 |
| San Pietro-Porto-Venere (Itàlia) |
John Banville va néixer a Wexford (Irlanda) l’any 1945. L’any 2005 va
obtenir el premi Booker amb el seu bell llibre El mar. També ha destacat amb
altres novel·les com Eclipse i Los infinitos entre d’altres. Banville ha
exercit d’editor del diari The Irish Times i és col·laborador habitual de The
New York Revue of Books. La seva prosa esplèndida el va convertir ràpidament en
una de les més colpidores veus en llengua anglosaxona. Els crítics londinencs
més exigents el varen saludar com a “Senyor del Llenguatge” i cert és que
llegir-lo ens fa pensar en la literatura com un do que combina la brillantor
dels diamants –les paraules, les sublims figures literàries- amb històries
meravellosament narrades que, de ben segur, serien més corrents si no fos ell,
Banville, qui les expliqués amb el seu gran talent per moure's entre els mots. La seva última obra “Antigua luz” en castellà creua dos fragments
de vida d’un narrador que es diu Alexander Cleave, vell actor de teatre que ens
fa partícips de l’intens i audaç record del seu primer amor –la mare d’un amic
seu- i, de forma alternada, rememora també la mort de la seva filla Cass, que
s’havia suïcidat ja feia anys a Portovenere (Itàlia), sense haver dit el perquè
d’aquesta fugida tan sobtada com feridora. A anteriors novel·les com Eclipse i Imposturas
ja hi trobem personatges d’Antigua luz com la mateixa Cass i un personatge
misteriós, Axel Vander del qual no en diré res. Totes tres novel·les, malgrat
estar relacionades, se sostenen per sí soles i m’il·lusiona pensar que, com que
em queden misteris per resoldre, potser John Banville un dia ens els voldrà
explicar o bé, com en la vida, quedaran enterrats sense resposta, cansats de
les preguntes que la memòria, inútilment, no ha parat de fer-se.
“Billy Gray era mi mejor amigo y me enamoré de su madre. Puede que amor sea
una palabra demasiado fuerte, pero no conozco ninguna más suave que pueda
aplicarse. Todo esto ocurrió hace medio siglo. Yo tenía quince años y la
senyora Gray treinta y cinco. Estas cosas son fáciles de decir, pues las
palabras no sienten vergüenza y nunca se sorprenden. Puede que la senyora Gray
todavía viva. Ahora tendría
¿cuántos...(...)"
Antigua Luz
John Banville
Primera part del primer paràgraf
L’any 2007 l’excel·lent John Banville desperta un germà desconegut per a
tots nosaltres. Han nascut a la mateixa ciutat, el mateix dia del mateix any
però aquest germà que no apareix fins el 2007 i que és també un escriptor de
primer ordre, conrea un gènere concret i de gran èxit, la novel·la negra.
Potser és per aquesta raó que Banville el bateja amb el nom de Benjamin perquè
és, en la pràctica, més petit que ell, i Black en honor a l’estil de les seves
novel·les que ja en són unes quantes.
L’ultima Mort a l’estiu m’ha tingut molt distreta i m’ha fet gaudir d’una
altra veu perquè aquesta està narrada per algú omniscient i, quan ja no és la
primera novel·la de la sèrie, que li llegim, ja coneixem el tarannà dels personatges fixos
com el forense Quirke, la seva jove filla Phoebe, l’inspector Hacket, tots cada vegada enfrontats als embolics
locals que una ciutat petita i densa com Dublín pot aportar. Per Black, Dublín té un paper molt important en la sèrie representat
en els seus carrers i pubs, la seva humitat perseverant o la pluja diària. Però
no busca Black fer com el seu compatriota Joyce. Evidentment es poden seguir
rutes però qualsevol que passegi pel centre ja les fa.
Tot el que ens explica podria ser tan previsible com les històries que
proposen les novel·les de quiosc signades per anònims amagats sense que amb
això vulgui menystenir un gènere tan estimat que, molt sovint sorprèn, amb
perles naturals alienes al lluïment i, en canvi, dignes de ser esmentades. Però
el talent ha de servir d’alguna cosa i jo diria que Black no sabria escriure
dos mots sense talent així que l’utilitza per deixar-se anar en una narració
impecable i plena de troballes. Vindria a ser com executar una cançó senzilla
però per un geni i amb un Stradivarius. Pareu l’orella.
(...) El record d’ella s’havia estat trenant en els pensaments de Quirke
des de feia dies, esmunyedís i insubstancial com un fil de teranyina erràtic, i
igual d’enganxós. Fins i tot mentre jeia al llit d’Isabel Galloway veia la cara
de l’altra dona suspesa damunt d’ell en la foscor, i se sentia culpable, i
després ressentit, ja que no hi havia res de què pogués sentir-se culpa, o si
més no, res de substanciós, en qualsevol cas. (...)
Benjamin Black
Mort a l’estiu, pàgina 57
 |
| Hospital-Baggot Street-Dublín |
