 |
| Vestíbul del New York Times |
Surt contenta i gaudeix de
l’estrany encanteri que sempre tenen per ella aquells carrers empolsinats, les
avingudes immerses en l’aire tèrbol d’una nit que cada dia acaba tard. Aquí i allà bassals insospitats de líquids
indefinibles. A la cantonada més propera piles d’ampolles, vells cartrons van
component natures mortes. Ja ens hem acostumat a passejar pels verals foscos de
la terra com si admiréssim troballes que un geni ocult ha anat creant per fer
un museu de la vida.
Surt contenta, ja ho he dit,
però és que aquí és important de recalcar-ho, d’insistir en l’alegria que sent,
integrada en aquest paisatge tan llunyà
dels seu, i, que, no solament no li resulta mai estrany sinó que li és
inquietantment proper com si una altra ella visqués allà des de l’alba primera del seu temps. A
l’ambient, vibra ofensiva una densa
pudor d’elements que agonitzen. La fruita rebutjada, el peix abandonat, la carn
passada clamen des dels contenidors. Homes i dones de tota mena i colorit
ignoren quin cant coral li fan sentir. És l'harmonia natural de sorolls i de veus
que, sense assajar mai, han generat un ventall de sons indistingibles i
punyents, una peça de jazz que, viva, es va teixint al ritme de les hores. I
segueix caminant i, com altres vegades en aquesta ciutat, que és potser la
ciutat, s’aturarà davant de la cinta electrònica que va donant notícies
servides pel diari local i universal que, en irònic silenci, bull a l’edifici
del costat intentant encalçar el què passa, què va passar i què passarà a la terra. Plaça
del Temps, així amb inicials majúscules. Plaça on sembla bategar-hi el cor
del món. S’atura i llegeix mots que es
persegueixen enfollits Nasdacq, Dow Jones, Obama,
Cheney, baseball, Ortiz... De Gadafi ni una sola lletra. Aquesta gent sembla
donar l’esquena a tot el que no siguin ells mateixos com si més enllà de la capital dels diamants i la brossa
i dels rius duplicats i dels parcs repetits no hi pogués haver res més que l'infinit.
Surt molt contenta perquè
respira amb els altres i és una més amb ells i d’aquí dos minuts arribarà al
cafè, seurà i es menjarà dos ous ferrats amb ventresca salada, un got de suc de
taronja, un cafè fluix i generós com l’aigua d’herbes del mal de ventre de quan
érem petits. Ja quasi és a la cantonada, girarà i trobarà el bar amb nom de
continent. Però no. El guió no és sempre
com un l’ha escrit el dia abans, amb
gosadia, sense comptar amb el què l'atzar pot reservar-nos. El full de ruta, de vegades, fa una ganyota brusca i així, ara resulta que, de
cop i volta, ella veu aquell negre
esquifit i vell que, rabiós, li colpeja,
venjatiu, l’esquena amb el mànec d’un
bastó ressec i amenaçant. Veu els ullets de l’home carregats de feresa, d’un
odi arcaic que té instal·lat per sempre al bell mig de les seves pupil·les, minúscules com guspires de foc brut de fum. Mentre, ella se
sent, quasi s’escolta cridar un plor eixut i tremolós que no és altra cosa que la
veu del seu pànic d’animal indefens. El cervell em pregunta que com acabarem i
em mostra un hospital, la cadira de rodes, el meu cos mort a terra mentre la
gent s’acosta per mirar-me i l’agressor aprofita per anar-se’n. Quants
pensaments caben en un ensurt? Finalment, a l’inici del que hauria pogut ser el
tercer cop, veu que el mànec del bastó s’ha enganxat en el forat del dibuix de
ganxet del seu jersei. Una bona mà amiga el treu mentre escridassa a l’home
que, de repent, ja no veig, i contesto a qui, amb educació, s'acosta i es
mostra interessat per la meva salut i em suggereix de posar una denúncia.
Jo sóc la víctima de
l’agressió rebuda i explicada i em confesso culpable d’haver fregat suaument
l’enorme sac de llaunes que el meu botxí portava a l’esquena i, haver provocat
així la caiguda de tres o quatre dels envasos buits que conformaven la seva voluminosa mercaderia
de malaurat passavolant. Jo vaig gaudir d’un bon dia sense que els cops em
deixessin cap altra senyal que un blau de mida apreciable al bell mig de
l’esquena. Inevitablement vaig haver de pensar en el blues, gènere genuí de
negres. Mai no m’hagués cregut que un dia me’n dediquessin un a mi, encara que
fos amb poca música –intents de percussió- i, això sí, amb tant d’ardor que, tot i
inofensiu, es resisteix a abandonar-me.
Petit, empal·lideix i minva dia a dia.
Des del dia dels fets, quasi
bé cada nit em pregunto si el bluesman deu haver menjat calent tal dia com avui
i si dorm a sopluig, o si, finalment, ha
partit aquell bastó tan rònec contra algun innocent, com ara jo mateixa, i ell ha pogut descarregar lleument una altra
dosi d’aquella seva ràbia secular.
Benvolguts amics, no em va
esguerrar el viatge. I he tornat amb moltes ganes desaber de vosaltres.
Fotografia glòria a.p.
