dimecres, 14 d’octubre del 2009

CARMEN, OH MA CARMEN !



Un dissabte d’Octubre quan la tarda ja cau. Entro a Covent Garden a realitzar un vell somni: Veure l’òpera CARMEN de debò i en un dels escenaris més distingits del món. CARMEN és potser l’òpera que més vegades he escoltat, primer en vinil i després en cedé, i una de les que més he vist gràcies a vídeos, devedés i fins i tot pel•lícules.
Fa molts anys vaig tenir ocasió de fruir de l’excel•lent CARMEN negra, la CARMEN JONES, que va dirigir Otto Preminger amb l’estupenda Dorothy Dandridge i l’atractiu Harry Belafonte i que no era res més que una intel•ligent adaptació de la CARMEN merimèriana trasplantada al Estats Units i en la que Micaela es deia Cindy Lou i Escamillo Husky Miller...La bellíssima Dorothy Dandridge, que va acabar la seva vida d’una sobredosi, interpretava una CARMEN esprimatxada i molt directament sexual, doblada, no sé per quins motius, atès que Dorothy Dandridge sabia cantar, per l’extraordinària mezzosoprano Marilyn Horne que adaptava la seva veu de lírica al swing exigit per l’adaptació que Oscar Hammerstein havia fet del llibret original de Halèvy i Meilhac mentre que Harry Kleiner n'era el guionista.
Va ser aquesta pel•lícula excel•lent la que em va seduir i em va portar, anys més tard, al Old Vic londinenc on vaig veure una potent versió directe de CARMEN JONES. Em faltava, un cop més, veure la CARMEN de Bizet pròpiament dita i l’aconteixement –per mi ho era- va fer-se realitat fa menys d’una setmana.
Vaig passar una vetllada agradable i prou davant d’una CARMEN plena de peròs i contres i que potser, a causa d’aquesta disjunció, cohesionava amb dificultat.
La producció de Francesca Zambello ja m’era coneguda a través d’un DVD protagonitzat per Anna-Caterina Antonacci, Jonas Kaufmann i Ildebrando d’Arcangelo que, per cert, m’havia agradat molt en tot el seu conjunt. Però a l’escenari, la posada en escena se’m va fer carregosa,  especialment durant el primer acte que mostrava l' espai atapeït de gent i bestiar. Aquesta espessor empetitia els moments, tan crucials, de la Carmen, des de l’Havanera fins a la baralla. Pel demés cal afegir en veu molt alta que Elina Garanca fa gala d’un bellíssim cant i es mou segura i descarada com li demana el personatge. Tot i així, vull fer constar que no acabava de ser ben bé la Carmen que jo he percebut sempre. Cantava amb refinada i temptadora veu però també amb cert distanciament que li restava dramatisme, sobretot quan la sorprèn la carta de la mort. És tan important la seva bellesa física i l’agilitat de moviments que li confereix una envejable i jove esveltesa que no sé si s'hauria de començar enumerant tots aquests atributs per acabar afegint que a més a més d’una presència fascinant, sap cantar.

Vaig quedar encantada amb el Don José interpretat per Roberto Alagna que entèn perfectament el seu paper, broda una “fleur” que traspua tot l’enyor necessari i remata un tercer acte immillorable avisant a la noia que, frívola, ha corregut a embolicar-se amb el torero. Va ser molt aplaudit i bravejat i no va estar gens contingut saludant a tothom amb oberta alegria.
Ildebrando d’Arcangelo se surt d’un Escamillo que li posa problemes a les notes greus. El personatge resulta un pel sobre actuat amb massa mímica de torero per turistes, i per acabar-ho d’arreglar, abans de la corrida, varem haver de suportar un estirabot en forma de pas de setmana santa amb encegadora profusió de daurats per emmarcar una Macarena encara més brillant de lluentines.
He deixat pel final la Micaela que interpreta la soprano xinesa Liping Zhang, noia gràcil, de veu espantada i aguts prims i afeblits. En el duo amb Don José es va perdre dos cops. Vaig creure que a l’Alagna el traïen les celles en un gest contrariat. Més tard quan Lippi Zhang va cantar l’ària de lluïment: " Je dis que rien ne m'epouvante" , em va semblar esforçada fins el drama,  com si volgués passar a la final d’algun concurs com ara Operalia, per exemple. Zhang va cantar amb passió però ignorant la Micaela i pendent d’aquella seva veu sobtada que no sabem si tanca una futura bona intèrpret. De moment no la vaig trobar digne de la ROH. Que estudií més que encara és molt jove.
Vull fer notar que a la taberna no es toquen castanyoles, fet que vaig trobar a faltar i, en canvi, em varen sobrar els ballarins flamencs que no percudien mai a l’hora la preciosa Dansa Bohèmia i, no era culpa d’ells que devien obeir ordres, ofegaven amb els seu zapateado el ritme de l’ excitant melodia.
Bertrand de Billy va dirigir amb eficiència la partitura de Bizet i va ser molt aclamat. Els cors dels adults i sobretot els infantils varen sonar de manera impecable.
El públic britànic semblava entusiasmat però la meva veïna de butaca em va dir que les crítiques no havien estat bones. Malgrat això, ella i el seu marit havien gaudit molt. Tot el teatre semblava respirar una sana eufòria.
A la sortida, qui més qui menys, taral•lejava o xiulava les notes de El toreador. Jo ja començava a pensar en tot el que he deixat escrit. I amb Don José, repeteixo altra cop: CARMEN, je t’aime.



-Cartell de Rafael Olbinsky per CARMEN-New York City Opera
-CARMEN per Pablo Picasso
-Blood Flowers by EAR_C

7 comentaris:

Joaquim ha dit...

Doncs estimada Glòria, no us acabeu de posar d'acord els privilegiats amics, que heu anat al ROH a veure aquesta Carmen, talment semblen funcions diferents, depenen de quin siguin els blogs visitats.
És ben bé allò de tants caps tant barrets, tot i que si que hi han punts de convergència, però també de desunió.
Una Carmen s'ha de veure i la impressió, tan sols auditiva pot ser en aquest cas molt incompleta, sobretot pel que fa a la protagonista.
Et felicito per la crònica i per haver fet l'estrena d'aquesta òpera al ROH i amb un bon repartiment.
Veure'm si a les funcions previstes al Liceu, tenim més sort i tot plegat acaba de lligar, doncs la Carmen necessita d'un equip molt treballat, per esdevenir un gran èxit.

Titus ha dit...

M'ha agradat molt la crònica.
Diuen que la Garanca vindrà a Les Arts a cantar Carmen al Festival del Mediterràni. També diuen que el seu Don José serà Marcelo Àlvarez. EL que és segur és que la producció serà la de Saura, un horror que ja vam patir fa dos anys.

Francesc ha dit...

Caram, quina sort!!! Fas una crònica tan estupenda de la Carmen que m'has fet moltes ganes (i molta "envegeta" (de la bona, eh?)) de veure en directe aquesta òpera. Tal i com ho expliques havia de ser sensacional.
La Marilyn Horne és una cantant d'òpera que sempre que l'he escoltada (en discs, és clar!!) m'ha agradat molt.
Besades i felicitats per aquest magnífic post.

josep ha dit...

Glòria,
Magnífica crònica (quina enveja!). Jo també crec que l'Elina és extraordinària però no l'acabo de veure com a Carmen. La desfilada amb pas de setmana santa ja el vaig veure en el DVD i em va semblar el clàssic tòpic amb poca imaginació.
Una abraçada

pfp ha dit...

querida Gloria;
idealizamos en general... esperamos, deseamos emociones sentidas ya, y por ello irrepetibles...
esta representación de Carmen que tan bien nos relatas, seguro que pasará al albúm de tus queridos recuerdos, a veces sólo hay que dejar que pase un poco de tiempo, solo eso...

kisses

BuenasMigas. ha dit...

Que bé ho has explicat, Glòria. M'hauria encantat ser-hi. I m'agraden molt les fotos que has escollit, són boniques i passionals com l'obra.

Un petó gran.

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
Gràcies pel teu generós comentari. És veritat que una Carmen perquè cpohesioni necessita un munt de feina i molt ben feta. És una òpera molt més difícil del que pugui semblar. Com dius tu: l'òpera.
També és cert que hi ha moltes concepcions de Carmen, tantes com degustadors d'aquesta obra magnífica.
Una abraçada, Joaquim!

Titus,
Si la meva crònica t'ha agradat n'estic ben contenta. Disfrutareu molt amb la Garanca a Les Arts i sobretot si l'Álvarez segueix en la bona forma que el caracteritza. Al Liceu ens l'hem de pintar a l'oli perquè diuen que està enfadat amb la direcció. I això ens porta tenors que no se'n acaben de sortir.
Amb afecte!

Ah! Titus: En Saura resulta perillós per sobrevalorat i críptic. Ja ens ho explicaràs.

Francesc,
A veure quin dia, amb la traça que tens a escriure, fas una entrada d'òpera, mal sigui d'un dvd. Jo et veig molt potencial, Francesc. Tant tu com Oreto sou sensibles i sabeu fruir de l'art.
Petons que són besades, xiquets.

Josep,
Si tu i la Glòria vareu anar a Londres...jo també. Segur que coincidiriem em moltes coses d'aquesta Carmen.
Una abraçada per a tots dos.

Pilar:
Ya es un recuerdo la Carmen londinense. Ya me apuntaría a otra versión para ir coleccionando y comparando hasta tener mi reparto idel.
Besos de castañuela.

Estimada Anna,
M'alegro de que t'hagi agradat el que us explico i que valoris les fotografies. Venint de tu té un mèrit especial essent com ets una fotoperiodista de primer ordre.
Ara mateix ja m'imagino els teus tomàquets, tan lluents!
Una abraçada molt forta!