Bartoli es posa, es concentra i es controla i s’absenta per oferir-nos una interpretació d’ “Amore e morte” com la que ara podem sentir, acotem les parpelles mentre els ulls s’humitegen i estrenyem les mans per no aplaudir-la abans d’hora.
Cançó sublim que plora els dos extrems de l’existència, va se composta per Gaetano Donizetti sobre un poema de Giovanni Antonio Luigi Radaelli.






Video napat14
Teatro Olimpico di Vicenza-itàlia
Juny 1998
piano, Jean-Yves Thibaudet

Escolta les paraules d'un home moribund,
escolta el seu darrer so:
aquesta flor marcida
a tu et dono, Elvira.

Que bell és
que tu puguis saber
que quan vas ser meva
del teu pit la vaig prendre.

Llavors, símbol d'afecte,
ara penyora de dolor:
Torna-la al teu pit
aquesta flor marcida.

I en el teu cor hauràs esculpit,
si el teu cor no és dur,
com et va ser robada
i com retorna a tu.

Amore e Morte-G.A.L. Radaelli (1785-1815)
Traducció literal de l'italià Glòria Abras Pou

dimarts, 30 d’octubre del 2012

RES NO S'OPOSA A LA NIT

Lucile a la portada del llibre que ha escrit Delphine de Vigan, la seva filla

Aquest relat sensible de la memòria familiar, travessat per secrets enterrats, rancors permanents i decepcions amoroses, és el testimoni pudorós de les ferides de l’existència”. Julien Bisson, Lire.  

"Escric sobre la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”. Delphine de Vigan, J'ai lu.

 

M'alegro molt de veure a les taules, prestatges i aparadors de les llibreries, l’últim llibre de Delphine de Vigan que porta el bell títol de Res no s’oposa a la nit i on la jove escriptora francesa renuncia honestament al món purament literari i enterra les metàfores per relatar la vida de Lucile, la seva mare que és també la vida de la pròpia autora si partim de la importància que mares i filles solen tenir l'una per l'altra quan descobreixen aquest vincle de sang i esperit que no es trencarà mai mentre una d'elles dues romangui en vida.

Mentre en el seu llibre anterior Les hores soterrades, comentat en aquest blog amb entusiasme, lloant la intel·ligència i l’estil de l’escriptora, a Res no s’oposa a la nit, de Vigan no pot escriure com un creador lliure, captiva com està del record de la seva estimada Lucile de la que ha hagut de tenir cura com si els seus rols fossin jugats a la manera inversa i Delphine fos la mare d'aquest ser desnortat, tendrament desvalgut que és Lucile, la seva mare convertida en filla problemàtica.

De Vigan fa una important recerca sobre la vida de la seva familia començant pels seus avis materns. Una vida marejada pels alts i baixos d’un avi de conducta estranya, d’uns oncles i tietes marcats per una inestabilitat profunda i d'una mare, Lucile, que amb l’ajuda de les seves filles, Delphine i la seva germana, encara molt joves, lluitarà per reexir d'una malaltia que l'empeny a viure en un constant comportament de signe patòlogic  ple de sotracs i ensurts que no sempre sabrà o podrà evitar.

Fets reals considerats com una novel·la, Res no s’oposa a la nit ha estat traduïda a més de vint-i-cinc idiomes i ha obtingut el prestigiós premi Renaudot, un dels més considerats de França. 

Llegir aquest llibre ha estat per a mi dolor i amor humans . De Vigan escriu de veritat la veritat i les seves paraules, sempre mesurades, com si volgués calcar de la memòria els records més exactes, ens la fan respectar i apreciar amb el desig que no deixi mai d’escriure’ns.

 

La meva mare estava blava, d'un blau pàl·lid barrejat de cendres, les mans estranyament més fosques que la cara, quan jo l'he trobat a casa seva aquest matí de gener. Les mans com tacades de tinta al plec de les falanges.

Primer paràgraf de "Res no s'oposa a la nit"

Res no s'oposa a la nit-Edicions 62

Nada se opone a la noche- Anagrama

Rien ne s'opose à la nuit- JCLattés

 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

INCIDÈNCIA BLOCAIRE

VAIG ACTUALITZAR BLOG EL DIA 28 D'AQUEST MES A LA NIT I NO HE ACONSEGUIT QUE L'ESBORRANY SORTÍS PUBLICAT AMB LA CRÒNICA DEL LLIBRE "RES NO S'OPOSA A LA NIT".
 
AVUI N'HE DONAT COMPTE A GOOGLE.
DISCULPEU-ME.
 
 
GLÒRIA

dissabte, 20 d’octubre del 2012

ENCARA ENS QUEDEN SOMNIS

Guayana francesa-www.buscounviaje.com

Una cançó que demana veu baixa per cantar a tots els estius d’aquesta terra i també a tots els vespres de pluja fina i lenta com ara el d’avui.
S’hauria d’anar al Brasil per trobar una melodia de dolçor comparable a la que, si us ve de gust, podreu escoltar ara però la veritat és que l’autor era un francès nascut a la Guyana l’any 1917 i mort a París l’any 2008. D’ ell vaig parlar-ne fa pocs dies en l’apunt dedicat a Montand on podem escoltar el voluptuós Yves interpretant la cançó Syracuse. Ambdues, la de dies endarrere i la d’avui són d’Henri Salvador creador d’ampli recorregut que podia compondre i interpretar peces quasi grotesques fins a fer un gir de 360 graus i donar a llum una joia com aquesta anomenada J’ai vu.
Cal remarcar que el pare de la bossa nova Antonio Carlos Jobim (1927-1994) va reconèixer junt amb Joao Gilberto que J’ai vu li havia ofert les claus per la nova tendència, això és la bossa nova. Es podria dir doncs que la nostra cançó d’avui és la primera bossa nova.
Junt amb Salvador trobem la veu petita i suaument musical de Lisa Ono franco-japonesa que va enregistrar un àlbum amb clàssics francesos escollits.
Des la porta d'una tardor que s'enganxa a l'estiu i ens fa sentir, a estones, els efluvis del tròpic, penseu en el que heu vist i, si voleu, expliqueu-m’ho, amics.


Video de Sirisokh

J'ai vu
Tant de mers tant de rivages
Tant de ciel de paysages
J'ai vu
Tant d'escales et tant de ports

J'ai pu
Me chauffer au creux des îles
Me cacher au fond des villes
J'ai pu marcher sur des sables d'or

J'ai vu des matins
De joies de chagrins
De rires et d'envies
De peines et de bonheur dans ma vie

J'ai cru
Etre au bout de l'aventure
Mais mon coeur lui me murmure
Qu'il
y a tant de rêves vivre encore

J'ai cru
Etre au bout de l'aventure
Mais mon coeur lui me murmure
Qu'il y a tant de rêves vivre encore.
 
 

 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

L'ATZAR COM UN MISSATGER

Petro Lebedynets-Violet mirage (sense data)

Ahir l’atzar va entrar a la meva cambra i a través d’un periodista radiofònic em va notificar la mort d’una amiga estimada. Quines coses tan estranyes té la vida!. Feia temps que no veia a l’amiga i, com que en guardava un molt bon record, sovint pensava en ella i em penedia de no haver correspost la última telefonada que m’havia fet. Ella s’havia interessat per la meva salut i ambdues havíem acordat de veure’ns i passar juntes una tarda. Però,  mentre jo assentia a tan atractiu projecte,  sabia que no deia la veritat. Nos ens veuríem o tardaríem a fer-ho perquè, en aquell moment, jo estava malalta i depenia d’una intervenció major i no volia dir-li per no espantar-la i així evitar que la seva  sorpresa,  guiada per l’ensurt,  ensorrés el delicat equilibri que em bategava a dins i el meu temor per a mi creixés ofegador i paralitzant.

Afortunadament sóc aquí i ho explico sis anys i mig més tard. Tot just recuperada el record de l’amiga em perseguia. M’hauria telefonat?. Al contestador no vaig trobar la seva veu. I si la telefonava jo i li explicava tot?. No en tenia ganes. Volia aïllar-me dels mals temps passats, minimitzar la cruel memòria del dolor, creure que això meu havia estat una grip passatgera.

I així, a poc a poc se’m va anar fent tard per recobrar a l’amiga amb naturalitat i quan el temps et marca un venciment cau una dalla i saps que has fet tard per sempre i penses que segur que tot li va molt bé, que els seus fills ja són grans i estan encarrilats i que ella i el seu marit,  lliures d’obligacions, festegen molt més bé que quan més de trenta anys endarrere, s’havien enamorat molt joves, il·luminats pel sol  violeta d’un capvespre d’agost.

El remordiment em fa escriure aquest monòleg, un lament que lamento. Penso que darrere de la veu que,  com a agent de l’atzar,  em va dir que l’amiga  era morta, hi havia la seva de veu fent-me saber que ara anava de bo: Probablement mai més tornaríem a veure’ns.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

....AMB UN VIOLÍ ARDENT


Matisse-allposters.com
 

Quants dies volent escriure al bloc sense aconseguir trobar un paraula, una sola paraula que, generosa, me’n desencadenés, al menys les suficients, unes quantes,  per compondre un text endreçadet i publicar-lo dins del període habitual en mi que no depassa mai d’una setmana.
Finalment m’he entestat en posar fil a l’agulla sense pensar-m’hi massa i he estirat un pensament molt vell que, amb emoció, em balla a la memòria. Em balla fins a la fi de l’amor.
Leonard Cohen , jueu de Montreal, va popularitzar aquesta cançó l’any 1984  en un àlbum anomenat “Various positions” en el qual hi varen col·laborar diverses figures.
L’artista quebequès explica que aquesta deliciosa melodia prové de les actuacions que estaven obligats a fer els jueus als camps d’extermini nazis. Mentre els assassinats es perpetraven i els morts eren cremats, una colla de presoners músics, davant del crematori, interpretaven amb passió aquesta dolça pregaria d’amor que no es distingeix, ni per lletra ni per música,  de la cançó amb la qual voldríem seduir als nostres estimats. Melodia romàntica, dolça i exultant clama enamorada per la consumació de la bellesa de l’amor i,  als camps de la mort és la mateixa i sona per una altra consumació sublim i cruel, la de la bellesa de la vida que els botxins ens llevaran sense pietat. Leonard Cohen, aquest home de veu llunyana i fonda com la nit dels segles, diu amb raó que no és necessari que els que escolten aquest tema en sàpiguen l’origen perquè la seva lletra, la seva tornada abasten i transmeten totes les passions que siguem capaços de sentir.
Apassioneu-vos!



Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic ’til I’m gathered safely in
Lift me like an olive branch and be my homeward dove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love

Oh let me see your beauty when the witnesses are gone
Let me feel you moving like they do in babylon
Show me slowly what I only know the limits of
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Me to the wedding now, dance me on and on
Dance me very tenderly and dance me very long
We’re both of us beneath our love, we’re both of us above
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love

Dance me to the children who are asking to be born
Dance me through the curtains that our kisses have outworn
Raise a tent of shelter now, though every thread is torn

Dance me to the end of love

Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic till I’m gathered safely in
Touch me with your naked hand or touch me with your glove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love 


video: echoNpapa